[image]
[title]Lloyd Cole es remou a la cadira. Som al vestíbul d'un hotel de Barcelona i li molesta el soroll, com manifesta repetidament. Té bona conversa, però sempre està mig arrufant el nas. "La imatge pública que he projectat des del 1984 és de clarobscurs, i això continuarà així", admet aquest escocès que va deixar Londres per la costa est nord-americana a finals dels 80, fugint de l'èxit massiu que havia aconseguit al capdavant de The Commotions.
Aquest any ha publicat 'Standards', l'onzè àlbum de la seva carrera en solitari, que, en contra d'allò que indica el títol, és una col·lecció de temes originals -més una versió d'un tema poc conegut del repertori de Mama Cass-. "Quan faci el meu disc d'estàndards li posaré 'Pin Ups'", diu Cole, en referència al disc de versions de David Bowie. Aquest és l'humor que gasta el cantautor expatriat.
Retorn als orígens
'Standards' no és un disc més en la seva carrera. Significa el retorn a l'electricitat de Cole després d'anys transitant per terrenys acústics. Un camí que havia començat a reprendre amb l'anterior, 'Broken record' (2010) -en què algunes cançons ja li demanaven endolls i que ja va gravar amb banda-, i per al qual aquest cop ha comptat amb Matthew Sweet a la guitarra i amb Fred Maher (Scritti Politti, Lou Reed) a la bateria, el trident amb què va gravar els seus dos primers discos en solitari.
"Crec que ja ha passat prou temps perquè estigui bé tornar-hi", afirma, conscient que ja no és la mateixa persona. "20 anys després és impossible que fem el mateix, perquè som més grans i som diferents".
Dos extrems oposats el van portar a aquest retorn als orígens. D'una banda, tocar amb el seu fill William, de 20 anys, a qui es va emportar com a acompanyant en una sèrie de concerts en festivals i de qui es va alimentar d'energia juvenil.
De l'altra, haver de fer una crítica de 'Tempest' (2012), l'últim disc del septuagenari Bob Dylan. "El que em va cridar més l'atenció és que encara fos capaç de fer el que feia el 1965, que tingués aquesta energia als 72 anys, però alhora, que no intentés fer el que feia quan en tenia 25 -explica-. La música no era igual, però l'actitud era la mateixa. No el preocupa l'edat que té. I jo m'he passat els últims anys pensant massa en què era apropiat fer a la meva edat".
La realitat s'imposa
Tot i que Standards sigui un disc de banda, la realitat s'imposa en el directe, i Cole el defensa sol. "Per sortir de gira amb una banda com la de l'estudi em caldria cobrar més -admet-. Els promotors estan espantats i jo, també. No em puc permetre muntar una banda i perdre milers i milers de dòlars si la gira no va bé". L'únic supòsit en què seria possible veure'l amb banda seria que toqués en un festival com el Primavera Sound -amb el qual Cole admet contactes-.
Però hi ha un supòsit molt menys optimista. "Si aquest disc no funciona molt millor que 'Broken record', hi haurà coses que deixaré de fer -sentencia-. S'ha de ser honest amb un mateix. I si fer discos de la mateixa manera com ho faig des de 'Rattlesnakes' -el debut del 1984 de Lloyd Cole and The Commotions- ja no funciona, si allò que n'obtens cada vegada és inferior, hi ha d'haver un moment en què acceptis que això està fracassant. Els últims sis o set anys, econòmicament, han estat un fracàs. I si això no em genera el que necessito per pagar-li la universitat al meu fill, hauré de fer una altra cosa".
No és que amenaci de plegar. Pensa més aviat en l'autoedició. "En tinc prou amb un nucli dur de seguidors. Si em dediqués als fans, sense intentar arribar al públic majoritari, em seria molt més fàcil guanyar diners. Però vull que els meus discos siguin a les botigues, com els discos de Dylan, Bowie i Nick Cave. Però hi ha d'haver un moment en què deixis córrer aquesta idea perquè t'està empobrint", riu amb amargor.