Les 51 millors cançons dels anys 80

El 1987, Houston era una sirena de cara fresca amb la veu cristal·lina i un món de possibilitats als seus peus. L'enfocament d'aquesta cançó, que, quan es desglossa, tracta més aviat de la solitud que de l'amor, diu molt sobre la seva capacitat per irradiar calidesa i positivitat a través d'un so singular. Està a milles de distància de les lluites a què la cantant s'enfrontaria més endavant en la seva carrera. 

Un aperitiu perfecte per a qualsevol festa i un tema de karaoke per trencar vidres, la cançó es va convertir en un crit agredolç en els anys posteriors a la seva mort. S'hi escolta una jove de 23 anys somrient a través de la tornada, incitant als del fons a saltar a la pista de ball. Qui es pot resistir? - Andrew Frisicano.

En la seva adolescència, Prince va passar de quatre acords amb grans segells discogràfics, exigint autonomia artística fins que Warner Bros li va concedir. Anys més tard, es gargotejava "esclau" a la galta, i s'emancipava del seu nom de pila, referint-se a si mateix amb un proto-emoji. I, no obstant això, aquesta fuetada va produir resultats sorprenents el 1984.

Es creia que la banda sonora de 'Purple rain' estava acabada, però el director necessitava una balada poderosa per a una escena de discòrdia domèstica. Prince va parir dues cançons durant la nit i va guanyar 'When doves cry'. Amb tan poc temps, ni tant sols es va molestar a posar-li una línia de baix. Debussy va assenyalar una vegada: "La música és l'espai entre les notes". Prince adornava el buit amb delineador i seda. Va ser el clímax de la seva carrera. - Brent DiCrescenzo

Estem tan acostumats al vessant elegant i funky de Michael Jackson que és fàcil oblidar com de fort ho peta 'Beat it'. I no es tracta només del famós solo d'Eddie Van Halen; és el menyspreu perfectament format per un riff de guitarra (concebut per Jackson i interpretat per Steve Lukather), els batecs exageradament forts que semblen pilotes medicinals que s'estavellen contra el terra i la crua desesperació en la veu de MJ mentre narra les dures veritats de la vida de carrer. A més d'un trencapistes, 'Beat it' és una cançó enèrgica, psicològicament i sonora. -Hank Shteamer

Cançó dels anys 80 per excel·lència, des del baix agut i sintetitzat fins a la seva inclusió en la pel·lícula 'Buscant la Susan desesperadament'. Aquest 'popgasme' només té una crítica: Madonna. Anys després del seu llançament el 1985, va dir que se sentia com una ximple cantant. D'acord, Madge, però no pots semblar tan ximple com els milions de nosaltres que la cantem amb el raspall com si fos un micròfon. -Oliver Keens

La millor cançó dels 80? Segurament és impossible escollir-ne només una. Però hi ha un tema que no podria haver vingut de cap altra dècada, que combina sintetitzadors exuberants i lletres de generació 'me', vida de carrer i sofisticació, classe pop i vestigis de la primera onada de hip-hop. Aquesta cançó és 'West End girls'.

Neil Tennant encara estava treballant en la bíblia pop dels 80, la revista 'Smash Hits', quan ell i Chris Lowe van gravar el seu primer èxit com a Pet Shop Boys, barrejant Grandmaster Flash, Michael Jackson i TS Eliot en una pista de ball hipnòtica que va fer un ús pioner de la tecnologia de mostreig. El duo va tornar a gravar la cançó l'any següent amb Stephen Hague, afegint un vídeo que feia referència indirecta a l'apartheid i Madonna i va fer que es guanyessin un lloc en les fites de l'era. Pop, art i política: un himne per a totes les edats i un paradigma dels anys 80. -James Manning

Bowie va sonar per tot arreu durant els anys 80: fent un duet amb Jagger, enfundant vestits de licra per a la pel·lícula 'Labyrinth', sent enterrat viu per a 'Merry Christmas, Mr. Lawrence' i embarcant-se finalment en una crisi existencial que va resultar en una preocupant barba i en Tin Machine.

