Les cròniques del Primavera Sound 2016

Hi havia ganes de baixar a l'era dels caps de cartell. Quan hi faltava quasi una hora amb prou feina es podia accedir a una distància raonable, la pols del 'sold out' del festival empenyia amb força. Quatre minuts abans del previst ja sonava 'Burn The Witch', primer tema de l'impecable 'A Moon Shaped Pool' que venien a presentar.

L'arrencada serveix per esvair els dubtes sobre la transfiguració en directe d'un disc tan tocat d'estudi. Aquí hi ha talent, per descomptat, a més d'imaginació i mitjans. La pirotècnia audiovisual copa l'interès dels primers minuts, realització multicàmera i filigranes molt en la línia del discurs plàstic de la banda, entre “poesia visual” definida pels entusiastes i “el salvapantalla de Windows” que remugaven els enyorats de la realització en primer pla.

Van anar seguides les cinc primeres cançons del nou disc i, quan molts ja pensàvem que el tocarien de dalt a baix, van enfilar una ruta al passat coronada per icones de la mida de 'No Surprises' o 'Pyramid Song', amb un 'Mides' Thom Yorke arrupint-se al piano, vinclat al so de 'Karma Police'. I el públic, és clar, confitadíssim, que s'aprofitarà d'un dels reiterats buits entre cançons per entonar a cappella “For a minute there, I lost myself”.

Amb quasi tots els 'hits' amortitzats la banda va forçar un primer fals bis. Represa amb un ziga-zaga de temes poc coneguts, entre l'elèctrica i l'electrònica, amb mostres de la densitat de 'Paranoid Android'. Abans de la rutina, un altre fingit final que reprenen amb 'Creep', cirereta de comiat per a dues hores d'espectacle total. Volíem abocar-nos a l'era, en sortim plens de pols d'estrelles. -Manuel Pérez

No és casual que Avey Tare vestís una samarreta de la xaman mexicana María Sabina, autoritat en l'ús cerimonial i curatiu dels bolets al·lucinògens. La música d'Animal Collective comparteix amb aquests psicoactius certa capacitat d'inducció al viatge i al trànsit i el seu retorn al Primavera Sound ho va tornar a demostrar.

Amb un repertori centrat en el seu últim àlbum, el juganer 'Painting with' (2016), però que també va recuperar algun tema de 'Feels' (2005) i 'Merriweather Post Pavilion' (2009), el trio nord-americà –ampliat a quartet amb un percussionista– va exhibir tècnica a l'hora de portar al directe les melodies espasmòdiques i les harmonies monosil·làbiques del nou disc. L'escenografia en blanc i negre, entre el 'Guernica' de Picasso i les dones i ocells de Miró, va servir de llenç de projeccions psicodèliques multicolors mentre Avey Tare, Panda Bear i Geologist llançaven esgarips, reforçant l'esperit atàvic del seu pop electrònic, avantguardista i primari alhora.

Un concert impecable que, malgrat tot, no va connectar amb part del públic més que amb el final, amb el lúdic senzill 'FloriDada': és més fàcil entrar en trànsit menjant bolets; fer-ho en un concert d'Animal Collective requereix certa concentració, i no tothom es va proposar intentar-ho. –Marta Salicrú

Dos dels músics amb més talent que ha donat en els últims anys la No Tan Pèrfida Albió, Miles Kane i Alex Turner (Artic Monkeys), van ocupar un dels escenaris principals del Primavera Sound per defensar els dos únics àlbums que fins al moment han tret, mig com divertimento, mig com vàlvula d'escapament per al seu devessall de creativitat. I es van presentar amb tots els ferros. Fins i tot es van fer acompanyar per un quartet de corda que ens va permetre gaudir dels magnífics arranjaments que vesteixen les seves cançons.

El concert va consistir en una successió alternada dels temes de 'The age of the understatement' i del segon llarga durada, l'irregular 'Everything you've come to expect', amb victòria per KO de l'àlbum de debut. Ni tan sols les millors cançons d'aquest segon disc, 'Aviation', 'Dracula Teeth' i 'Bad habits' feien ni un bri d'ombra a temes poderosos com 'In my room', 'My mistake were made for you', ''Standing next to me', 'The age of the understatement' i una 'Calm like you' que Kane, histriònic durant tot el concert, va alentir per atorgar-li un aire crooner misteriós i seductor.

