Les cròniques del Primavera Sound 2014

Dissabte 31. 20.30 h
Escenari Ray-ban

Si algú esperava veure i sentir un home gran que viu dels seus 'hits' es va equivocar de lloc, perquè Caetano Veloso és una enciclopèdia de la música que encara no ha lliurat el seu darrer volum. Un home de 71 anys que en fa 40 que és una estrella de la música popular brasilera, de veu prodigiosa, fraseig delicat, que ens fa ballar i, dos temes més enllà, ens corprèn, que maneja el tempo del concert, les emocions, com ningú. I al Primavera Sound va demostrar per què és un dels grans cantants de tots els temps, algú que sap bellugar-se pel rock, la samba, la bossa nova, el pop i la cançó sense deixar de ser ell mateix. Poca broma.

Caetano va engegar la piconadora emocional amb 'A bossa nova é foda', tema del seu últim disc, 'Abraçaço' (2012), el més representat de la nit. Volia deixar clar que allò no era un 'revival'. Es va limitar a cantar 'Baby', 'Triste Bahia', 'O leãozinho' i va rematar la vetllada amb 'A luz da tieta', potser una de les millors cançons de tots els temps. Més de la meitat del recital van ser 'hits' menors i material nou, de l'última dècada, amb parades nostàlgiques, com la 'Tonada de luna llena', del veneçolà Simón Díaz, que Caetano va entomar a capella, banda muda, i el públic amb els ulls esbatanats davant del prodigi de la seva veu. Generós amb la banda, Caetano va cedir molt cops el protagonisme al guitarrista, Pedro Sá, un virtuós que va estar a l'altura del mestre.

Si el Primavera Sound és un festival tan gran és perquè, a banda de portar-nos el que esperem, el que li demanem, ens regala nits que ja no pensàvem viure. I la nit de Caetano haurà valgut una vida. -Andreu Gomila

Dissabte 31. 21 h
Escenari Bowers&Wilkins + Boiler Room

La cosa pintava bé. John Talabot, un dels nostres dj's més internacionals inaugurava la nit de dissabte al Boiler Room, el nou espai del Primavera; una cúpula de 360º vestida amb un equip de so mastodòntic d'última generació de la prestigiosa firma Bowers&Wilkins.

La mateixa tarda del concert vaig estar amb una amiga embarassadíssima, i em preguntava que hi devia sentir la Joana, que està a punt d'arribar al món, allà dins. El Boiler Room és com una gran panxa que recull gairebé un miler de persones. Els visuals, també a 360º i en moviment, recordaven teixits interns, a vegades un òrgan digestiu, a vegades un gran ull, entre el mecànic i l'orgànic. La suor era tanta que feia la impressió d'estar submergits en una espècie de líquid amniòtic que provocàvem nosaltres  mateixos, i on, estranyament, s'hi estava a gust.

John Talabot va oferir un set especial molt diferent del house oníric -"house amb sentit', li diuen- que fa de costum. La sessió d'ahir s'apropava al funky, a Brasil, a un gran carnaval primitiu on ressonen tambors i maraques que, gràcies a la maquinària de Bowers&Wilkins penetraven per la pell, no només per l'oïda. Va ser tota una sorpresa. Talabot i el Boiler són un bon tàndem. El públic ho va agrair amb l'energia dels finals de festa, de quan, exhaust, veus venir l'últim sospir i de sobte el cos activa una reserva d'energia inesperada. Coses que fa la música. –Maria Junyent

Dissabte 31. 23 h
Escenari Heineken

Mai he estat molt de hip hop, però després de viure el directe de Kendrick Lamar podria ser-ho. Soposo que hi fa molt haver-hi anat amb una tropa d'adeptes que no quedaran satisfets fins a transmetre tota la passió que ells senten. Lamar és un dels noms de referència del hip hop actual a nivell internacional.