Però abans de tot això, va aconseguir crear algunes de les millors cançons de la dècada, inclòs aquest boogie de soul nihilista, assistit per Nile Rodgers, de 1983. Un desafiament a deixar els peus quiets mentre aquella tornada irresistible continua. - James Manning

El primer i més gran èxit del trio d'electro pop noruec A-ha, 'Take on me', va aconseguir popularitat internacional el 1985 gràcies al seu videoclip innovador, una barreja d'acció i animació dibuixada a llapis i protagonitzada pel somiador cantant principal Morten Harket com l'heroi d'un afer escapista entre una dona solitària i un aventurer del còmic (va guanyar sis MTV Video Awards).

El riff de sintetitzador magistralment contagiós, portat altra vegada a la glòria per Pitbull i Christina Aguilera en el seu 'Feel this moment' de 2013, va ser suficient per assegurar-li un lloc en qualsevol llista de clàssics dels 80. Però 'Take on me' també es distingeix per la inimitable veu de Harket, que ha provocat incomptables derrotes de karaoke. - Adam Feldman

The Boss va treure el títol d'un vell cantant per escriure el seu propi clàssic, el millor senzill del seu àlbum d'èxit massiu 'Born in the USA', de 1984. Ple d'ambició, frustració i sexe, 'Dancing in the dark' també és el clímax de la pista de ball de Springsteen, amb un solo de saxo enlluernador de l'enyorat Clarence Clemons com a colofó. I no hi ha gaires cançons de l'època que continguin un advertiment sobre la seguretat contra incendis en la tornada. -James Manning

El luxós comiat de Roxy Music navega sobre els núvols en un planador daurat, una bellesa de màxima elegància digna d'un cigne. La veu de Bryan Ferry avança sobre els sintetitzadors del capvespre com la boira.

El 1982, els vells artistes de rock no haurien d'haver sonat tan celestials: Brian Eno se n'havia anat feia molt de temps, igual que el bateria. Reduït a un trio, Roxy Music va vestir amb un esmòquing el seu cervell intel·ligent i el resultat és simplement magnífic. És com un dia de spa després d'una ruptura dolorosa, condensada en quatre minuts. -Brent DiCrescenzo

Com que es va convertir en un èxit comercial sorpresa per uns experimentadors de la new wave com els Talking Heads de David Byrne, és fàcil oblidar com de deliciosament estranya va sonar aquesta cançó el 1981.

Servint una barreja embriagadora, de vegades d'un altre món, d'afrobeat, funk, pop, rock, disco i psicodèlia, la tornada d'aquest himne existencial és prou gran per haver-se quedat amb nosaltres durant més de 30 anys. -Tristan Parker

Amb gairebé set minuts i mig, 'Blue monday' és una de les cançons més llargues en aparèixer en la llista de singles del Regne Unit. Amb els seus ressonants sintetitzadors i el tartamudeig de la caixa de ritmes, va ser un senyal particularment visible al llarg del viatge de New Order des del post punk fins al terreny més dance, amb inflexions d'italo disco.

Tenint en compte que 'Blue monday' es va convertir en el single de 12 polzades més venut de tots els temps, podem dir que la banda es va dirigir en la direcció correcta. - Hank Shteamer

La dècada dels 80 va donar a llum alguns dels moments més emotius de la música. Aquest èxit de 1985 de Tears for Fears és una d'aquestes cançons, una mena de meditació existencial que comença amb la frase "Benvingut a la teva vida, no hi ha marxa enrere". És una cançó pop seriosa, com el baixista i cantant Curt Smith va comentar: "Tracta de què tots volen el poder, de la guerra i la misèria que causa". - Sophie Harris

En una època en què el guitarreig de cabell llarg era pur escapisme (titis i mam per part del hard-rock, o una fantasia d’espases i dracs en el heavy metal), aquest disc va representar una bufetada de realitat tremenda, resumida en la seva cançó inicial, també la millor. ‘Welcome to the jungle’ més que una cançó és una amenaça, una urpada-muntanya russa tant ombrívola com melòdica de metal-punk, i amb el batec d’espectacularitat funk dels millors Aerosmith. Ningú intercanviava riffs així des dels Stones de Richards & Taylor. - Ricard Martín

Aquells que van créixer als anys 90 haurien de conèixer aquest gran tema per dues increïbles escenes de ball de cinema: una a 'El amor está en el aire' de Baz Luhrmann i una altra a 'Romy y Michele'. Però, per a la multitud dels 80, és un una balada que s'erigeix ​​com una de les cançons més potents de la dècada. Els cabells de color taronja de la Cyndi podien semblar una mica rancis, però 'Time after time' encara fa olor de fresc. -James Manning