A punt d'acabar Kane i Turner, còmplices i ben sincronitzats durant tot el concert, es van marcar una gairebé canònica versió d''I want you (She's so heavy)' dels Beatles i van posar el punt final amb la preciosa 'The meeting place'. –María José Gómez

No és fàcil que un grup tan atmosfèric com Beach House funcioni a un escenari gran com el del Heineken a les 2 de la matinada, però Victoria LeGrand, Alex Scally i els seus ho van demostrar des dels primers acords de 'PPP' als últims de 'Levitation', dos dels somnis sonors de Depression Cherry, un dels dos treballs que van publicar al 2015, juntament amb Thank Your Lucky Stars.  

Sota la seva caputxa negra i envoltada d’estrelles i aurores boreals –què bé que els va un escenari que vol ser l’espai– LeGrand fa brillar la seva veu greu i clara, el grup allarga els temes fins a l’infinit i els dona un plus de la èpica que gasten des del llançament del seu disc homònim, 'Beach House', publicat al 2006. 

Quan fa uns mesos el grup de Baltimore va actuar dues nits seguides a l’Apolo, la cantant va dir al públic, molt sincera, “thank you for making my life a dream”. Temes com 'Beyond' o 'Take care' podrien ser perfectament la banda sonora d’aquest somni. – Maria Junyent

Que el concert s'interrompés en l'últim terç -mentre els australians tocaven 'Eventually'- i hi hagués una aturada de deu minuts de silenci no hi va ajudar. Però ja abans, i malgrat el confeti, disparat prematurament durant la interpretació del 'hit' 'Let it happen' a l'inici del xou, el directe de Tame Impala distava de ser memorable.

Tenien tots els trumfos per triomfar: un disc rodó, 'Currents', i un so en directe immaculat per fer-li justícia. Però potser per la naturalesa individual de la creació –els discos de Tame Impala se'ls guisa i se'ls hala el seu líder Kevin Parker en solitari, la banda 'només' les defensa en directe–, certa fredor mancada d'emoció va llastrar el concert.

Dan Bejar, de Destroyer, que es va passar mig concert a la gatzoneta i tocant-se el cabell, pot ser un 'showman' pèssim, però el directe de la seva banda va transmetre una atmosfera a la qual ni es va acostar el xou sense ànima del grup que lidera Parker. I als congolesos Mbongwana Star no els cal que el públic conegui les seves cançons com coneix les dels australians per engaltar un xou molt més excitant. –Marta Salicrú

El 2 d'abril de 2011, LCD Soundsystem s'acomiadava dels escenaris amb un concert memorable al Madison Square Garden ('The long goodbye') que va quedar immortalitzada al documental 'Shut up and play the hits'. I es va fer el silenci fins al passat desembre, quan sense previ avís van publicar el single 'Christmas will break your heart'. Poc després anuncien que tornen, que tocaran al Coachella, que gravaran un disc nou i que serà, en paraules de Murphy, "millor que tot el que hagin fet abans (...) Tornem a la guerra, com si fos la primera vegada".

Tot i que encara no sabem com sona aquest nou disc de la banda de Brooklyn, ahir vem poder comprovar que l'actitud d'anar a la guerra com si fos la primera vegada que deia Murphy és una realitat. La bola de disco torna a girar. LCD Soundsystem toquen i canten com si fos la primera i l'última vegada que ho faran, com si fer música no fos una opció sinó una pura necessitat que no poden fer més que compartir amb el públic.

Ahir ho van tornar-ho a fer amb un repertori de 'hits' (gairebé tots els seus temes ho són) en el qual no van faltar 'Someone great', 'Daft Punk is playing at my house', 'I can change', la preciosa 'New York I love you, but you're bringin me down' en un viatge de l'euforia a la melancolia i tornada, sempre progressius. Acabar amb 'Dance yourself clean' i 'All my friends' és tot el que pot demanar algú, com jo, que els veu per primera vegada. –Maria Junyent

Esclar que a un concert d'Air no vas a veure actuacions apassionades com les de, posem un exemple als antípodes, Bruce Springsteen o un xou espectacular com el de, posem per cas, la Beyoncé. Però entre poc i massa. Els francesos van fer un xou quirúrgic que va arrencar més badalls que balls.

Amb una proposta visual pensada per a auditoris molt més reduïts, a Nicolas Godin i Jean-Benoît Dunckel no se'ls pot tirar en cara que no volguessin complaure el públic: van fer un repàs de gairebé tots els seus 'hits', temes elegants i preciosos que sempre ve de gust sentir, però que dijous al Fórum van interpretar amb més precisió que ànima. 'Don't be light', 'Cherry blossom girl', 'Playground love'... les cançons anaven passant i el públic anava marxant, en un degoteig constant, a la recerca de propostes més engrescadores.

