Les cròniques del Sónar 2016

Fa temps que segueixo de prop la feina de Domestic Data Streamers, un col·lectiu de Barcelona que visibilitza grans dades a través d’instal·lacions artístiques. Números impensables transformats en formes, colors, sons. Fantàstic.  

Les seves peces tenen l’objectiu de facilitar la comprensió una part del món que per volum o mitjans és complicat analitzar. Que per abstracte dificulta l’empatia. Han tractat temes com el malbaratament d’aliments, han transformat el que pensen els habitants de Jerusalem sobre la seva ciutat en dades de laboratori analitzables, van calcular de manera tangible l’impacte d’algunes de les obres d’art del CCCB sobre el públic. El millor per entendre-ho és explorar els seus treballs, clar. 

Al Sónar + D han presentat The TimeKeeper, un experiment social en format instal·lació creat amb la col·laboració de l’equip d’anàlisi de dades de Spotify, els que fan possible el Discover Weekly, l’algoritme que cada setmana proposa als usuaris del programa una llista de música afí als gustos musicals de cada usuari.  

El plantejament és aquest. Sabem que una cançó pot estar connectada a un record a través d’una experiència viscuda. Però… i si es pogués fer a l’inrevés? I si poguéssim establir una connexió entre un moment que encara no hem viscut i una cançó que encara no coneixem? Les preguntes que es fan els de Domestic Data Streamers mai són fàcils de respondre. De fons n’hi ha una més: la nostra manera d’escoltar música té a veure amb la nostra manera de viure? Aquí va l’experiment.  

Un iPad anima a l’usuari a entrar amb el seu mòbil a thetimekeeper.rocks, introduir un codi personal i entrar al nostre compte d’Spotify per començar l’aventura. El mateix programa  ens convida a avaluar unes imatges a partir de les emocions que ens desperten. Una mena de test sensorial a partir del qual classifiquen els usuaris en quatre grans grups, segons la seva manera d’escoltar música. Per exemple: hi ha persones que no paren de descobrir nous artistes i salten d’un a l’altre sense parar i n’hi ha que quan descobreixen un nou artista escolten exhaustivament tota la seva música. 

I arriba el moment de fixar el moment futur. Cadascú pot demanar un lloc, si vol estar acompanyat d’algú o no a aquest lloc proposat i un dia i una hora determinats. Aquí s’acaba la part digital i comença la física, el que sempre m’atrau més de la manera de treballar dels Domestic: convertir dades i emocions (intangibles) en objectes físics, sempre hipnòtics. 

Una veu en off, greu, anuncia el nom de l’usuari que ha participat a l’experiment. A l’altre costat de la cortina negra una màquina de vidre amb espirals mecàniques separa boles de vidre en quatre tubs que són les quatre personalitats-grups que diferencia l’experiment. Una llum blanca anuncia l’aparició de la nostra bola. El nostre desig individual, que baixa per l’espiral al ritme del so que fan els desitjos de tots els participants. Molt elegant. La màquina recorda als cervells que imaginava Pixar a Inside Out, i les boles són com els records essencials que apareixien a la pel·lícula.  

L’experiment ha acabat. D’aquí a 15 dies (la data que vaig marcar), Spotify m’enviarà una cançó que s’anticipa a un record que encara no tinc. Una cançó triada segons tot el que he escoltat fins ara i la meva percepció emocional. Amb totes les cançons de totes les persones que han participat a l’experiment crearan una llista pública. La llista dels desitjos i dels moments que encara no hem viscut. – Maria Junyent.