Èxtasi. Això és 'Everywhere' en poques paraules. Cantada per Christine McVie, aquesta exaltació apareix en l'àlbum de 1987 de la banda, 'Tango in the night' (l'últim disc fins a la data que presenta l'alineació clàssica de Mac), i és el tipus de peça que ha de reproduir-se a l'almenys tres vegades seguides, preferiblement en un viatge per carretera que implica molt de cant, per assolir el màxim de satisfacció. -Sophie Harris

Amb una 'jukeboxe' i jaqueta de cuir, 'Faith' es vestia de rock and roll vintage, però amb una combinació gloriosament moderna. Michael va produir la cançó ell mateix amb un minimalisme microgestionat.

La guitarra, les picades de mans i la bateria estan tan microfonades i retallades que els instruments acústics sonen com la millor música electrònica de ball. La precisió hermètica de la cançó genera una sorprenent tensió sexual. Són tot primers plans d'àudio, l'equivalent sonor d'ampliar un pla del cul de Michael enfundat en uns ajustadíssims pantalons texans. -Brent DiCrescenzo

1981 va ser l'any en què un grup de Sheffield que porta el nom d'un joc de taula de ciència-ficció es va convertir en superestrella del pop, i  'Don't you want me' va ser el tema que va segellar l'acord. Però per poc no ho fa: Phil Oakey va voler evitar que la seva "desagradable cançó sobre les polítiques del poder sexual" es convertís en l'últim senzill de l'àlbum definitiu d'una era per a la banda: 'Dare'.

No obstant això, Virgin va acabar llançant el duet sòrdid però potent d'Oakey amb la cantant de suport adolescent del grup, Susan Ann Sulley. La resta és història del karaoke, 'baby'. -James Manning

Gairebé quatre minuts de pura muntanya russa. Des de simples espetecs de dits fins a un piano magistral. Des dels murmuris trencats de Mercury fins als seus crits més punyents. I des d'un dadaisme musical de síl·labes només connectades per la melodia fins al més potent missatge sobre la pressió social i econòmica sobre la població. Tot en el més harmoniós equilibri i amb la potent combinació de veus de David Bowie i Freddie Mercury. - Claudia Ibáñez

Després de la mort de Bon Scott i l’esclat de glòria de 'Highway to hell' (1979), AC/DC van aconseguir el més difícil: repetir l’èxit a còpia d'entregar un nou grapat d’himnes. L’escocès entre australians Brian Jones va portar una nova personalitat; en lloc d’imitar el blues nasal de Scott, va forçar la gola fins a un xerric d’alegria infernal. El tema títol és un tema 'tita': un irresistible himne a 'com la tinc de grossa i que bé que la remeno', més recitat que no pas cantat pel més xulo del pub. Anticipa set anys el rap-metal, i tot sense l'amenaçadora sexualitat quasi criminal de Scott: tot i la negror de la portada, això és festa pura. Tan bé va funcionar que ho han repetit durant 40 anys. - Ricard Martín 

Sembla que el guitarrista dels Smiths, Johnny Marr, va escriure la música d'aquest 'single' optimista després de sentir-se gelós de l'èxit a la ràdio dels seus companys de segell Aztec Camera.

Qualsevol que fos la motivació, ens alegra que ho fes. Tot i que no ho va petar a les llistes d'èxits en el llançament, la melodia de 1983 es ​​va convertir en un himne per a totes les edats, combinant les guitarres de Marr amb una línia de baix deliciosament hiperactiva i el discurs dandificat de Morrissey sobre l'afecte masculí. -Andrew Frisicano

Els primers quatre segons icònics de 'Be my baby' de The Ronettes s'han provat una i altra vegada en els últims 50 anys: Billy Joel, The Magnetic Fields, The Strokes, Amy Winehouse, Dan Deacon, Gotye ... I la llista continua. Però només un grup havia transformat aquesta frase innovadora en una peça musical que definia una era de manera (gairebé) tan profunda com The Ronettes.

