Les cròniques del Primavera Sound 2019

Començar amb l'obertura d''Així va parlar Zarathustra' és tota una declaració d'intencions: això serà èpic, prepareu-vos. I així va ser. El que ens va desfermar la Janelle va ser un xou immens i, a més, divertidíssim. Poc ha de demostrar ja la nord-americana. Cada àlbum que fa puja un nou graó de l'escala Monáe i el mateix es pot dir dels seus concerts. Si ja ens va meravellar amb la primera gira del ja llunyà 'Archandroid' (2010), aquest nou directe de presentació del 'Dirty computer' és una versió, actualitzada i perfeccionada fins al detall, del que ja ens havia seduït anys enrere. El seu directe és una demostració de tots els seus talents, que no són pocs: canta, rapeja, balla i alliçona com poca gent sap fer-ho.

Amb una banda gairebé 100% femenina –només hi havia un guitarrista; la resta, músiques i ballarines, eren totes dones–, va començar amb 'Crazy, classic, life' per continuar amb 'Screw', una reivindicació del sexe com a forma de revolució i d'oposició al sistema heteropatriarcal. 'Say it loud: I'm dirty and I'm proud', ens va cridar: sí, senyora. Com en els seus àlbums, el xou és una reivindicació de la negritud, de la llibertat sexual, dels drets LGBTIQ+, de l'orgull de les classes més desfavorides, amb constants referències a les panteres negres, conys gegants –els genials pantalons amb forma de vagina que protagonitzen el vídeo de 'Pink'– i a les 'dirty computers' que no volen formar part de Matrix.

Tot aquest missatge es vehicula a través d'una batedora musical per on es processen tots els gèneres de la música negra. Hi va haver disco dels 70 a 'Electric lady', un 'moonwalk' a la superfunky 'Make me feel' i homenatge al seu admirat Prince a 'Primetime' (fins i tot van sonar els acords finals de 'Purple rain'). Cap al final del concert, Janelle va moure el focus d'atenció cap al públic. A 'I got the juice' va fer pujar tres persones a ballar i després de 'Thightrope' –amb un final digne de James Brown–, ens va animar a cantar, tirar-nos per terra i va fer dos intents de 'stage diving'. Potser hauria sigut millor un parell de temes més en comptes de tanta interacció, però ella mana, esclar: she is the Q.U.E.E.N. –María José Gómez

No era una nit qualsevol per la Miley. A part de ser, a última hora, la sonada substituta de l'esperada Cardi B, també elegeix el mateix divendres 31 com a data per estrenar el seu vuitè disc. S'ho ha muntat bé perquè l'expectació sigui suprema i es respiri una munió molt diversa de fans. En un moment ens vam unir els amants de la Miley de la llengua hiperactiva i el pecat carnal amb els que encara canten Hannah Montana a ple pulmó. Les lletres del seu nou disc, 'She is coming', i el so de bateries i baixos a tot drap van precedir l'aparició d'una Cyrus segura d'ella mateixa, d'aspecte rocker i al so del seu últim èxit 'Nothing breaks like a heart'. Ens van sobrar segons per confirmar que la Miley confessava una altra mort i ja en van unes quantes. Que descansi en pau, ni rastre de l'excessiva i gamberra icona pop que va omplir el Sant Jordi el 2014

Torna sola, desinhibida com sempre, amb texans estripats, sense cap ballarí i uns grans bafles com a escenografia. Res més i tot. La seva peculiar veu de cigaló, a vegades amb dificultat per arribar a les notes, i una actitud desbordant van defensar 'hits' de totes les etapes de l'artista. 'Party in the U.S.A', 'Can't be tamed' o 'Malibu' van ser un repàs breu (ni una hora de concert) però intens i clarificador de la Miley que ens espera. 'Wrecking ball' va posar punt i final a un directe vibrant, senzill i, sobretot, que fa olor de nova etapa. –Marc Andreu

