Alabama Shakes + Fermin Muguruza + Ana Tijoux + James
Quan al final del concert d'Alabama Shakes, la cantant, guitarrista i compositora Brittany Howard va dir que havia estat un dels millors que havien fet últimament, era per creure-s'ho. Va ser especial l'energia que es va crear entre la banda nord-americana i el públic del Cruïlla, massa sovint més atent a les converses que al que passava sobre l'escenari: els havia passat a James, malgrat l'entrega del cantant Tim Booth, que es va fer un fart de fer 'crowdsurfing' entre els més fidels, mentre intercalaven algun dels seus clàssics dels 90 – 'Sometimes', 'She is astar'– amb temes més recents.
Però tornem a Alabama Shakes, que van demostrar que el festival havia fet bé en confiar-los ser un dels reclams del cartell. Howard és un prodigi: capaç de delicats aguts i potents explosions en carn viva, és ella qui aporta l'element de deep soul al southern rock sofisticat de la banda. El directe al Cruïlla va donar mil voltes al debut del grup a Barcelona, el 2013 a la Sala Apolo, amb una Howard molt més segura del seu gran talent, molt més madura tot i la seva joventut –encara està més a prop dels 25 que dels 30 anys–, amb una capacitat per, literalment, posar la pell de gallina com pocs altres artistes de la seva generació i de moltes altres. En formació de sextet, reforçats a més per un trio de coristes, els d'Athens van acabar el concert pletòrics.
Un altre que no cabia en ell mateix era Fernin Muguruza. La revisió dels seus 30 anys de carrera –al capdavant de Kortatu, Negu Gorriak i en solitari– amb una banda amb secció de metalls –tuba inclosa– amb músics bascos i de Nova Orleans, va ser un triomf, basculant amb eficàcia i ritme entre l'ska i el jazz tradicional. S'hi va colar una celebrada versió del 'Killing in the name' de Rage Against the Machine, i van acabar amb part del grup tocant sense amplificació 'When the saints go marching in' i la cançó de la sèrie 'Treme' entre el públic de l'escenari Time Out.
L'encarregada de tancar-lo va ser, com ho havia estat d'obrir-lo el dia abans, una dona: la xilena Ana Tijoux. Acompanyada d'una banda amb instruments orgànics, també amb secció de metalls, va combinar hip-hop i cançó sense acabar d'aixecar el vol, com si al grup que l'acompanyava li faltés un pèl de la força que li sobrava a ella. Muguruza havia convidat Tijoux abans a l'escenari, i ella va fer pujar-hi Amparo Sánchez. I va ser amb els versos més socials i combatius, com els de la inspirada 'Antipatriarca' (“Yo puedo ser tu gran amiga incluso tu compañera de vida. Yo puedo ser tu aliada, la que aconseja y la que apaña... Pero no voy a ser la que obedece porque mi cuerpo me pertenece”), quan la rapera va brillar més. –Marta Salicrú