'Just like honey' de Jesus and Mary Chain captura un cert anhel agredolç que caracteritza virginalment el boirós entorn dels anys 80, per no parlar que li va donar a 'Lost in translation', de Sofia Coppola, un tancament musical matador abans dels crèdits.

Els anys 80 no van ser propicis per als llorejats cantautors dels anys 60 i 70 que, perduts en el món del pop sintètic, van passar la seva particular travessa pel desert. És per això que quan Leonard Cohen va irrompre amb aquesta "cançó terrorista", com ell mateix la va anomenar, va agafar tothom per sorpresa. La seva granítica veu de baix amb base de techno pop i el meravellós contrapunt femení d'Anjani Thomas va passar pel 1988 com una piconadora. Obria 'I'm your man', un disc ple d'altres cançons inoblidables com 'Everybody knows', 'Take this waltz' i Tower of song', però cap com 'First we take Manhattan', quina declaració d'intencions! –B.D.

Quan va entrar en escena el 1988, Neneh Cherry va ser una d'aquelles estrelles del pop que obligava a fer una doble pregunta –però què?, però qui?– abans de sortir corrents de casa per comprar el seu single (en casset).

Fillastra del músic de jazz Don Cherry, Neneh es va criar a Estocolm, Nova York i Londres, el que explica el seu accent deliciosament estrany i la seva intel·ligència de carrer.

Dècades abans que una M.I.A. molt embarassada actués en els Grammy, Cherry va fer el seu debut a la televisió britànica interpretant aquest clàssic del hip-hop, prenyada i orgullosa, i oferint un dels ritmes més frescos del hip-hop fins al dia d'avui. -Sophie Harris

Fine Young Cannibals eren molt més estranys i frescos del que recordes. El trio tenia les seves arrels en l'ska, però al llarg de dos àlbums van cisellar un nou so pop que ressonaria des de Massive Attack fins a TV on the Radio.

Els arranjaments del segon àlbum, 'The raw & the cooked', són sobris i pomposos a la vegada. En aquesta obertura, sons descuidats de guitarra distorsionada s'estavellen sobre una caixa de ritmes rígida, mentre Roland Gift l'eleva cap al cel amb el seu falset d'heli. -Brent DiCrescenzo

Potser no sorprèn venint d'una banda que porta el nom d'una amfetamina, però el grup de soul celta de Kevin Rowland impulsa els ritmes estremidors del seu clàssic senzill de 1982 com una dinamo, avançant a través dels canvis de tempo mentre s'accelera per al gran final.

La lletra, sobre la joventut de Rowland com a nen catòlic reprimit sexualment, coqueteja amb la brutícia, però acaba sent prou innòcua per poder-la cantar al karaoke de la festa de l'oficina. -Andrew Frisicano

Els homes despreocupats de Robert Smith es van passar aproximadament la meitat dels anys 80 fent un rock gòtic desesperadament trist, i l'altra meitat escrivint algunes de les millors cançons pop de tots els temps. Naturalment, hi va haver una certa fusió entre els dos, raó per la qual 'Close to me' de 1985 és una ferma candidata a la millor cançó del grup, amb les seves melancòliques lletres combinades amb riffs de metalls ultra alegres (inspirats en un funeral de Nova Orleans). També hi ha una versió de l'àlbum sense les trompetes, però ¿per què? -James Manning

La banda, acabada de néixer el 1980, va petar-ho amb aquest gran tema ple de sintetitzadors i un missatge romanticot dit amb molta força. "I just can't get enough" (alguna cosa així com "simplement mai no en tinc prou") queda a cavall entre la declaració d'amor i el vici de la dècada. Nosaltres tampoc en tenim prou amb escoltar aquesta cançó mil vegades. -Claudia Ibáñez

El 1984, Tina Turner tenia 44 anys i tornava als escenaris. Després de separar-se del seu marit brutalment abusiu, Ike, feia anys que es trobava en uns llimbs de cameos, espectacles a Las Vegas i àlbums en solitari.