Si no existís Kate Tempest l'hauríem d'inventar. Perquè cada època necessita els seus poetes, gent que posi paraules a allò que tots pensem i sentim i patim però que no acabem de saber expressar de forma adequada. Ella ha visitat les ruïnes de la nostra civilització, n'ha recollit un grapat de cendres encara enceses i porta aquesta última brasa a la mà. I ens l'ofereix. És l'esperança, la flama amb la qual encendre de nou els cors i tornar a aixecar-ho tot, una oportunitat per “fer les coses diferents”, com va dir des de l'escenari Ray-Ban.

El Shakespeare del nostre temps és una rapera. Sap que tot és en els nostres cors turmentats i aquesta és la matèria prima amb la qual esculpeix els seus poemes. Va començar amb 'Europe is lost' i el seu paisatge pre Brexit desolador: és en aquest context de violència econòmica, política i social que maldem per estimar. El consumisme, l'alienació, la desconnexió entre nosaltres... malalties que només l'art, la música, concerts com el de Kate Tempest poden aspirar a guarir.

Va alternar peces de l'aclamat 'Let them eat chaos' (2017) amb cançons del nou disc que està a punt de sortir: 'The book of traps and lessons'. A cançons com 'Ketamine for breakfast' rapejava a un ritme infernal, fent gala del seu 'flow' virtuós i d'una memòria prodigiosa –pàgines i pàgines de versos que prenen forma davant nostre quan els diu, com per art de màgia–, però després s'imposava el ritme més reposat de les noves 'Firesmoke' o 'Three sided coin'. A 'I trap you', amb aquella base de música de fira, se'ns va aparèixer la Kate Tempest més lluminosa, la que dubta de l'amor però la que també sap que és l'única cosa que tenim: “l'amor és una cosa que es fa a si mateixa, l'amor és una trampa que es fa a si mateixa”.

Somrient, generosa, projectant la seva ombra en una mena de lluna de paper, la londinenca va fer que ens sentíssim una mica més humans, que ens estiméssim una mica més, que trobéssim una mica d'escalfor en els nostres cors maltractats. I encara ens ressona ara. –Borja Duñó

Com ja van fer a la seva última visita a Barcelona, al Primavera Sound 2016, la banda australiana Tame Impala va començar fort: despatxant el seu gran hit 'Let it happen' i disparant confeti al final del tema. El que podria semblar una decisió equivocada no va poder ser més encertada per fer-nos entrar de ple en un al·lucinat xou on les projeccions en directe, dignes de la 'gustera' d'un bon viatge químic brillen i hipnotitzen soles. Va ajudar també un so immaculat.

La banda, a més, va tocar en directe 'Patience' i 'Borderline', els dos avançaments que ja es coneixen d'un esperadíssim nou disc que no arriba. Decisió gairebé obligatòria, d'altra banda, per aportar una mica de novetat al set, i és que el pròxim juliol es compleixen 4 anys de la publicació de 'Currents' (2015), el seu tercer àlbum, que va suposar un canvi radical de popularitat i reconeixement al projecte liderat per Kevin Parker i del qual els seus temes són part essencial dels seus directes des que el van editar. –Aleix Cabau

“Calentita como pan de panadero, barriendo el piso con el trasero, toda la grasa se desplaza por la terraza, quiero que hagas lo que no puedes hacer en tu casa”, canta Calle 13 a 'El Baile de los Pobres'. I què hi té a veure Rosa Pistola amb aquesta rima? Doncs que l’escenari El Punto by Adidas anava ple de culs de gèneres, mides, colors i procedències diferents, fregant el terra com si ens paguéssin per fer-ho i la nit no s’hagués d’acabar mai.