Amb la seva estrena, good kid, m.A.A.d city (2012) ha seduït a les masses i s'ha arribat a dir d'ell que és l'hereter de Tupac, que no és poca cosa. Els seus temes estan ben escrits, amb la veritat de la crònica diària en primera persona, i la música -amb una potència de baixos que embrutava la veu de Lamar- va directa a cames i braços. El Heineken es va convertir en un mar de mans aixecades mogudes per la voluntat de Lamar, que va acaparar l'atenció del públic de principi a final. –Maria Junyent

Dissabte 31 de maig. 3.30 h
Escenari ATP

A més de talentós, Dan Whitford, líder dels australians Cut Copy, té l'aspecte més amable, alegre i pulcre de l'electrònica internacional. Vénen ganes de presentar-li a la teva mare perquè es quedi tranquil·la quan li dius que vas als clubs fins a la matinada. Els seus temes ens fan ballar i somriure alhora, en un 'bon-rotllisme' al límit de l'embafador però que sempre aconsegueixen caure en el cantó del bon gust. Reservats gairebé com a traca final del PS14, Cut Copy van funcionar amb la precisió d'un rellotge suís. Van mostrar credencials amb 'We are explorers', un dels temarros de 'Free your mind', el quart de la seva carrera i el més sentit del xou, amb pics com la mateixa 'Free your mind', 'Meet me in the house of love' i la hipnòtica 'Let me show you love'. Però els moments de màxima ballaruga van coincidir amb temes d'àlbums anteriors com ara 'Lights & Music', 'Where I'm going' i, esclar, 'Take me over'. Va tancar el xou 'Need you now', possiblement la millor cançó de la banda del copiar-enganxar-ballar.  -María José Gómez

Dissabte 31, 21.50
Escenari Sony

No és una proposta fàcil la de Volcano Choir. La banda de Wisconsin, projecte de Justin Vernon en paral·lel a Bon Iver, va sonar esplèndida en la translació en directe del seu pop-folk amb voluntat exploradora, no apte per a paladars musicals que ho volen tot mastegat. Volcano Choir no és un grup de melodies fàcils ni de temes ballables; no és un grup de grans hits, ni clàssics ni futuribles, i tot i així la seva música, orgànica i complexa, va acabar enganxant amb loctite els peus dels assistents als voltants de l'escenari Sony. Vernon, que ja havia pujat al mateix escenari la nit anterior acompanyant una cançó a The National, va desplegar amb convicció els seus múltiples registres com a cantant i ens va deixar la frase-misteri de la nit: “Aquesta és l'última vegada que ens veiem, això és el que ho fa tan especial”. -María José Gómez

Dissabte 31, 23.55 h
Escenari RayBan

Malgrat el mal estat de les llambordes de l'amfiteatre del Fòrum -que el codirector del Primavera Sound Alberto Guijarro va denunciar en la roda de premsa de balanç del festival-, aquest escenari s'ha convertit en el marc d'algunes de les propostes més ballables del Primavera. La del nigerià Seun Kuti va ser una d'elles.

Fill de Fela Kuti, pioner de l'afrobeat, la mescla de jazz, funk i música tradicional ioruba amb lletres combatives, i germà del també líder afrobeat Femi Kuti, amb només 14 anys Seun va substituir el seu pare al capdavant de la seva banda, Egypt 80, quan va morir, i la seva presència escènica invoca la de Fela, pel seu físic atlètic -que va mostrar quan es va treure la camisa- i per la manera espasmòdica de moure's.

Amb una proposta més orientada a la 'jam session' que a la cançó que la de Femi, el cantant i saxofonista també va tenir temps per etzibar missatges polítics: va advertir el públic que els diners de les classes treballadores europees i nord-americanes donen per ajudar les persones necessitades a l'Àfrica acaben a les butxaques dels oligarques, i es va manifestar a favor de la independència de Catalunya. –Marta Salicrú

Dissabte 31. 0.30 h
Escenari Sony

Trent Reznor fa més de 25 anys que volta món i encara conserva aquesta fúria musical que li ha valgut un lloc valuós dins la indústria musical nord-americana, capaç d'ordir xous estratosfèrics com el del Primavera Sound. Un martelleig harmònic de guitarra, baix, bateria i sintetitzadors que ell lliga amb la seva veu, sempre per sobre, com el millor tenor. Si, a sobre, tens a la teva disposició un bateria com Ilan Rubin poc et falta per ser imparable.