Però el reeixit àlbum 'Private dancer' i el seu senzill més destacat, 'What's love got to do with it', la seva primera cançó Top Ten en més d'una dècada, van convertir la icona del soul una superestrella en solitari. El videoclip la mostrava orgullosa per la ciutat de Nova York amb una jaqueta texana, minifaldilla de cuir i cabells a l'estil plomall, un model d'independència masegat però desafiadorament feliç. El missatge era clar: la carrera de Turner encara tenia unes cames fabuloses. –Adam Feldman

"Això és genial, comença amb un terratrèmol", comença Michael Stipe i, a partir d'aquí, els redoblaments es tornen més bojos en el poema punk-irònic de REM. La lletra s'aboca en un poti-poti nerviós d'imatges apocalíptiques, perill militar i frenesí dels mitjans de comunicació, amb noms de figures de la cultura pop (Lenny Bruce, Leonid Brezhnev, Leonard Bernstein, Lester Bangs) units només per les seves inicials. A diferència del seu bessó malvat en el rock dels 80, 'We did not start the fire' de Billy Joel, la cançó no va ser un gran èxit pop. Però el seu missatge de tallar el caos encara connecta amb qualsevol que tingui com a objectiu netejar una consciència contaminada. -Adam Feldman

Convertir les influències alegres de la Motown a synth pop gelat pot semblar un sacrilegi, però això és exactament el que va fer Soft Cell quan va versionar l'èxit de Gloria Jones de 1965, el 1981. Substituint l'energia original pels tons de vidriosos de Marc Almond i les melodies descaradament sintetitzades, la versió de Soft Cell aviat es va fer enorme, aplanant el camí per a l'explosió de sintetitzadors que va seguir. -Tristan Parker

Un riff de guitarra inconfusible propulsat per un ritme funky incandescent obria un hit amb el qual Radio Futura assaltaven les pistes de ball, a anys llum de la gravetat de 'La estatua del jardín botànico' però lluny també del fervor adolescent de 'Enamorado de la moda juvenil'. Formava part del segon àlbum de la banda, 'La ley del desierto / La ley del mar', amb el qual els germans Auserón i Enrique Sierra ampliaven la seva paleta de colors, incorporant-hi ritmes llatins i africans, com a 'Semilla negra': una veritable 'escola de calor' musical - Borja Duñó

"Nineteen eighty-nine..." Les primeres cinc síl·labes de l'èxit més zeitgeist de Public Enemy, encarregat per Spike Lee per a la seva innovadora pel·lícula 'Haz lo que debas', tenen un 'punch' brutal. I a partir d'aquí la intensitat va 'in crescendo', construint un manifest que cal anar assaborint a glops, amb gemmes com aquesta: "Elvis was a hero to most / But he never meant shit to me / You see, straight-up racist that sucker was / Simple and plain / Mother fuck him and John Wayne / 'Cause I'm black and I'm proud". Amén.

Un dels himnes de la Movida Madrileña que va ser, a més, un estendard de la modernitat. Les formes d'expressar-se i divertir-se de la joventut del moment despertaven el rebuig dels sectors més conservadors, de manera que 'A quién le importa' es va convertir en un cant a la llibertat individual enfront de la societat uniformitzadora de l'època i en una favorita, també, del col·lectiu LGBTI. Alaska cantava "Yo soy así y así seguiré / Nunca cambiaré" i la pista de ball s'inundava d'eufòria. La combinació entre una lletra alliberadora i l'èpica discotequera que li conferien els arranjaments de sintetitzador es va demostrar imbatible. Encara la ballem. -B.D.

Els anys 80 haurien estat molt menys divertits i interessants sense la gran presència de Beverly Grace Jones. Era la filla d'un clergue de Jamaica que es va convertir en una icona andrògina: dominant les passarel·les de Nova York, fent equip amb Christopher Walken i Arnie a la pantalla i entonant suggestives metàfores de trànsit en aquest clàssic funk de 1981. -James Manning

No deixis que Puff Daddy t'ho esguerri. Ara que 'I'll be missing you' té gairebé dues dècades, aquest riff constant i arpegiat, de ceràmica, és novament propietat de The Police.