Jo per Rosa Pistola faig el camí fins al Bits –finisterre, allà on canvia el codi postal– quatre vegades, si cal. Perquè la colombiana punxa i produeix reguetón dur, explícit, del que ha de portar un ‘parental advisory’ de metre i mig i del que fa venir ganes de quedar-se a viure a l’infern. El 2018 va publicar ‘La línea del Sexxx’, un àlbum de ‘perreo pesado’, com canta El Habanero a la cançó homònima, on col·labora amb artistes del pal com la Goony Choonga i Mc Buseta. Qui no mou el cul en una sessió com la d’ahir, té orxata a les venes.

Fa només uns dies Rosa Pistola va presentar-nos una col·laboració de tres temes amb La Tiguerita, nova veu del regguetón i del hip-hop –abans Meli MC– amb només 18 anys i les coses clares: “si no vas a bailar, quítate de la pista”. Escolteu-la a ‘Nota Jamaicana’ ("hoy regreso por la mañana, ando perreando en la madrugada"…) o al seu 'Papi Chulo'. A banda de portar-nos el més nou de la festa, Rosa Pistola també va fer un homenatge a clàssics del gènere com Daddy Yankee i Lorna. 'Papi Chulo' és un himne que s’ha de punxar més. - Maria Junyent

Suggeridora, amb pas estudiat i moviments suaus, Robyn irradia un so de mescles electròniques i bases harmonioses. Atmosfera onírica a punt, imatges en blanc i negre a les pantalles i la hiperactivitat a la qual ens té acostumats la sueca entra en 3, 2, 1... Doncs no, ens fa esperar però ens regala una primera part on la cantant no abandona el camisó amb què s'ha presentat mentre canta un dels single del seu nou disc, 'Honey'.

Sempre lligada a la dansa contemporània, els seus videoclips en són un exemple, en aquest concert no en podia faltar una bona dosi. Qui obre el ball i, a la vegada, fa de separador entre la part més melòdica i la part més enèrgica, és un solo d'un ballarí que aixeca els ànims d'un públic amb ganes de saltar. A base de sintetitzadors i pianos electrònics, la subtil i delicada Robyn esclata l'excel·lent ballarina que porta dins amb 'hits' com 'Dancing on my own' o 'Be mine'.

La festa està servida i el dance i l'electrònica regnen la zona, mentre una Robyn totalment desenfrenada s'entrega a la causa sense perdre en cap moment la tècnica. Unes grans mans blanques i entrellaçades coronen un escenari on domina el llum de neó i el blanc impol·lut. El dance enèrgic de 'Call your girlfriend' clouen un concert d'èxtasi però amb una dosi refinada de 'Honey' que el fan explosiu i confirmen que després de 20 anys de carrera Robyn segueix sent pionera. –Marc Andreu

Tenallats entre la profecia de l'etern retorn i les lògiques 'revival', avesats com estem a les gires zombis tan mitòmanes com insubstancials i predictibles, la tornada a la carretera dels Suede tenia tots els ingredients per fer-nos arrufar el nas. Però no, perquè qualsevol nostàlgic que s'hagi preparat una mica la graella, tot i no haver escoltat res de la icònica banda dels 90 des de fa dècades, s'haurà adonat que el darrer disc –'The Blue Hour' (Suede Ltd./Warner, 2018)– és una petita troballa, un lament nocturn d'atmosferes gòtiques, un melancòlic cant de sirena 'glam', l'elegia d'uns monstres, que no dinosaures.

Amb tan bona teca sobre la taula, i amb un inici de concert calcat del tenebrista LP, tot feia intuir que la banda venia per reivindicar-se en present. A mesura que passaven els minuts, però, els de Londres van posar la marxa enrere per no tornar a caviar, i tot el concert va ser un viatge en el temps, una carícia d'enyorança amb una destinació final clara, els grans 'hits' de fa 25 anys.

Comunió absoluta amb el públic que va embogir en la part final amb les tornades dels emblemàtics 'Trash', 'Animal Nitrate', 'The Wild Ones”–una versió de solo a guitarra preciosa–i, per descomptat, el tancament amb 'Beautiful Ones' que tothom esperava per cantar a l'uníson. N’hi ha que se les saben totes.