NIN van tocar una hora i tres quarts davant d'un públic menys nombrós que el d'Arcade Fire. Van fer tremolar el terra amb temes clàssics com 'March of the pigs' i van desplegar el seu potencial actual amb 'Came back haunted', del seu últim disc, 'Hesitation marks'. Per acabar, 'Hurt', amb el cantant al piano, prova que NIN és alguna cosa més que rock industrial. Una delícia. -Andreu Gomila

Dissabte 31, 16 i 17.30 h
Auditori Rockdelux

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró es temien que, pel fet d'obrir la programació de la tercera i última jornada del Primavera Sound al Fòrum, dissabte a primeríssima hora de la tarda, era possible que la seva actuació al festival fos en petit comitè. S'equivocaven. El duo deuria sospitar que a l'auditori hi havia més gent de la que esperaven pel volum dels aplaudiments que rebien les cançons de 'granada', el seu recent àlbum conjunt. Però no va ser fins que es van obrir els llums, al tram final del concert, que es van adonar que a l'auditori no s'hi cabia.

No era per menys: 'granada' permet fer-se una idea de la màgia que és capaç de conjurar el duo sobre l'escenari, amb la veu de la Sílvia i les guitarres del Raül, portant al seu terreny salvatgement emocionant cançons com 'Corrandes d'exili', 'Mercè' o 'Pequeño vals vienés'. El seu directe trasbalsa, sacseja, i va fer aixecar de la butaca les 2.000 persones que van sacrificar la becaina per veure'ls i que no es cansaven d'aplaudir.

A la mateixa sala, en la següent sessió, el prestigiós quartet de corda nord-americà Kronos Quartet va demostrar, també amb una gran capacitat de convocatòria, que l'obertura del Primavera Sound cada vegada a més gèneres, en aquest cas la música clàssica contemporània, satisfà el seu públic. El repertori del veterà quartet, que el 2013 va celebrar el 40è aniversari, va encarnar l'eclecticisme del festival.

Especialitzats en el minimalisme -han treballat amb compositors com John Adams, Arvo Pärt, Steve Reich i Philip Glass- i requerits per Tom Waits, David Bowie, Paul McCartney i Björk, a Barcelona van interpretar peces del pioner del minimalisme Terry Riley, de l'estrella del pop siri Omar Souleyman, que l'any passat havia portat la seva música de ball en directe al Primavera, i de Bryce Dessner, guitarrista dels nord-americans The National (que també actuaven a l'edició d'enguany), la música del qual van enregistrar a l'àlbum 'Aheym' (2013). –Marta Salicrú

Divendres 30, 22.50 h
Escenari Heineken

Pixies és un d'aquells grups que s'ha de veure un cop a la vida, començant perquè alguns dels seus temes -si, penso en Where is my mind- es poden considerar himnes generacionals, d'aquells que es converteixen en la banda sonora dels millors records. Somiava amb què, de sobte, el so s'aturés per escoltar com la multitud del públic buidava els pulmons amb un woooooooooooooooh (simulació de cor). Hi ha qui, realment, se'n surt molt bé amb els aguts.

El matí abans del concert Pixies van estar firmant el seu últim disc, Indie City (2014) -el cinquè des que al 91 van proclamar-se amb Trompe le Monde-, i diuen que només hi van assistir una vintena de persones. Al concert van oferir un repertori amb èxits de tota la seva discografia, amb un Black Francis en estat de gràcia. El resultat va ser un directe generós i molt satisfactori que constata que el tour que tot just acaben de començar promet grans moments. L'actuació acaba amb el regust d'haver vist un gran concert. Amb ganes que l'energia no se'ls acabi per poder gaudir un cop més d'aquesta gran banda.–Maria Junyent

Divendres 30. 21.40 h
Escenari Sony

Ahir vaig entendre què volen dir amb 'shoegaze'. M'ho van haver d'explicar -no és que de sobte m'il·luminés- però l'exemple era clar sobre l'escenari; El baixista recorre el màstil amb la mirada fixa cap a les puntes de les seves sabates, en una espècie de mantra progressiu. Com si toqués més per ell mateix que per la resta del món. Vam entendre -o això ens va semblar- com de bé els va el concepte de busseig (dive) i de fer-ho amb calma (slow). El concert que va oferir ahir la banda anglesa, pedra angular de l'indie britànic i renascuda ara de les seves pròpies cendres es viu físicament com una immersió. Comences amb l'aigua als peus i, a poc a poc, molt subtilment, el nivell puja fins als genolls, la cintura, el coll. Fins que no hi ha res a fer.

