Caribou
Escenari Ray-Ban. 03 h.
Últim dia de festival. Fa dos dies que dormim una mitja de quatre hores, fem cara de mussols, ens arrosseguem per la pujada cap al Fòrum amb un cafè a una mà i una ampolla de ginebra a l’altra. Què coi, avui és l’última nit. El meu exèrcit, que ahir mostrava un coratge sobrehumà avui està planxat davant l’entrada del festival. Després d’una seriosa i dispersa reunió sobre l’estratègia que hem de dur a terme ens omplim de valor i ens endinsem a la selva amb pas ferm.
John Talabot ens espera al Bowers & Wilkins, escenari on trobem les mateixes cares amb qui ens creuem setmana sí setmana també a la sortida de l’Apolo. Talabot ens esprem amb una hora de música disco tan ben enfilada que ens sembla un sol tema de seixanta minuts. De sobte ens adonem que Underworld ja ha començat i ens endinsem a l’oceà de gots de plàstic en què s’ha convertit el Heineken. Quina força, quin valor i com els admirem, aquests anglesos que ja eren aquí abans que nosaltres arribéssim al món. Ballem per inèrcia, però ballem.
Són les tres. Caribou està a punt de pujar al Ray-Ban, a l’altra punta del recinte. Tornem a córrer, creuem el Ray-Ban sencer fins a la barra i ens trobem amb la resta de la tropa, envoltats en els sons psicodèlics de Dan Snaith; Caribou i anterior Manitoba, que a banda de músic és també matemàtic. La seva música és esquemàtica, un càlcul net i ascendent infinit. No passa el mateix amb la meva energia. En aquests moments sempre penso en la porta màgica de Doraemon, el gat còsmic. –Maria Junyent
Últim dia de festival. Fa dos dies que dormim una mitja de quatre hores, fem cara de mussols, ens arrosseguem per la pujada cap al Fòrum amb un cafè a una mà i una ampolla de ginebra a l’altra. Què coi, avui és l’última nit. El meu exèrcit, que ahir mostrava un coratge sobrehumà avui està planxat davant l’entrada del festival. Després d’una seriosa i dispersa reunió sobre l’estratègia que hem de dur a terme ens omplim de valor i ens endinsem a la selva amb pas ferm.
John Talabot ens espera al Bowers & Wilkins, escenari on trobem les mateixes cares amb qui ens creuem setmana sí setmana també a la sortida de l’Apolo. Talabot ens esprem amb una hora de música disco tan ben enfilada que ens sembla un sol tema de seixanta minuts. De sobte ens adonem que Underworld ja ha començat i ens endinsem a l’oceà de gots de plàstic en què s’ha convertit el Heineken. Quina força, quin valor i com els admirem, aquests anglesos que ja eren aquí abans que nosaltres arribéssim al món. Ballem per inèrcia, però ballem.
Són les tres. Caribou està a punt de pujar al Ray-Ban, a l’altra punta del recinte. Tornem a córrer, creuem el Ray-Ban sencer fins a la barra i ens trobem amb la resta de la tropa, envoltats en els sons psicodèlics de Dan Snaith; Caribou i anterior Manitoba, que a banda de músic és també matemàtic. La seva música és esquemàtica, un càlcul net i ascendent infinit. No passa el mateix amb la meva energia. En aquests moments sempre penso en la porta màgica de Doraemon, el gat còsmic. –Maria Junyent