Menció a banda, el líder i vocalista Brett Anderson, en plena forma. A tot el seu repertori de gestos desvergonyits i pretèrita elegància brit-pop de serrell immortal, cal afegir un control absolut d'un públic amb una edat evident, que es nota quan pràcticament no veus mòbils alçats fent 'stories' de cada estrofa. Brett Anderson que canta estirat a terra com tocat per un llamp; Brett Anderson que es passa mig concert jugant i desembolicant el cable com si no s'haguessin inventat els micros sense fil, Brett Anderson que salta la tanca i canta submergit entre el públic. Brett Anderson, teatre del bo. -Manuel Pérez

Rivendel, anteriorment conegut com a Mórdor, ahir va tenir una reina –i no venia de Disney Channel–. Engalanada amb un vestit vermell transparent a mig camí entre llenceria i vestit de farbalans i uns pantalons curts i botes grogues –era una picada d'ullet a la senyera o a la bandera espanyola?– la canadenca Carly Rae Jepsen es va plantar dalt de l'escenari Seat sense més companyia que els seus músics i un cartell enorme amb el seu nom. Res més per omplir l'espai que ella movent-se amunt i avall, la seva potent veu i una quinzena de temes pop que demostren que ha trobat la fórmula de l'èxit.

Amb 'Call me maybe', Carly Rae Jepsen va aconseguir la fama mundial, estratosfèrica, i corria el risc de no poder desprendre's d'ella. Mentre artistes amb una història similar es neguen a interpretar la cançó que els va catapultar, Jepsen la va interpretar a la meitat del xou, baixant a la primera fila del fossat fent embogir el públic que va (vam) cantar el tema com si fos l'elixir de l'eterna joventut. Amb aquesta jugada, la cantant va demostrar la seguretat que té en les peces de 'Dedicated' –el seu darrer treball– i 'EMOTION', del 2015 i on va plantar la llavor del seu estil: melodies vuitanteres, sintetitzadors, tornades molt potents i un ritme que se t'emporta. Escolteu temes com 'Too much', 'Julien' o 'No drug like me' (amb la qual va obrir el concert) i us faran oblidar el 'Call me maybe'. –Erica Aspas

Això de l'Erykah Badu pertany a una altra lliga. Quina meravella. És un regal d'aquells que saps que t'acompanyaran durant molt de temps, sobretot quan recordes moments com el d' 'Out my mind, just in time', quan, amb el concert acabat de començar, va sorprendre amb el seu registre més jazzístic. Quin control més exquisit de la veu, quin coneixement de les arrels de la seva música i quina capacitat per portar-la a altres mons. Era com sentir Billie Holiday, només que, de cop, distorsionava la veu un segon i ens transportava de seguida al seu nu soul característic. Jugant amb les cordes vocals, amb la caixa de ritmes i amb una banda impecable, la de Texas va demostrar perquè és la reina –la mare– d'això que anomenem R&B contemporani.

Sense guitarra, amb la percussió molt en primer pla, uns teclats que sonen com pluja fina i tres coristes, Badu en va tenir prou per embolcallar el públic i fer-lo entrar en un estat de gustosa flotació. Els hits de 'Baduizm', el seu debut de 1997, 'On & on' i 'Appletree', així com una versió d'Outkast, 'Liberation', van ser punts àlgids d'un concert que va avançar com una marea amable que ens va anar amarant. Badu va pretendre en tot moment fusionar música i audiència: "som un sol organisme", va dir. I a fe que ho vam ser. - Borja Duñó

En el món de la música quan pensem en el nom de Courtney ja no ens ve al cap la nord-americana Courtney Love, líder de Hole i vidua de Kurt Cobain. L'ordre ha canviat, i ara pensem en Courtney Barnett. La GRAN Courtney Barnett, cantant i guitarrista australiana que va pujar a l'enorme escenari Pull&Bear del Primavera Sound, situat a un llunyà lloc anteriorment conegut com Mordor i que oficialment s'ha convertit en Rivendel gràcies a la gespa artificial que omple l'esplanada dels dos escenaris més grans del festival.