Per a l'ocasió han sonat menys ambientals i més decidits al dinamisme d'un concert de festival, amb concessions al ball, fet que el públic semblava agrair. Una bona actuació per trencar la cinta de sortida d'una nit llarga. –Maria Junyent

Divendres 30, 0.20 h
Escenari Sony

Els d'Ohio no van desmerèixer en absolut la seva condició de caps de cartell i la reputació de gran grup de directe amb un xou vibrant. Capitanejats per un Matt Berninger pletòric, a estones histriònic, The National van reconduir la subtilesa i els matisos de les seves composicions als discos per la potència i la visceralitat del directe. Van ajudar, i molt, a què el públic no pogués treure els ulls de l'escenari uns visuals espectaculars, especialment inspirats en cançons com 'Afraid of everyone' acompanyada d'una enorme i inquietant pupil·la, i els glòbuls vermells que servien de marc a 'Bloodbuzz Ohio'.

En un repertori basat sobretot en el seu darrer disc -el preciós 'Trouble will find me-', amb bona representació de 'High Violet', tampoc no van faltar 'hits' clàssics, com 'Fake empire'. De fet, per no faltar no van faltar ni estrelles invitades, com Justin Vernon (Bon Iver, Volcano Choir) ni el cantant del The Walkmen. D'això se'n diu abundància. -María José Gómez

Divendres 30, 20.40 h
Escenari Ray-Ban

La pluja ja havia esbandit quan Dr. John va prendre l'escenari: una gropada primavera no és res contra el poder del vudú. La imatge de fragilitat del mite de Nova Orleans -sustentat en dos bastons- es va fondre quan va seure al piano. Durant una hora llarga, el qui va ser conegut com a Night Tripper en la seva etapa de crapulisme demoníac, va omplir l'escenari de la màgia negra del funk, blues, soul i rock and roll primigenis. I sobretot va disparar èxits propis i aliens sense treva, amb la trombonista Sarah Morrow exercint el paper de loquaç capataç i animadora, al davant d'un quintet amb quatre afroamericans, d'energia nuclear funk irreprimible. 

Curiosament, el seu èxit immortal, 'Walk on guilded splinters', amb una versió jazzistica molt menys llòbrega, irreconeixible, va enganxar amb el peu canviat l'audiència. Que si que va botar com una molla just sentir les notes del seu gran èxit comercial 'Right time, wrong place', una bomba funk. Pel camí, una versió del 'Let the good times roll' de Sam Cooke en què va agafar la guitarra i en va extreure or vintage, i una conversió en blues rock del clàssic folk 'Goodnight Irene'. I final de passacarrers amb la felicitat pintada a la cara del públic amb un altre himne propi, la balada soul 'Such a night'. Un luxe i un plaer que calia aprofitar, poder veure amb tanta comoditat una peça clau de la música d'arrel americana del segle vint. -Ricard Martín

Divendres 30, 20.30 h
Escenari Heineken

El lloc natural de 'Days are gone' (2013), el debut de les germanes Haim, és, amb el seu pop perfecte hereu de les produccions de gran pressupost dels 80, la radiofórmula. Malgrat això, el trio s'ha fet un espai en cenacles de la música independent com el Primavera Sound. La seva actuació al festival havia de servir per començar a escatir quina mena de grup són el trio, i van confirmar que són material d'estadi. El seu directe va estar farcit de manierismes dels concerts de gran format: gesticulacions exagerades (sobretot Esme, la baixista, que va treballar la musculatura facial de manera exagerada), solos de 'guitar hero' que allargaven innecessàriament les cançons i en distorsionaven l'esperit purament pop, apel·lacions animoses al públic i actitud dolentota. Danielle, veu principal i guitarrista, és una bona 'frontwoman', i Esme, que també fa els cors, és tot un personatge. El rol d'Alana, la més jove, és més qüestionable: va alternar la guitarra (que va tocar poc) i el suport a la percussió (les acompanyen un bateria i un teclista), però semblava més preocupada per representar un paper que per la música. –Marta Salicrú

Divendres 30, 21.45 h
Escenari Pitchfork

L'escenari d'un macrofestival no era l'espai òptim perquè la nord-americana desplegués tota la seva capacitat per emocionar. No ho va ser el 2012, quan Sharon Van Etten va debutar al Primavera Sound, ni ho va ser aquest cop, presentant l'acabat d'estrenar 'Are we there'; la seva millor versió, la que posa els pels de gallina, la vam veure el 2012 a La [2] de l'Apolo, en distàncies més curtes.

