Les cròniques del Sónar 2018

Mai abans, des del trasllat del Sónar de Dia a Montjuïc el 2013, s'havia vist una cua com la que esperava per entrar al SonarHall. Que la Fira comença a quedar-se-li petita a la programació diürna del Sónar és una de les notícies de l'edició del 25 aniversari del festival, però l'estrena del nou projecte de Rosalía n'és una altra, i l'enorme expectació, previsible. No va agafar per sorpresa a l'organització del Sónar, que era conscient que el Sonar Hall, el segon escenari més gran del recinte, se li quedaria petit a Rosalía Vila. Però l'artista catalana volia per al debut de les cançons que formaran part del seu segon àlbum, 'El mal querer', l'icònic escenari de cortines vermelles: una proposta escènica tan cuidada no hagués tingut el mateix impacte en la dispersió festiva de l'escenari exterior. Amb un escenari prolongat ad hoc amb una passarel·la que s'endinsava entre el públic, flanquejada per un cor de vuit ballarines, el duo de 'palmeros' Los Mellis i dues coristes, i amb el productor electrònic El Guincho, la seva mà dreta a 'El mal querer', al fons, Rosalía va desplegar les dues facetes del nou àlbum.

D'una banda, el pop urbà contemporani aflamencat imbuït d'R&B alternatiu del 'hit' 'Malamente', l'únic avançament fins ara del nou disc i amb què va obrir el xou; un so que es va materialitzar en un parell de temes més i que van permetre a Rosalía desplegar el seu potencial de diva pop –les comparacions amb Beyoncé (!) no es deixaven de sentir en el rum-rum posterior al concert– executant coreografies d'estil urbà al capdavant del cor de ballarines. De l'altra, i aquí la sorpresa, el 'cante' d'aire més tradicional, no tan diferent al del seu debut 'Los Angeles' (2017), tot i que ara vestís 'faralaes' electròniques. No, encara que la qualitat del xou de Rosalía al Sónar la postuli com a candidata a estrella del pop llatí internacional, la catalana tampoc no renuncia a la seva dimensió de 'cantaora': una aposta amb caràcter i risc.

Abans que el conquerís Rosalía, el SonarHall havia estat colònia italiana gràcies a Liberato, el nou heroi de la música urbana italiana, un encaputxat fenomen –com el Young Pope de Paolo Sorrentino, aquest napolità té ben apresa la lliçó que els creadors més influents són, com Daft Punk i Banksy, els que no es deixen veure– amb milions de visites i 'streams' de la seva encara escassa però irresistible col·lecció d'himnes pop amb producció contemporània. La seva música és com si Jack Ü –el fill que tenen en comú el prodigi de l'EDM Skrillex i l'importador de ritmes urbans del món Diplo– s'hagués llançat a fer 'canzone napoletana'. I en format de trio va demostrar que ni la manca de repertori –va allargar els temes com ensucrats xiclets– ni la poca experiència en directe –el del Sónar és dels primers concerts de la seva breu trajectòria– li resten efectivitat. Com ell mateix va proclamar a Instagram, Barcelona va ser alliberada.

I encara abans, al SonarComplex, l'escenari de les propostes més experimentals, Refree, anterior company de Rosalía, també va estrenar projecte. En duo amb Ylia, productora electrònica establerta a Barcelona, i amb visuals en directe a càrrec del cineasta Isaki Lacuesta, Raül Fernández va presentar una faceta digital que encara no se li coneixia amb una proposta de sons que defugien el confort i exploraven l'agressivitat acústica. Sense guitarra, sense flamenc, sense pop, sense melodia, la seva partida de l'univers de 'Los Angeles' en aquest cas va ser radical. No n'esperàvem menys. –Marta Salicrú

Quan Damon Albarn es va empescar Gorillaz semblava que fos per fugir de tot el que en aquell moment li molestava de Blur, el grup amb què s'havia donat a conèixer: fastiguejat per la fama resultant del seu rol de 'poster boy' del britpop, es va inventar una banda virtual, els seus membres dibuixos de l'artista Jamie Hewlett animats; un projecte coral, amb els braços oberts a col·laboracions, en què el personalisme d'Albarn quedava amagat; i que per sobre de tot s'apartava del pop anglosaxó i abraçava la cultura hip-hop, un moviment clarivident que el 1998 s'anticipava a la conquesta global del pop per part de la música urbana. Reanimats després d'un hiat de més d'un lustre, els simis van tornar a grimpar per les llistes d'èxits amb l'excel·lent 'Humanz' (2017). Però el moment de Gorillaz és tan dolç que el concert al Sónar, el debut per fi del projecte a Barcelona –Albarn n'havia cantat un parell de temes quan va portar el seu projecte en solitari al Cruïlla–, servia també per avançar 'The now now' (en van sonar 'Humility', 'Lake Zurich', 'Hollywood', 'Sorcererz', 'Soukeye' i 'Tranz'), el que serà el seu pròxim àlbum, previst per aquest any.