Després de debutar al Primavera Sound 2014 abans fins i tot que es publiqués el seu celebrat llarg de debut, 'Sometimes I sit and think, and sometimes I just sit' (2015), que va donar-li fama mundial, ara ha tornat per presentar per fi el seu segon àlbum, 'Tell me how you really feel' (2018), una nova mostra de sinceritat sentimental i guitarres crues que va traslladar de manera brillant en un directe en format de trio acompanyada per Dave Mudie a la bateria i Bones Sloane al baix.

Simplicitat, distorsió i guitarres condensades en una hora i quart de concert on va repartir equilibradament cançons dels seus dos àlbums, alguna dels seus primers EPs i el seu recent últim single, 'Everybody here hates you' i on va anar xerrant simpàtica amb el públic, preguntant si havia vist els més reposats nord-americans Big Thief (que van obrir un parell d'hores abans el mateix escenari) i amb qui va compartir com n'era de bonic mar que veia des de l'escenari. La comunió general va arribar al seu punt més alt quan van sonar els enganxosos riffs de guitarra d'un dels seus millors temes, 'Pedestrian at best'. - Aleix Cabau

En la nit del seu debut a l'Estat, Chris/Christine va oferir música, dansa i vells trucs d'espectacle de tota la vida –des d'una passarel·la elevada fins a canons de confeti, fum, jocs d'artifici...– en un xou energètic que va satisfer de sobres les expectatives dels molts fans que es van agombolar a l'escenari Primavera. Acompanyada de quatre músics i sis ballarins, l'artista francesa va fer un repàs de les perles dels seus dos discos publicats fins al moment. En una hora de concert va concentrar els seus hits –'Comme si', 'Girlfriend', 'iT', 'Tilted', 'Five dollars'...– i el seu missatge: no hi ha regles ni cotilles; és temps d'inventar-nos; ningú té dret a jutgar-nos per qui o com som; hem de reivindicar la bellesa de l'estrany, de l'outsider. Un bon resum del New Normal que proclama l'eslògan del Primavera Sound.

Tremendament magnètica durant tot el xou, Chris/Christine va aconseguir el silenci total del públic quan va entonar a cappella una emocionant versió de 'Heroes', de David Bowie, tot just després de fer un homenatge al 'Nasty', de Janet Jackson. I entre fums, coreografies i 'fuck the norm's ens va portar cap a un final de festa a l'altura de la resta de la nit. 'Intranquilité', un bonus track de 'Chaleur humaine', va convertir l'escenari en una disco en què no vols que mai s'encenguin les llums. Rodó. -María José Gómez

Al llarg de set anys de silenci discogràfic, Sascha Ring –nom real al darrere d'Apparat– ha acumulat un conjunt de denses atmosferes sonores que han agafat forma i matèria en el seu cinquè disc que porta l'explícit títol 'LP5' (Mute Records, 2019). Aquest viatge interestel·lar té, com el mateix músic alemany reconeix, un fort component de resposta al grup Moderat, trio que comparteix amb Bronset i Snzary de Modeselektor.

Sense haver d'estar pendent de trobar "grans himnes pop", les seves energies s'han aturat sobre detalls i estructures, un viatge eteri amb un punt molt 'ambient', progressions postrock i una èpica simfònica molt més directa a l'emoció que a l'experimentació. Entre l'electrònica berlinesa, Ólafur Arnalds i les atmosferes sonores de la Björk de principis dels 2000. Una proposta, en definitiva, molt arriscada d'executar en directe pel perill seriós de no resoldre de forma adequada la part orgànica.