Però tot i l'espai –immens– poc procliu a l'intimisme i que les doloroses cançons de Van Etten siguin allò oposat a la diversió festivalera, la cantautora va aconseguir, acompanyada de la seva banda, que la seva música i les seves lletres calessin com ho havia fet la pluja unes hores abans en un altre concert que feia bugada dels sentiments més feridors, el de John Grant.

Tot i ser un àlbum molt recent –es va publicar aquesta mateixa setmana–, Van Etten va interpretar moltes de les cançons del nou disc ('Taking chances', 'Your love is killing me'), recuperant només algunsa dels seus clàssics ('Don't do it', 'Serpents'). Va ser un tast del que aquesta dona pot arribar a fer amb els sentiments, els seus i els del públic, però només això, un tast. –Marta Salicrú

Divendres 30, 18.30 h
Escenari Heineken

Si hi ha un artista pel qual val la pena mullar-se aquest és John Grant. Aquest homenot, gros i de profunds ulls blaus, que durant l'actuació va amagar rere unes ulleres de sol, és d'una sinceritat aclaparadora. No hi ha entrevista ni cançó en què no es despulli emocionalment i en què expliqui moments de la seva vida i sentiments que la majoria dels mortals només confessaríem als nostres íntims. Durant el concert de divendres no va arribar a l'extrem de l'actuació al festival de Meltdown el 2012, en què va anunciar que era seropositiu, però es va mostrar proper, comunicatiu (va parlar en un més que notable espanyol) i entranyable.

La pluja només va respectar la primera cançó del xou, 'Vietnam', en què Grant compara la indiferència del seu amant amb un atac d'agent taronja. Va ser a la meravellosa 'Marz', una de les cançons més boniques mai escrites sobre la nostàlgia de la infància, que va començar a ploure. Però el cert és que molt poca gent va preferir l'aixopluc a la música de Grant. Bona elecció. El nord-americà instal·lat a Islàndia va encadenar els 'hits' del seu segon disc -amb una 'Pale green ghost' que encara va sonar més inquietant amb l'acompanyanment de la pluja- amb les perles del seu disc de debut. Vam corejar 'GMF' i ens vam emocionar amb 'Where dreams go to die' i una majestuosa 'Glacier'. Com a colofó, 'Queen of Denmark' i un arc de Sant Martí doble sobre el mar. What else? -María José Gómez

Dijous 29, 0.30 h
Escenari Sony

Quan Arcade Fire van debutar al festival el 2005 semblaven sortits d'una comuna mormona i presentaven 'Funeral' (2004), un debut que els havia situat de manera fulminant a la primera plana del pop independent i que homenatjava des del títol els nombre prou significatiu d'éssers estimats dels membres del grup que havien mort durant la creació del disc. Com a caps de cartell del Primavera Sound 2014, amb un Grammy al prestatge (al millor disc de l'any per 'The suburbs', 2010) i diverses nominacions, Arcade Fire tornaven al festival amb el seu millor disc des d'aquell primer àlbum, 'Reflektor' (2013), en què es deixen influenciar per la música tradicional haitiana -part de l'herència cultural de la multiinstrumentista Régine Chassagne, parella del líder Win Butler- i s'abandonen a la pista de ball amb la producció de James Murphy (ex-LCD Soundsystem). La cosa pintava bé, però van superar les expectatives.

En dues hores de xou els canadencs van combinar aquesta excitant nova faceta, ballable i festiva –amb el suport de percussions caribenyes i una secció de metalls–, amb l'èpica que els caracteritza, en un xou tan generós amb el nou àlbum ('Reflektor', 'Afterlife', 'Here Comes the Night Time', 'Joan of Arc'...) com amb 'Funeral' ('Power Out', 'Rebellion (Lies)', 'Wake Up'...) i 'The suburbs' ('The Suburbs', 'Ready to Start', 'Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)'...), deixant només 'Neon bible' poc representat ('No Cars Go', 'Keep the Car Running'). I en molts moments van aconseguir conjurar una catarsi col·lectiva, potser com la dels rituals haitians que han volgut homenatjar amb 'Reflektor', amb un públic que cantava a cor què vols fins i tot els riffs instrumentals. És per concerts com aquests que val la pena anar un festival en què has de compartir els artistes amb desenes milers de persones. –Marta Salicrú

Dijous 29, 21.50 h
Escenari Sony

Annie Clark ha pres bona nota de la gira amb David Byrne presentant 'Love this giant' (2012), el seu disc conjunt. En aquell espectacular 'tour', Byrne i Clark van posar en pràctica allò que l'ex-Talking Heads havia experimentat presentant 'Everything That Happens Will Happen Today' (2008): aplicar moviments coreografiats en un espectacle musical defugint els clixés dels xous pop.