Va haver-hi un miratge de què allò es salvava amb 'Sexy boy', però 'Kelly watch stars' ens va tornar a deixar freds. Potser el millor de la nit va ser 'La femme d'argent', la cançó amb què obrien l'imprescindible 'Moon safari' i tancaven el seu oblidable pas pel Fòrum. –María José Gómez

Floating Points és un músic cridat a fer història, i ahir al Primavera Sound ho va demostrar. El cap d'un dels segells més potents del moment com és Eglo, dedicat a editar jazzie-house, per posar alguna etiqueta, és també un dels DJ's amb més i millor bagatge musical que es pot veure avui dia. Un selector de 30 anyets recent complets (doctorat en neurocirurgià, per cert) amb un coneixement absolut de la tradició musical que l'envolta, cosa que es veu reflectida en els seus xous com a DJ, i també en els seus concerts. Perquè el què vam viure ahir a l'escenari Ray-Ban va ser una demostració de sensibilitat i recursos a l'abast de molt pocs.

Una posada en escena minimalista donava la benvinguda a cinc músics molt joves (baix, bateria, guitarra, Arp Odyssey i teclats) amb Sam Shepherd al capdavant manipulant sintetitzadors modulars i teclats. Els primers compassos de paisatges i textures jazz van arrencar amb un sol de bateria aclaparador, una declaració d'intencions, ja que aquest instrument seria el protagonista durant tot el concert. A partir d'aquell moment, el xou es va convertir en una muntanya russa de psicodèlia jazz, trip hop al més pur estil Portishead o post-rock més proper a Mogwai. El concert va ser un repàs breu però ultraintens a 'Elaenia', disc que Shepherd ha trigat més de cinc anys a produir i que ha assentat les bases de la seva carrera com a músic 'de grup'.

Tot i que va sonar algun tema inèdit, el jazz electrònic d'aquest magnífic disc va anar augmentant de pulsacions, trobant el moment àlgid amb 'Peroration six', un amalgama de sons i textures entre cerebrals i evocadores, només interrompuda per un públic que semblava tenir més ganes de parlar que de deixar-se portar pel viatge sonor que Shepherd proposava. Un concert exquisit que segurament hauríem gaudit molt millor a un espai com l'Auditori però que confirma Floating Points com un dels artistes a seguir i, des d'ahir, també adorar. –Pau Roca

Era d'esperar que Suede aprofitessin l'actuació del dimecres, en la jornada inaugural gratuïta del Primavera Sound 2016 al Fòrum, per oferir un xou basat en els grans èxits del seu passat com a referents del Britpop als 90. Tenien coartada per fer-ho: el nou material, el de l'àlbum 'Night thoughts' (2016), el presentarien, en format audiovisual, el dijous a l'auditori, així que Brett Anderson i companyia van regalar una bona dosi de nostàlgia als assistents, que van cantar, animats pel vocalista, les tornades de 'hits' pretèrits com 'Trash', 'Animal nitrate', 'So young', 'Beautiful ones' i 'Killing of a flashboy', totes editades entre el 1993 i el 1996. En un repertori de gairebé una vintena de temes només se'n va colar un del nou àlbum i un parell de l'anterior, 'Bloodsports' (2013).

Anderson, que es va lliurar en cos i ànima al públic, literalment: els fans de les primeres files (alguns eren allà des de les 17 h) van descordar-li la camisa (estripada a l'aixella des de l'inici de l'enèrgic xou) i magrejar-li el tors a cor que vols. Però el líder de Suede, que van tornar a l'activitat el 2013 després de set anys separats, semblava àvid de l'amor del públic i els banys de masses, i va deixar-se fer, entregat al màxim i amb un ampli somriure d'anunci de dentífric.

Abans que ells havien brillat al Fòrum els barcelonins Doble Pletina i els andalusos Sr. Chinarro –el sevillà Antonio Luque, revigoritzat amb la seva nova banda, amb membres dels joves granadins Pájaro Jack–. Tots dos grups presentaven bons discos publicats aquest any, 'Así es cómo escapó' i 'El progreso', i ho van fer amb un so cristal·lí que feia justícia a les cançons.

No va ser així en el cas dels també barcelonins El Último Vecino: la veu del cantant, Gerard Alegre Dòria, a penes se sentia i, potser per compensar-ho, va intensificar la teatralitat de la seva actuació, el seu punt fort com a 'showman', afectant l'afinació. L'artifici també va caracteritzar el directe dels suecs Goat. El seu pop psicodèlic polirítimic es presenta amb una posada en escena amb màscares i disfresses que serveix de metàfora de la seva música: pop europeu disfressat d'africà. –Marta Salicrú