Però a Albarn, que al març va fer els 50, no sembla que els favors del públic el destorbin com abans. I a banda de deixar-se estimar repetidament pels fans de les primeres files, va exercir de 'frontman', traint en part la naturalesa col·lectiva del projecte. Els seus Gorillaz han resultat ser, al cap i a la fi, tant humans com bona part de les estrelles del pop. Va ser quan Albarn va fer un pas al costat, sobretot a partir d''Andromeda', i amb les col·laboracions dels MCs Pos i Dave dels nord-americans De La Soul ('Feel Good Inc.', 'Superfast jellyfish'); de la rapera britànica Little Simz –una piconadora a 'Garage palace'–, que havia actuat al Sónar de Dia el dijous; i del veterà del house de Chicago Jamie Principle a l'inèdita 'Hollywood', també amb acte de presència virtual d'Snoop Dog –que com el desaparegut Bobby Womack ('Stylo') van ser audiovisualment presents al xou–, que el xou es va enfilar, i com, fins a la catarsi amb 'Clint Eastwood': el futur continua venint, i Albarn hi serà per recollir-ne els fruits. –Marta Salicrú

"Aquest és un dels meus festivals favorits del món", va dir Ólafur Arnalds quasi en la cloenda de la seva curta però intensa actuació al Sónar dia. Fa l'efecte d'un tòpic suat, però el seu cas resulta creïble, té raons per estar-li agraït. Molts encara recordem la seva actuació de l'edició del 2015. Com a part del duet Kiasmos va oferir un recital de minimal techno fet amb carinyo, idees i talent. Abans, l'any 2013, ja havia presentat per primer cop el seu projecte personal.

Aquest camí en solitari seu dista molt de ser ballable. Per això es va escollir l'escenari Complex, format de butaca i amfiteatre. Tres violins, cel·lo, percussió i piano tocat per Arnalds, elements d'una actuació que en els primers minuts va estar acompanyada de tota mena de crides al silenci per part del públic. I amb raó, cal pau i recolliment per pair una proposta orgànica, minimalista, melòdica i molt lenta. A més d'un passat de birres li va costar d'encaixar la falta de fuetades sonores, però això és el Sónar, eclecticisme pur.

Sense nou disc que presentar, l'islandès es va passejar entre el regal de temes nous i un repertori com de banda sonora crepuscular, que deu molt al paisatge nevat i al misticisme de propostes de paisans seus com Sigur Rós, amb els que Ólafur ha compartit més d'una gira post-rock. El dens equilibri entre les cordes i les bases digitals, les melodies alentides fins a desdibuixar-se i una tènue il·luminació van oferir el bàlsam perfecte de la tarda, un marcat contrast amb la tralla que servien tota la resta d'escenaris. Es va trobar a faltar, això sí, alguna malícia en les sonoritats, sortir d'un cert estancament melòdic que quasi frega la monotonia naïf. Després de deixar l'ambient tan assuavit, l'islandès es va permetre un consell abans de plegar: "no prengueu tantes drogues". La nit havia començat. - Manuel Pérez

L’última vegada que els vem veure al Sónar va ser amb Moderat, el projecte conjunt de Gernot Bronsert y Sebastian Szary (Modeselektor) amb Aparat. Recordo com des del primer tema que van punxar, 'A New Error', van tenir el públic entregat més d’una hora, ballant com si no hi hagués un demà, submergits en la foscor dels seus baixos. Ara han aparcat un temps aquest projecte i han vingut a celebrar els 25 anys del Sónar amb un DJ set de pur eclecticisme i energia. 

Des de la pàgina del Sónar els venen dient que ‘la festa és seva’ i tenen molta raó. A deu minuts de les 2 del primer dia de Sónar Nit, l’escenari Sónar Pub reuneix un públic que ha vingut a ballar fins a l’últim so, fins que els facin fora. Aquesta parella berlinesa al capdavant del segell Monkeytown, que no para de produïr, posa tot el que té al seu abast per fer que el ball no decaigui un sol moment. Posar-los a un mega-espai com el Pub just a l’hora en què la nit es comença a posar interessant, ha estat un gran encert. Amb aquesta sessió, com amb tantes altres seves, hem après una lliçó: quan no acabis de trobar la música que busques, quan el que sona no t’acaba de motivar per arrencar a ballar, quan ja estiguis una mica cansat de tot, ves a veure’ls. Aquests dos són capaços de fer reviure un mort. – Maria Junyent