En la presentació del brillant recent disc homònim de St. Vincent, el quart del projecte personal de Clark i el més ballable de tots, la cantant, guitarrista i compositora nord-americana va exhibir, en format de quartet, moviments tan angulosos com el seu pop futurista embellit amb riffs de guitarra propers al math-rock, amb aplaudits cops d'efecte que aportaven una mica de pa i circ a una proposta estimulant però exigent.

Bella i vestida de manera tan exquisida i extravagant com la seva música, enfilada en un podi -que recordava el tron en què seu hieràtica, com un pantocràtor laic, a la portada de l'últim àlbum-, cantant les balades 'Cheerleader' i 'Prince Johnny', servia de metàfora del seu majestuós talent. Un podi del qual va baixar arrossegant-se, reptant llastimosa fins al terra, per tornar-se a aixecar, triomfant. –Marta Salicrú

Dijous 29, 3.30 h
Escenari Ray-Ban

No se m'acut una millor d'acabar la nit que ballar el pop electronic de Metronomy. Gaudeixen amb un plaer indescriptible del que fan, i això arriba al públic amb una evidència astoradora. A l'escenari són tan elegants com la seva música. Plantats davant d'un núvol lluminós, vestits de blanc (algú que no s'hagi enamorat de la bateria, Anna Prior?), tanquen els ulls mentre toquen i canten, es miren entre ells, somriuen al públic.

Van fundar el grup al 1999 i desprenen les ganes de fer el què fan dels qui s'exposen davant del públic per primer cop, amb la serenor dels qui saben què fan. Diuen que va ser amb el llançament de l'àlbum 'The English Riviera'(2006), el tercer, que es van afirmar amb contundència, i sembla que, en general, 'Love Letters' (2013), l'últim treball, no està agradant tant com l'anterior. Ahir ningú ho hauria dit. A l'escenari -i a les grades- del Ray-Ban no hi cabia una ànima. El repertori complet que van oferir va deixar al públic més que satisfet. Llestos per saltar dins del primer taxi amb llum verda i conquerir el cim del llit amb un somriure. Però no, ells no en tenien prou. Per acabar van esprémer tota la força que els quedava, per tancar amb un dels terratrèmols instrumentals que només poden produir les grans bandes.

Dijous 29, 2.20 h
Escenari Heineken

Després d'una dosi intensa d'Arcade Fire, anxovats entre la multitud i amb les cordes vocals ressentides de cridar els seus temes, necessitàvem un gir en l'energia i espai per esplaiar el ball. La missió dels germans Lawrence consistia en mantenir el llistó tan alt com perquè ningú no pensés que després d'Arcade s'acabava el festival.

Els primers compassos de 'When a fire starts to burn' ho deixen clar: aquí encara no està tot venut. Si alguna cosa té l'electrònica de Disclosure és la capacitat de fer que estar-se quiet sigui impossible. Amb 'Settle' el seu últim treball, han assolit l'estatus dels músics que no han de faltar al repertori de cap festa que acabi amb balls tribals. Llàstima que el directe no ofereixi gaire més que el que dóna el disc, i que, al cap i a la fi veure'ls al Primavera sigui si fa no fa el mateix que escoltar els seus temes a una bona nit de l'Apolo.

Dijous 29, 23 h
Escenari Heineken

Els grups que tenen la potència, el talent i la tirada de públic per assumir el sintagma de "grup de rock d'estadis" es poden comptar amb els dits d'una mà. Queens of The Stone Age en són un, i ahir la banda de Josh Homme es va tirar a l'esquena aquest paper amb una naturalitat abassegadora. Són capaços d'agafar el paio del fons de tot de l'esplanada, agafar­lo per la solapa i fer­lo vibrar amb un xou mil∙limètric, cronometrat, però que alhora conserva un esperit de diversió cervesera descervellada, atribut extingit en el mainstream. Com uns Kiss d'ara, vaja.

