Mishima ens expliquen 'L'aigua clara' cançó per cançó

Aquesta és la cançó-insígnia del disc ("una altra cançó d’amor d’algú que mai no n’ha sabut treure l’aigua clara") i podria ser també la cançó-insígnia del grup; o no fa més de vint anys que n'intenten treure’n l’aigua clara, d’això de l’amor? Hi sona una melòdica i amaga un gir: "Sembla que vagi d’un paio que estima de forma precària, però al final veus que el lladre és el temps", confessa David Carabén.

Els arpegis, el violoncel i el tempo pausat creen una atmosfera dramàtica per a una cançó que va de la “temor a un mateix” o de "domesticar un animal". Hi sona una flauta turca: "És un ney, que va tocar Christos Barbas i que vam posar perquè el duduk que solem usar ens donava una octava massa baixa", diu Dani Vega.

Després del dramatisme de 'Por de mi' tornen uns Mishima més pop, amb una tornada més èpica i sintetitzadors Prophet per a una cançó "sobre com el progrés tecnològic permet relacionar-nos de noves maneres i com redefineix la identitat i el flirteig", diu Carabén. "Dona’m una pista i admet per fi qui ets tu", canta a la cançó. Qui som, a la xarxa?

Guitarres juganeres i ballables ("Johnny Marr, Vampire Weekend, Paul Simon, Talking Heads...", cita Vega) per al primer single del disc, "un producte del confinament". "Teníem necessitat d’explorar, de descobrir, el que volíem era viure aventures, anar a llocs que no recordéssim", diuen. "Les pantalles ens regalen més ençàs", diu Carabén, i aquesta és una cançó sobre voler anar més enllà.

Una guitarra i un banjo ens introdueixen una cançó que va sobre deixar de ser addicte. "Pot ser a qualsevol cosa –diuen–, el comportament addictiu és la malaltia de l’època". "Un tio va morir de menjar massa síndria", apunta Vega. La cançó creix, es fa de dia i el personatge de la cançó entra per fi dins la Catedral, que ve a ser "la complitud de l’ànima", segons Carabén.

Qui dimonis és Lee Sedol? Cap membre del grup en tenia ni idea abans que Carabén els presentés la cançó. El campió sudcoreà de go –l’atàvic joc d’estratègia xinès, més complex que els escacs–, que va perdre contra el programa informàtic AlphaGo. “Què se n’ha fet del campió?”, es pregunta una peça sobre la fal·libilitat de l’ésser humà contra la intel·ligència artificial.

L’altre personatge de la cultura popular que apareix al disc és el de l’ex actriu porno Mia Khalifa, que comparteix un tret característic amb la imatge de Mishima: les ulleres. “És una balada, ve d’una entrevista on anunciava que deixava el porno”, diu Carabén. L’actriu s’hi va dedicar només tres mesos, però és famosa per això, i la cançó va de com “manipulem, mentim...”. I conté “el millor solo de guitarra” del Dani Vega, diuen i riuen. “L’afinació és mi-si-mi-mi-si-mi, més Mishima no pot ser!”, diu Vega.

El segon single de 'L’aigua clara' és una “cançó multireferencial”, diuen. Hi han abocat un munt de fílies melòmanes: “La bateria amb escombretes estil Violent Femmes, la guitarra surf, el baix a l’estil 'You really got me' dels Kinks, l’orgue 60’s estil Ray Manzarek...” i fins i tot unes castanyoles per a una lletra que parla d’algú que s’eixuga al bany ple de vapor d’aigua d’una habitació d’hotel, amb una cabellera d’algues negres atrapades pel cotó.

Un dels grans referents de Carabén a l’hora de fer cançons és Stephen Merritt dels Magnetic Fields, per tant, no és estrany que en versionin 'The book of love', una cançó que va popularitzar Peter Gabriel i que adaptada al català sembla una original de Mishima. És una peça folk “molt senzilla, despulladeta, que evoluciona a elèctrica” i que els serveix “per tancar la idea de l’aigua clara”.

Si el títol del disc anterior, 'Ara i res' (2017) era una cita de Vinyoli, ara recuperen una adaptació del poeta que Carabén ja tocava en solitari. “Amb Joan Vinyoli passa el mateix que amb Merritt”, diu Carabén, és a dir, que és un referent. I un cop més, el pas del temps: “El temps, però, mai no perdona, mai: la vida no val més que una clofolla, i encara és massa dir”. Aquesta encara és més crua: acústica, veu, arranjaments mínims, i somnis trencats.

La coda instrumental del disc és un “un canvi de ritme de 'Cotó', que es converteix en una altra peça”. Van treure la idea dels Pixies i és un final catàrtic i refrescant que deixa amb ganes de més, una peça rock, de ritme ballable, una mena de jam, com una cançó inacabada que fa venir ganes de concert, on, allargada, podria donar molt de si.