Molta gent parla dels anys 80 com una era d'excessos, però molts singles clàssics de l'època són estudis de moderació. Simplement s'hi van gastar una morterada. Tot i que Stewart Copeland podia ser un bateria florit i cridaner, i que Sting posava algunes pinzellades de més als seus grooves, 'Every breath you take' mesura cada nota microscòpicament, cosa que fa que l'ambient d'assetjament sigui tan subtilment esgarrifós. -Brent DiCrescenzo

Una cançó dedicada als pensaments de Brucie (Bruce Springsteen) i a la seva limitada visió de la vida. "Hi ha moltes coses que fan més mal que els cotxes i les noies", alliçonen l'autor de 'Born in the USA', referint-se a tots aquells venedors de fum que difonien somnis irrealitzables com a mode de vida. Un baix poderós, una bateria potent i uns cors inoblidables. Increïble que no arribessin a ser al cim de cap llista. -Claudia Ibáñez

Sintetitzadors pop i sons new wave que mai passen de moda. Una desvergonyida Annie Lennox, amb una fusta i vestit i corbata, andrògina i preciosa com només es podia ser als 80, parla de dominació, sadomasoquisme i abusos com a metàfora de les adversitats de la vida. La seva veu greu ens trasllada pel món amb ritmes dance atemporals que van ser versionats fins i tot per Britney Spears. -Claudia Ibáñez

Fote't, complexitat! De vegades, tot el que li cal a un èxit veritablement memorable és l'economia de recursos, com ho demostra aquest clàssic de 1988. El trio de hip-hop de Nova York Salt-N-Pepa va fer màgia pop a través d'una combinació aparentment simple de ritmes de Casio, cops de teclat grans i ximples, i crits apassionats i tòrrids com "Ooh, baby, baby". Feina feta. -Tristan Parker

Homenatge a les terres castellanes en una cançó d'amor inoblidable. Amb certa aroma country, això sí, Jaime Urrutia va demostrar que el pop no calia que es fixés únicament en l'estètica anglosaxona. Una cançó que esmenta poetes espanyols –"Bécquer no era idiota, ni Machado un ganapán"–, amb una tornada memorable –aquest arrossegar les paraules, engolades– i uns arranjaments de trompa beatlenians, en una combinació improbable però que es va guanyar els cors d'una generació als anys 80. -B.D.

Els primers èxits dels Cars eren com pantalons de cuir ajustats i ulleres de sol, però a la fi de la seva carrera, produïen discos com Michael Bay fa pel·lícules, plenes d'efectes especials, postes de sol perpètues i supermodels.

'Drive' era aquella cançó lenta per ballar a la fi de la festa de graduació, ben agafats, i es va convertir en el patró per a totes les cançons de The Killers. Capes i capes de teclats i cors digitals s'apilen per formar un milfulls d'un nou corrent eteri i enganxós. -Brent DiCrescenzo

Obert amb un acord Hendrix, aquest va ser el single més famós i accessible dels de Boston. Un riff constant de guitarra que anuncia l'arribada de "your man" (el teu home), en aquest cas els terratrèmols californians que va viure amb 15 anys Black Francis, amb una lletra enganxosa i una tornada fàcil. Un tema pop no buscat i que el grup no sol tocar, però que va suposar una gran revelació en el seu llançament. -Claudia Ibáñez.

Inclosa en el cinquè disc de la banda, 'Combat rock', de 1982, 'Shoud I stay or should I go' no és una cançó política com les que l'acompanyen al disc, però va passar a la història pel frenètic canvi de ritme en la tornada. Gràcies a un riff de guitarra tremendament fàcil de tocar i efectiu, va esdevenir una favorita dels grups d'adolescents que començaven fent versions i, sobretot, en una font inevitable de pogos en les festes i concerts de l'època. És el que passa quan no tens pressa per resoldre la tensió creada per l'estrofa: quan finalment fas que esclati de cop –després d'una pausa dramàtica– la gent es torna completament boja. -B.D.

Encara quedaven uns anys per a 'Astronomía razonable' i la seva emblemàtica 'Como un burro amarrado a la puerta del baile', però 'Insurrección', del segon disc d'El Último de la Fila, ja mostrava el que eren capaços de fer, combinades, les ments creatives de Manolo García i Quimi Portet. Lletres poètiques, un deix rumbero i certa lleugeresa mediterrània condimentada amb els arranjaments del pop rock anglosaxó més elegant de l'època. Una recepta única, inimitable, que els va diferenciar de tots els grups que sonaven als anys 80, tant a Barcelona com a la resta de l'Estat. -B.D.

