Helloween són una llegenda per als fans del metal de quaranta i molts: aquesta banda de heavy metal potser no és un tità en l'àmbit mundial de la mida d'Iron Maiden, però a Espanya sempre han sigut una de les primeres espases i un dels noms que més apareixen en samarretes, carpetes d'institut i enganxines. La popularitat d'aquest grup d'Hamburg va viure un moment àlgid a finals dels vuitanta, amb els dos discos conceptuals 'Keeper Of The Seven Keys Part I' (1987) i 'Keeper Of The Seven Keys Part II' (1988), cavalcades de heavy metal melòdic que jugaven a dues bandes: per un cantó la clatellada rotunda d'himnes de melodia pop i minutatge curt com 'I want out' o 'Future world', per una altra les acalorades èpiques quasi operístiques de la lluita del bé contra el mal que titulaven els discos.
La marxa de l'icònic cantant Michael Kiske de la banda el 1993 –abans ja havia fet les maletes el guitarrista Kai Hansen– va ser un petit trauma per a molts 'metalheads' fans del seu power metal melòdic, un gènere que com qui diu van popularitzar ells. I aquesta és una nit de nostàlgia amb molt de fonament: tornen als escenaris amb una formació de luxe, encapçalada pel retorn de Kiske –que s'ha quedat calb, però manté un registre vocal impressionant– i el cantant que el va substituir, Andi Deris. I també ha tornat a la casa gran del metal alemany Kai Hansen, després de mitja vida al capdavant de Gamma Ray. I tenen el disc 'Helloween' (2021) encara calentet. Completa aquesta nit de dracs i unicorns i lluita contra Satanàs una altra institució del gènere: els suecs Hammerfall, que els van agafar el relleu a mitjan noranta. Ja sabeu, heavys vintage del món: una vetllada per fer com si el nu metal i el metal 90's no haguessin existit! Pantera? Sí, rosa, sisplau.