Per sort no és el cas. Apparat es va acompanyar de quatre músics ben versàtils per vestir amb percussió, contrabaix, violí i trompeta les parts menys electròniques del xou, que per moments s'enlairava cap a les profunditats de l'espai exterior amb un repertori de greus i cants de balena hipnòtics i absorbents, molt més lisèrgics que tel·lúrics. Sense tornades ni concessions als èxits de repertoris paral·lels, els temes cantats més populars –com 'Caronte' o 'Dawan'– van actuar de punts de fuga per animar un públic còmodament escarxofat en les butaques d'un Auditori Rockdelux entregat a la foscor.

Un viatge, en el fons, més amable del que podria semblar, menys iconoclasta del que aparenta, perquè en el fons la base pop vocal –un pèl monòtona– importa tant com el gruixut vestit d'astronauta simfònic que ens porta de viatge interplanetari. -Manuel Pérez

És complicat tocar al Primavera a primera hora del primer dia, sota el solano, quan la gent encara està sortint de la feina, fent la primera birra o trobant-se amb els amics. Però quan tens energia de sobres, lletres canyeres i subversió, et fiques al públic a la butxaca, encara que no ompli, ni de bon tros, l'escenari.

El quartet madrileny Las Odio va pujar a l'escenari Ray Ban amb tota l'artilleria que van disparar en poc més de 30 minuts: 'Cuchillas', 'Derecho a la pereza', 'Fieras', 'Vitaminas', 'Impresora 3D', 'Meritocracia'... Èxits del 'Futuras esposas' que les va fer despuntar i de 'Autoficción', el seu últim treball. Lletres i melodies que combinen la ironia i el riot grrrl que ens fan ballar, riure, i assentir amb el cap mentre dius "Amén, hermana".

Per què es programen concerts tan curts quan hi ha tant per escoltar? Ni les súpliques del públic per un bis ni les ganes de les noies per entregar-se al públic van aconseguir un "sí, toqueu un parell de cançons més" per part de l'organització. I va ser una llàstima. Com va dir la cantant, Paula, tornen a Barcelona el 22 d'aquest més i esperem que el concert duri una miqueta més. -Erica Aspas

"Rain, make it rain girl make it"...Tothom estava esperant això, les primeres paraules de 'raingurl', el hit dels hits de DJ i productora coreana-americana, destacada Sound of the Year 2018 per la BBC. Però 'raingurl' no va arribar fins al final del concert, literalment l'última cançó. Durant tot el concert vaig sentir persones ansioses entre el públic que s'autocantaven fragments de 'raingurl' amb incontinència, només saciada quan va cantar la seva hipnòtica versió de 'passionfruit' de Drake.

Yaeji, nascuda Kathy Lee al 1994, barreja l'anglès i el coreà en temes de deep house i bases de hip-hop, ella sola sobre l'escenari, als plats i micro en mà, xiuxiuejant lletres amb una veu que és robòtica i suau alhora. Mentre la veiem ballar tranquila i contenta, com qui es mou per casa un dissabte al matí, com si hagués estat mil cops abans a l'escenari Lotus [el gustet de ballar sobre la sorra] un noi del públic s'apropa a dir-nos que no l'havia escoltat i que li sembla que "tiene mucho swag" ("SUAJ", diu). Yaeji cau bé sense haver de fer cap discurs sobre l'alegria que li fa ser al Primavera i te n'aniries amb ella a qualsevol festa i a qualsevol lloc. El públic balla suau, xampurreja paraules en un coreà (divertit), i s'hi està bé. Però tot i així, la cosa només arrenca realment quan arriba 'raingurl', que és l'excepció a una part de la sessió que es fa una mica monòtona. Sempre quedarà això: "When the sweaty walls are bangin’, I don’t fuck with family planning, make it rain girl, make it rain, make it rain girl, make it rain fins l'infinit" (...). - Maria Junyent