Paco Contreras creia que el Sónar era un territori que Israel Galván havia de conquerir amb el seu 'taconeo'. Per això, quan el festival, en el marc del seu 25 aniversari, va convidar el 'cantaor' heterodox a tornar-hi per fer-hi el que ell volgués, Niño de Elche ho va tenir claríssim: era la ocasió perfecta per muntar un nou espectacle amb el 'bailaor' que estrenarien, i amb què Galván s'estrenaria, al Sónar. 'Coplas mecánicas', un dels temes de l'últim àlbum de Contreras, la iconoclasta 'Antología del cante flamenco heterodoxo' (2018), servia de títol a l'estrena, una 'performance' a base de la veu del Niño i la dansa de Galván que va brillar –tot i que amb alts i baixos– al SonarComplex, l'escenari que acull les propostes més experimentals al Sónar de Dia. I també eren aquestes 'Coplas mecánicas' de l''Antología' del d'Elche el que obria l'espectacle. Tant la veu de Contreras com el cos de Galván es van convertir en instruments de percussió al servei d'una proposta que, de vegades, era una mena de 'trompe-l'œil' que provocava cert il·lusionisme techno-house, o, en un altre moment, de 'bass music', tot i que la intensitat 'raver' no va arribar al punt de 'Raverdial' –tot i que part del públic s'entestés a veure-ho així–, la proposta amb què Niño de Elche va debutar als Sónar. No va ser un xou rodó de cap a peus –potser ho arribarà a ser si té continuïtat, i valdria molt la pena que en tingués–, però va deixar algunes imatges que passaran a la història dels 25 anys del festival. El 'zapateao' de Galván sobre unes planxes metàl·liques; un altre truc d'il·lusionisme sonor, l'arribada d'un tren –txu txu, pi piii– mentre Paco frasejava instruccions ferroviàries; el Niño convertit en un 'cantaor' 'preparat' –com quan John Cage 'preparava' un piano per alterar-ne el so– per obra i gràcia d'una màquina de massatges que li arrencava un vibratto; Galván manufacturant percussions sobre el que semblava el pedal d'una màquina de cosir gegant, o acostant-se a quatre potes com una fera ferotge abans d'enfilar-se a una taula i desplegar el seu 'arte' des de dalt o fotent cops de peu a un bombo techno; o la batalla de galls sonora, els dos asseguts l'un davant de l'altre sobre un cajón. Un espectacle amb molt d'humor, en els moments més abstractes semblava que es proposés recrear com sonaria l'infern si fos una discoteca, tot esgarips i 'taconeo'. Clar que si Niño de Elche i Israel Galván s'encarreguen de la banda sonora, que esperi Sant Pere, que jo em quedo a can Pere Botero. –Marta Salicrú

Tum-tum-tum-tum-tum-tum-tum-tum. Com si tinguessis un bombo al centre del pit. Així et sents després d'una sessió de dues hores com la que Laurent Garnier va fer per tancar la primera jornada de la 25ena edició del Sónar. Sumeu-hi la suada considerable, els peus fets puré i l'alegria que dóna ballar dues hores sense interrupció. El dj i productor francès és un clàssic del festival i no podia faltar en una edició tan assenyalada com aquesta. Amb 'Laurent plays Garnier' va fer un repàs a la seva trajectòria en què van sonar hits absoluts com The Man With the Red Face i Crispy Bacon; temes capaços d'enfonsar pistes i provocar incendis. Si us l'heu perdut, la nit de dissabte torna a tancar el SónarPub, amb un altre repertori.

 
Després de més de 30 anys dedicant-se a la música, no hi ha signes de cansament visibles en Garnier. A les entrevistes acostuma a dir que entén l'ofici de dj com un acte de comunicació, que una bona sessió ha de tenir en compte el lloc, l'hora, l'estat d'ànim de la gent. Que no confia en els dj's que no ballen i que no miren el públic als ulls. En les seves sessions es fa evident que és així com treballa. El que és un dels grans padrins de l'electrònica mundial, no punxa temes, els comparteix. Es nota que s'ho passa genial, que la reacció del públic amb la seva música l'emociona i l'inspira. I de fet va agafar el micro un parell de vegades per dir-ho: "no us imagineu com de bonic es veu aquest moment des d'aquí".

 
Del deep house al techno de Detroit fins a sons que s'apropen al jazz, Garnier va marcar-se una sessió de pujada infinita, que va amenaçar d'acabar-se unes quantes vegades només pel gust de tornar a començar, més fort encara. No se li pot negar un do bastant impressionant, que és el d'aconseguir que trobis en tu una reserva d'energia quan penses que ja l'has donat tota. La seva música és una fuetada forta al cul del personal. També he de dir que si la sessió hagués durat uns minuts més al ritme que portava, probablement estaria escrivint això des d'un hospital. –Maria Junyent