Entrevista a Muse

Aquells que d'adolescents hagin estat en un grup i que s'hagin imaginat tocant, no per a milers de persones, sinó per a desenes de milers, que aixequin la mà. Dom Howard l'alçaria sense dubtar-ho ni un segon: el bateria de Muse fantasiejava amb la idea de ser un grup d'estadis des dels temps en què ell, Matt Bellamy i Chris Wolstenholme eren uns marrecs que assajaven al soterrani de l'àvia de Bellamy.

"Sortíem de l'adolescència i anàvem a festivals com Reading i Glastonbury, i allò ens va inspirar, ens va mostrar fins on podíem arribar en el futur -recorda Howard-. Jo somiava a tocar en grans estadis, i recordo un moment molt concret, veient Rage Against the Machine a Reading, i pensar, uau, m'agradaria tocar a l'escenari principal". Si a banda de Howard algú més ha aixecat la mà abans, que l'abaixi si el seu somni no s'ha fet realitat: Muse es van estrenar a l'escenari principal del festival de Reading el 2006, l'any en què van editar el seu quart àlbum, 'Black holes and revelations'.

"Va ser una experiència increïble", afirma, i des d'aleshores tocar davant de desenes de milers de persones ha esdevingut per a ells una cosa tan rutinària que quan al febrer van tocar al Shepherd's Bush Empire de Londres -amb un aforament per a 2.000 persones, gairebé el doble que l'Apolo- per al trio va ser com fer un xou de petit format. Ara els britànics afronten el repte d'omplir l'Estadi Olímpic de Barcelona, una comesa en què ni l'ambició rossa, Madonna, se n'ha acabat de sortir. Però si Muse eren ambiciosos quan van començar a tocar, fa gairebé vint anys, imagineu com ho són ara.
 
Ambició sònica
El disc que vénen a presentar, 'The 2nd law', publicat a finals del 2012, és una altra evidència de l'ambició del trio, en aquest cas sònica. Si bé als inicis les comparacions amb Radiohead els podien resultar odioses, el grup de Thom Yorke i Muse han pres direccions oposades: uns cap a l'electrònica experimental tirant a minimalista, i els altres cap al rock simfònic i l'electro-house per a masses en la línia de Skrillex.

"Crec que ens hem arriscat molt, amb aquest disc -explica Howard-, i com a grup hem sentit que hem trobat algunes àrees de la música que no havíem abordat mai. Hem aconseguit un disc molt divers, ens vam adonar que la música ens portava a diferents direccions, així que ho vam maximitzar, provar moltes idees diferents. Només has d'escoltar les primeres tres cançons: gairebé sembla que siguem tres grups diferents! Ens ha obert moltes portes i ens ha donat moltes opcions de cara al futur".

Que han arriscat és evident: només cal sentir Survival, potser l'himne olímpic -ho va ser de Londres 2012- més excessiu de la història: el seu aire als Queen més demencials faria empal·lidir Freddie Mercury, i els cors de soprano, Montserrat Caballé. En algun moment van pensar que estaven anant massa lluny? "Amb la música m'agrada portar les coses al límit -diu Howard-. Survival volia portar al límit la idea d'una cançó èpica, i quan vam acabar-la vam pensar que realment no podíem anar més enllà".

I han tocat sostre? "Potser de cara al proper disc fem marxa enrere -concedeix-. O potser trobem la manera d'anar encara més lluny. Aquest és el tipus de música que fem, amb progressions demencials, instruments pesants, cors massius, harmonies enormes... són les coses que ens exciten de la música".