Entrevista amb Jorge Pardo

Jorge Pardo viu entre dues aigües. "Tant el flamenc com el jazz són músiques que sempre m'han atret pel seu compromís amb la llibertat de l'intèrpret". L'home que va incorporar la flauta al flamenc, quan Paco de Lucía se'l va emportar de gira a finals dels 70, és també premi al Millor Músic Europeu 2013 que atorga cada any l'Acadèmia del Jazz de França, i el primer músic de la Península a rebre'l.

I si bé la carrera professional del músic madrileny va començar amb el jazz, Pardo defensa la seva equidistància entre els dos gèneres, fins i tot amb la balança un pèl decantada cap al flamenc. "Jo visc més a prop del foc que escalfa l'olla del flamenc que del jazz, que és una música que ens arriba de l'altra banda de l'Atlàntic -explica-. La meva història amb el flamenc ve de lluny. Em van marcar els primers discos de Paco de Lucía, Lole y Manuel, Camarón -amb qui va gravar 'La leyenda del tiempo'-, Pepe Habichuela i Morente, però la flauta i el saxo em van orientar cap als mestres del jazz, fins que em trobo amb el Paco i faig el descobriment una mica naïf que aquests dos mons conviuen i que es pot fer flamenc amb la flauta".

Quan la flauta irromp al flamenc
La trobada amb De Lucía no només és transcendental per a Pardo, sinó que també ho és per al flamenc: "Abans no hi havia vent en el flamenc, tret d'algun cas anecdòtic". Però Pardo, de la mateixa manera que un altre músic d'aquelles gires amb Paco de Lucía, Rubem Dantas, que va incorporar el cajón al flamenc, va crear precedent.

"Vaig començar imitant la guitarra", recorda Pardo del llarg procés per incorporar els seus instruments al flamenc. "Però vaig veure que tenien recursos diferents, i em vaig anar acostant al cant, que sembla més lògic per als vents. I en el flamenc la mare dels ous és el cante".

Segur que el premi a França té alguna cosa a veure amb 'Huellas' (2012), el celebrat últim disc de Pardo. L'àlbum té els vents i la guitarra flamenca com a eixos, i s'adapta tant a formats reduïts -el quartet amb què el defensarà al Jamboree- com a big band."Jo no acostumo a treballar amb molts músics -admet Pardo-, sempre he treballat amb un format més anàrquic, tothom amb la ment i oberta per adaptar-se als altres. La complicitat que tenim amb el quartet és molt forta, i ens agrada abandonar-nos a què passarà". Ara, està excitat pel que passarà aquest estiu: "La feina de tants bons músics és il·lusionant".