Les 29 millors cançons de la dècada dels 2000

Què va passar amb Eminem? És que l'any 2000 encara mai ningú havia vist un blanc amb un micròfon? I els Beastie Boys? I House of Pain? No es pot negar, però, que, a banda del seu caràcter gamberro –irritant a estones–, Eminem tenia molta gràcia rapejant. Aquest va ser el senzill de presentació de la seva suposada obra mestra 'The Marshall Mathers LP', produït per Dr. Dre i amb 'beefs' inclosos a Will Smith, Britney Spears i Christina Aguilera. 'The real Slim Shady' era un hit en tota regla, sí, però encara va ser més divertida la crítica en forma de paròdia que li va fer Emily Ellis des de la perspectiva de Christina Aguilera: "So won't the real slim shady please shut up, please shut up, please shut up?"

En només 15 segons, el single principal de l'àlbum de debut en solitari de Beyoncé ja ho té tot per captar tota la nostra atenció: la fanfàrria que ens avisa que alguna cosa important està a punt de passar, la base rítmica potent, Jay-Z presentant-la com el gran número que estàvem esperant i llavors ella –ELLA–, com qui no vol la cosa, amb els seus "Oh, oh, oh, oh". No es pot dir que Beyoncé no fos una estrella abans d'estrenar-se en solitari, però tot el que va fer a partir d'aleshores va eclipsar la trajectòria completa de les Destiny's Child. Ja no era simplement Beyoncé Knowles: Queen B s'havia coronat i la resta és llegenda. 

El gran èxit de la dècada de la Ciccone va ser el tipus de jugada mestra que només ella podia aconseguir: qui més pensaria a samplejar un temacle d’Abba? I qui més podria convèncer Benny i Björn d’aprovar la mostra amb una simple carta escrita a mà? El resultat és pura perfecció de dance-pop d’una de les grans mestres del gènere.

El productor Danger Mouse i el raper Cee Lo Green la van fer molt grossa quan van decidir unir-se per donar forma al duo Gnarls Barkley, i de quina manera! Inspirada en les bandes sonores dels spaghetti western i de fet construïda sobre un sample de la música de Gian Piero i Gian Franco Reverberi per a 'El clan de los ahorcados' (Ferdinando Baldi, 1968), 'Crazy' és tota ella tan enganxosa que es va convertir en el hit més escoltat del 2006, era impossible amagar-se'n. Sens dubte, una de les millors cançons dels 2000.

Si hi ha una màrtir del rock dels 2000 és Amy Winehouse, que curiosament va saltar a la fama amb aquest hit tràgicament anticipatori de la seva mort només cinc anys més tard. Amb molt poc temps i només dos àlbums, Winehouse en va tenir prou per erigir-se en una de les grans veus de la dècada, una veu que anava a les arrels del soul, mentre la majoria d'artistes d'R&B –els del mainstream, si més no–, buscaven i remenaven entre el hip-hop i l'electrònica. Una força de la natura que va viure intensament i ens va deixar orfes massa aviat. 

Qui hauria dit que el segle XXI –tecnològic i futurista– ens portaria una tornada al rock'n'roll de guitarres més bàsic, més garatger? Cinc nanos rics i ben plantats de Nova York, que s'havien conegut en escoles privades, van aconseguir fer màgia amb els elements més bàsics. 'Is this it?', el seu àlbum de debut contenia prou hits per catapultar-los al mainstream i fer que durant un temps, la gent tornés a ballar amb riffs de guitarres distorsionades senzills i terriblement efectius. D'aquests hits, 'Last nite' és probablement el més icònic. Encara el ballem.

Potser ara Coldplay ens semblen un grup massa comercial i grandiloqüent, però el juliol de l'any 2000, la irrupció de 'Parachutes', el seu primer àlbum, va suposar una glopada d'aire fresc al panorama del pop independent. Ho van precedir els singles 'Shiver' i 'Yellow', aquest mig temps melós que encara avui segueix funcionant de meravella amb tota la seva nuesa i senzillesa. Tant de bo els de Chris Martin s'haguessin mantingut sempre fidels al seu so original.

.

.

.

.

.

. 

.

.

. 

. 

.

.

.

.

.

. 

.

. 

.

.

.