Tot i que la premsa generalista encara li pengi l'etiqueta del seu passat amb Kyuss (el famós "rock del desert") si alguna cosa va fer Homme és manejar una paleta estilística molt més variada que la marcialitat pètria que se li hi atribueix. Stoner rock histèric ("You Think I Ain't Worth a Dollar, but I Feel Like a Millionaire"), sí, però també una collita recent amb balades que remeten a l'Elton John primerenc ("Vampyre of Time and Memory" i el funk­rock ("My God is The Sun"), per exemple. Classicisme al servei de grans cançons. I com els grans grups, el morter de l'edifici el posa un bateria sobrenatural: ningú pot acusar de monolítica una banda amb Jon Theodore, percussionista negre de pell i ritme, amb credencials underground i experimentals impecables. -Ricard Martín

Dijous 29. 24 h
Escenari ATP

Shellac és un fixe del PS. I almenys aquesta vegada ens visitaven amb material nou, 'Dude, incredible'. Tanmateix, els de Chicago van tocar temes dels seus més de vint anys de carrera, amb bones versions de 'Prayer to God' i la salmòdica 'The end of radio'. Dues petites perles en una mar de talls d'un minut, demagògia barata i solos de bateria. Vistos des del caos del sud d'Europa, avui dia no són gaire autèntics. -Andreu Gomila

Dijous 29, 1.10 h
Ray-ban

Al final del concert, cansat, ulls clucs, expansiu, Charles Bradley va baixar de l'escenari i va abraçar tothom. Primer, des de la tanca de seguretat. Després, enmig de la gent. Potser un dels moments més emotius que s'han viscut mai en un Primavera Sound. I un dels actes més coherents que hem vist mai: Bradley va estar l'hora de concert recordant-nos que totes les cançons que havia escrit eren per a nosaltres, el públic, el món sencer.

Bradley és un supervivent, un iaio soul entranyable, un eximpersonator de James Brown que no va gravar el primer disc fins als 63 anys ('No time for dreaming', 2011), abans del qual va passar-se més de 20 anys feinejant pels EUA, de Florida a Alaska. En escena, té l'entrega d'un jovencell (la mitjana d'edat dels set membres de la banda deu voltar els 25!): salta, mou els malucs, balla... Una fera que va sortir amb vestit blanc i, a mig concert, va canviar de vestuari, negre total.

Lletres apassionades, un pèl torturades, funk, soul, R&B, Bradley va donar el millor de si mateix a 'Confusion', un tros de cançó, tot i que ell va afirmar que la seva preferida era 'Why is it so hard?'. Bradley té encara moltes coses a dir. I si ha estat tota la vida buscant l'amor, ara ja l'ha trobat. L'estimem. -Andreu Gomila

Dimecres 28, 20.30 h
Escenari ATP

La pluja va respectar el pop retro –ara com The Beatles, ara com T-Rex– dels britànics Temples, potser perquè el seu debut es diu 'Sun structures' (2014). Però el plugim que va caure durant tot el seu concert en l'estrena del Primavera Sound al Fòrum dimecres, una jornada de portes obertes, es va convertir en tempesta quan havia de començar el xou de Stromae.

Ningú se'n recordava de l'aiguat quan, 30 minuts més tard d'allò previst per qüestions meteorològiques, el jove ídol belga va sacsejar el públic amb la seva mescla de dance i pop de diferents procedències, d'Europa a Sud-amèrica passant per l'Àfrica. Davant d'un públic devot, amb gran presència de compatriotes –onejant banderes– i ciutadans de França, on Stromae és un autèntic fenomen comercial, el jove va defensar acompanyat d'un quartet solvent i entregat les cançons del celebrat 'Racine carré' (2013) desplegant carisma, simpatia i fusta d'estrella, perpetrant sense por al ridícul –un dels seus mantres– i gran efectivitat –amb el públic rendit als seus peus– manierismes efeminats o movimens goril·lescos.

Un triomf –va desfermar l'eufòria en fites com 'Ta fête', 'Papaoutai' i 'Formidable'– en comparació amb el qual l'actuació de l'estrella nord-americana Sky Ferreira, amb problemes de so, manca de lideratge i remullada, encara va quedar més deslluïda. –Marta Salicrú