Paraula de Low

"Happy birthday", canten Alan Sparhawk i Mimi Parker a On my own, inclosa a The invisible way, desè àlbum de Low en 20 anys de carrera, produït per Jeff Tweedy de Wilco. Sparhawk admet que s'ho canten a ells. Però, i per què no, si és un aniversari feliç? "20 anys després i continuem fent discos dels quals ens podem enorgullir", diu. Lluny queda la crisi nerviosa que va patir i que els va forçar a canceŀlar la gira de The great destroyer (2005), ), i el trio que formen el matrimoni mormó declarat, amb Steve Garrington al baix des del 2008, ha signat un disc en què el seu slowcore despullat torna a fer bandera del menys és més. Ell se sent en estat de gràcia: "mentre gravàvem, alguna cosa vetllava per nosaltres". Ens ho explica.

¿Vau fitxar Tweedy per la seva feina amb Mavis Staples?

Ens havia ofert que gravéssim amb ell i l'any passat ens vam decidir a donar un cop d'ull a l'estudi. Ell estava treballant en el segon disc amb Mavis Staples. I em va agrada molt el que vaig sentir, uns arranjaments molt simples, pocs instruments, però amb un so molt potent.

Mavis Staples canta gospel, i 'Holy ghost', del vostre últim àlbum, ho sembla. La vostra espiritualitat es fa palesa a la vostra música?

'Holy ghost' és gospel, tens raó. Si volgués escriure una cançó sobre Déu o per transmetre a la gent un missatge religiós, no funcionaria, no seria honesta. Però si aquest llenguatge surt de manera natural, és el més acurat.

A 'The invisible way' heu tornat al so bàsic dels inicis.

En alguns discos hem expandit el so i hem anat més enllà, provant coses diferents, ja sigui la distorsió, el soroll, les textures... Aquest disc és el més despullat que hem fet en una bona temporada, sí, però és una estètica que sempre hem mantingut, per això sempre som tres sobre l'escenari. Intentem sonar tan grans com ens és possible amb poca cosa.

Sempre heu treballat amb productors estrella: Kramer, Steve Albini, Dave Fridmann i ara Jeff Tweedy.

Potser com que en els dos primers àlbums vam treballar amb algú tan excèntric sempre ens hem sentit còmodes amb això de confiar en algú altre. Sempre és un misteri saber què vols i com ho pots aconseguir. Es tracta de treballar amb gent bona que t'inspirarà i et donarà confiança. Amb Jeff Tweedy va ser així: no sabíem com aniria però sabíem que segur que seria interessant.

Al nou disc hi ha molt de piano. Per què?

La causa principal és que la Mimi va compondre més cançons. Ara que els nens van a l'escola té més temps, i ella ho fa amb el piano. Haguéssim pogut arranjar les cançons per a guitarra, baix i bateria, però l'Steve va tocar molt el piano durant l'any passat, i hi estava fascinat, així que quan es va assabentar que diverses de les cançons tenien piano va buscar la manera correcta de fer-lo servir. Jo era molt escèptic, però vam decidir fer-lo servir i donar-li una raó de ser, donar-li un paper prominent.

No hi ha tants grups que es mantinguin actius durant 20 anys ni tantes parelles que es mantinguin juntes tot aquest temps. Com us ho heu fet per combinar les dues coses?

És difícil compaginar les dues coses, per això busques exemples als quals aferrar-te. Em va saber molt de greu quan em vaig assabentar que Kim Gordon i Thurston Moore de Sonic Youth es van separar, perquè ens hi identificàvem. Amb la Mimi ens coneixem des dels nou anys i sempre vam pensar que estàvem fets per estar junts. Totes les relacions impliquen un esforç, però la nostra religió ens ensenya que el matrimoni és etern.

Les vostres lletres són críptiques. Canteu sobre la vostra relació?

Les lletres de les cançons de vegades poden ser la millor manera de descriure què passa en una relació. Sobretot si són vagues, perquè expressar certes coses amb paraules és complicat.

A 'Waiting' cantes: "suïcidi, demà encara hi seré". És dur.

És un vers molt dur per mi, sobre una persona que ja gairebé ha marxat, però que d'alguna manera sap que demà encara hi serà. Hi ha molta gent que ho ha intentat i que continua entre nosaltres, saps què et vull dir? És molt estrany intentar-ho i encara ser-hi l'endemà. Però vaja, de moment encara hi som. Jo encara hi sóc, almenys. Sóc positiu i tinc esperança, més que la majoria. N'haig de tenir.

Costa, exposar-se tant?

Mai no hi he pensat gaire, per mi la música sempre ha tractat temes personals, de vegades molt foscos. Però el sol fet de reconèixer què se sent i expressar-ho en una cançó és suficient per aportar-hi llum. És el que m'ha donat la música, un poder secret i meravellós.