Nacho Vegas canta Mike Leigh

La crisi ha convertit Nacho Vegas en Billy Bragg. Des que va encetar la carrera en solitari després de l'etapa amb Manta Ray, l'ídol asturià ens tenia acostumats a cançons en què feia bugada sentimental, però en el context actual Vegas s'ha llançat a la cançó protesta. Va ser un dels primers a apuntar-se al projecte col·lectiu de la Fundació Robo -en què diferents músics cedeixen cançons de temàtica social; el disc del projecte està previst per a aquest mes- amb 'Cómo hacer crac', tema en què canta a la desarticulació de "la cúpula de la CEOE" i al desnonament de la família Botín, i que a finals de 2011 va publicar en un mini LP homònim. I ara ens visita amb 'La vida es dulce', un espectacle que homenatja un dels noms clau del cinema social: Mike Leigh.

El projecte va néixer com a producció pròpia de l'Abycine, el Festival Internacional de Cine d'Albacete, que Vegas va inaugurar el 2011. L'espectacle recollia el testimoni de Christina Rosenvinge, Fernando Alfaro i Joaquin Pascual, que en edicions anteriors del festival havien musicat pel·lícules de Robert Bresson, Stanley Kubrick i David Lynch. Quan van proposar a Vegas fer el mateix, ell es va decantar per Leigh qui, amb Aki Kaurismäki, defineix com un dels seus realitzadors de capçalera.

"És un autor que ha sabut retratar la part menys amable de la societat postindustrial en decadència, un món en què les persones valen allò que produeixen -deia Vegas en la presentació del concert a Albacete-. Ha donat veu a personatges que s'hi han perdut, gent ferida i que fereix, atrapada en feines miserables i en relacions en què s'ha de triar entre tot o res. Són la classe de persones i de paisatges urbans que nodreixen moltes de les grans cançons de les últimes dècades. La música popular dels últims 30 anys té molts trets en comú amb la seva filmografia". Vegas i la seva banda -un quintet amb els músics amb qui va enregistrar el seu últim àlbum, 'La zona sucia' (2011), però sense el seu guitarrista habitual, Xel Pereda- interpretaran cançons inèdites inspirades en cintes de Leigh com 'La vida es dulce' (1990) -d'aquí el nom de l'espectacle-, 'Indefenso' (1993), 'Secretos y mentiras' (1996) i 'Todo o nada' (2002), de les quals se'n projectaran fragments en sincronia amb la música. "El seu cinema té un ritme cadenciós, lent, que li va molt bé a un tipus de cançons -deia Vegas-. El que vaig fer va ser inspirar-me en el seu univers més urbà i en aquest tipus de personatges que em semblen tant inspiradors a l'hora de fer cançons". Per això va prescindir de cintes com 'El secreto de Vera Drake' (2004) i 'Topsy-Turvy' (1999).

Escenes dialogades
En alguns moments, però, la música donarà pas a alguns fragments de diàlegs escollits que, segons Vegas, "defineixen el món de Mike Leigh", com un d'escruixidor de Todo o nada, amb Timothy Spall plorant a llàgrima viva. "La complicació més gran és ser respectuós -diu-, perquè és un homenatge a un dels meus directors favorits".