Si la cançó ja és emocionant per si mateixa, encara ho és més la història de com va aconseguir ficar-se en milions de cases. Sent una cantautora desconeguda de 24 anys procedent d'una família pobra d'Ohio, Chapman va aconseguir silenciar el sorollós estadi de Wembley durant la celebració del 70è aniversari de Nelson Mandela, en aquells dies encara a la presó. Una senzilla melodia de guitarra acústica, combinada amb una veu greu -molts van pensar que era un noi el que cantava- i uns versos que parlen de la necessitat de fugir cap a un lloc millor van obrar el miracle. El debut de Tracy Chapman es va convertir en un èxit planetari i 'Fast car' en una de les seves cançons més emblemàtiques. Encara ens emociona sentir allò de "I-I had a feeling I, could be someone, be someone, be someone". -B.D.

La cançó sobre el karma que va obrir 'Colours by numbers', àlbum que va catapultar a la fama el grup britànic el 1983. Amb aquest tema, a més, la banda es va mantenir en el número u de la llista Billboard durant setmanes. Una lletra plena de significat sobre la sinceritat i sobre la fidelitat a nosaltres mateixos, inundada del ritme new wave que caracteritzava Culture Club, i amb pinzellades soul d'harmòniques melancòliques. -Claudia Ibáñez

Oh, és tan fàcil burlar-se d'U2: la pompositat, les ombres ... Però el seu disc de 1987, 'The Joshua Tree', conté tres de les seves cançons més poderoses seguides, de les quals 'With or without you' és la més commovedora. El sentiment agredolç de la cançó es combina perfectament amb la música, al seu torn delicada i anhelant, després creixent i desesperada. Qualsevol que hagi conduït pel desert en reconeixerà les vistes, en aquest paisatge sònic obert. El millor és escoltar-la en algun lloc on puguis udolar, en veu alta. -Sophie Harris

El pop dels anys 80 s'expressava fonamentalment en anglès –l'internacional– i en castellà –el de la Movida–, però els grups que cantaven en català –Duble Buble, N'Gai N'Gai, Detectors...– van haver de conformar-se a jugar en una humil segona divisió, fins a l'aparició de Sau. Si bé no van ser els primers a donar-li un toc new wave la llengua de Pompeu Fabra, sí que van ser pioners en tenir hits com aquest 'Sense estil', sensual i nostàlgic, de 1987, aplanant el camí a l'anomenat 'rock català', tot i que aquesta ja és una altra història. I, encara que la cançó digui el contrari, sí que tenien estil, sobretot l'enyorat Carles Sabater. -B.D.

Sí, els hits en majúscules del disc homònim amb el qual van debutar Sopa de Cabra el 1989 van ser 'L'Empordà' i 'El boig de la ciutat'. L'àlbum, però, s'obria amb aquest 'Bloquejats', que denotava una major profunditat en les intencions dels rockers de Girona, que basculaven des de la disbauxa de 'El sexo (que me hace feliz)' a un pop rock d'autor més reposat i de lletres i arranjaments més elaborats. En qualsevol cas, 'Bloquejats' és una de les cançons més reeixides de la seva carrera. -B.D.

Una noia francesa en plena eclosió britànica. I una cresta digna de l'època. Tot un descobriment, efímer com tot en la dècada dels 80, que va aconseguir enfilar-se als primers llocs de les llistes de molts països europeus i que fins i tot es va colar a les d'Irlanda i el Regne Unit. Una melodia sensual que incita a un viatge ple d'alts i baixos, de murmuris i crits. I no un viatge qualsevol, sinó un viatge a "l'espai inundat d'amor, més enllà dels dies i les nits"... -Claudia Ibáñez

Un ritme hipnòtic de sintetitzadors comença a bategar i se'ns emporta a un viatge astral cap al continent africà de potent i inoblidable tornada. Aquest single, que després va formar part del seu quart àlbum, 'Toto IV', va ser la cançó del grup californià que va arribar als primers llocs de les llistes Billboard i UK Singles Chart i que encara ressona com un himne. -Claudia Ibáñez

A qui no li ve de gust exposar-se un cop més a aquesta suau mega-jam? A aquestes cordes sintetitzades, aquests cops de botes i pantalons, a l'estranyament robusta veu d'Astley i el seu to romàntic de venedor de cotxes usats ("No obtindries això de cap altre noi")... Tot es resumeix en uns dels tres minuts i mig més efervescents del cànon dels 80. -Hank Shteamer