[image]
[title]Ara és tot un senyor, però de jove devia ser un pinxo. Penseu que el britànic va ser un dels pioners del que es va anomenar pub rock londinenc, la reacció contra els excessos del glam que, a principis dels 70, va posar els fonaments per al punk, moviment al qual Nick Lowe (1949) va fer de padrí, quan ell rondava els 30, en produir el debut de The Damned.
Autor d'èxits que s'han fet més grans que ell, com 'Cruel to be kind' i '(What's so funny 'bout) Peace, love, and understanding', a mesura que els anys li han anat fent greu la veu, Lowe s'ha reconvertit en artífex de joies de pop elegant de regust clàssic com 'The old magic' (2011), el seu aclamat últim àlbum. Divendres inaugurarà el festival Blues & Ritmes de Badalona, que difícilment hauria pogut trobar una estrena millor.
Fa 40 anys que et guanyes la vida sobre els escenaris. Com creus que t'ha tractat la vida, com a músic?
M'ha tractat bé, esclar. És un gran privilegi guanyar-te la vida com a músic, sóc molt afortunat. N'he vist de tots colors, a estones he tingut èxit i a estones no. Però ja de molt jove vaig decidir que seria un marginat. Sabia que mai no tindria gaire èxit, però sí que volia gaudir d'una carrera llarga. Tenir molt d'èxit també comporta molts problemes. Guanyes molts diners, sí, però d'alguna manera et converteixes en un bé públic i de sobte ja no pots fer el que vols. Pot semblar que quan tens molt d'èxit pots fer el que et dóna la gana, però la veritat és que no, has de fer el que el públic vol. I ja molt aviat vaig triar no tenir tant d'èxit però ser lliure de fer el que volgués. De vegades penso que potser em vaig equivocar. Però d'altres penso que tinc 63 anys i encara hi sóc, així que potser ho vaig encertar.
Com s'ho va fer un pioner del pub rock per convertir-se en crooner?
No sé si ho sóc, un crooner, però va ser un procés natural. Jo crec que continuo fent rock: tot i que en fer-me gran la veu se m'ha fet més greu, no crec que sigui com Michael Bublé! Però haig de fer el que em ve de gust. Alguns dels meus contemporanis estan condemnats a fer el mateix que feien quan eren uns nens, tot i l'edat avançada, estan obligats a encabir-se en pantalons ajustats.
Sembla que tu portis molt millor això de fer-se gran. És així?
Per mi és molt fàcil criticar-los, però sóc molt afortunat de no haver de fer el mateix, en altres circumstàncies potser hi estaria tan obligat com ells. Dit això, fer-se gran té molts avantatges, no n'hi ha cap mena de dubte. Quan vaig començar, el 1968, era impensable ser una estrella del pop més enllà dels 30, perquè el rock no feia tant que rondava i ningú dels que s'hi dedicaven no els tenia. I així va continuar durant molt de temps, al contrari que amb el jazz, on sí que hi havia una tradició i podies ser molt vell i continuar tocant, o amb el blues. Però avui hi ha una pila de iaios fent música popular, Bob Dylan, Leonard Cohen, Tom Waits, Paul Simon... i tots fent molt bona feina. No és el cas de, per bons que siguin, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis o BB King, que no fan res d'interessant.
Haver fet de productor t'ha influït a l'hora de prendre les decisions que t'han portat on ets ara?
És una bona pregunta, perquè crec que sí. Jo he estat a l'escenari, però també he fet molta feina a l'ombra. I això et permet mirar el que fas amb certa distància, m'ha estat molt útil. Encara produeixo els meus discos, però ja no produeixo els de ningú més.
Vas produir grups com The Damned. Com és possible ser tan influent per al punk sense haver estat un punk?
Dona, mai no vaig portar un imperdible al nas, però, com et deia, sempre m'he sentit un marginat. Quan el punk va arribar, és com si l'hagués vist venir. No sabia què passaria, però feia temps que sentia que en venia una de grossa. El pub rock d'alguna manera va ser-ne l'inici, perquè molta de la gent d'aquella escena eren gent rara, lluny del mainstream. Al principi la música punk no m'agradava gaire, a mi m'agradava el rythm & blues. Però el que sí que m'agradava era el vessant d'entremaliadura del moviment, em semblava molt interessant. I a més, The Damned eren boníssims. Crec que jo en tenia 26, quan els vaig produir, i em deien avi! Amb 18 anys em trobaven un ancià. La majoria dels grups amb qui vaig treballar en aquella època eren més bons músics que la mitjana dels grups punks, però en compartien l'actitud, com Elvis Costello and the Attractions i The Pretenders. Alguns eren molt bons, però feien veure que no ho eren perquè estava mal vist! L'actitud, però, no es podia fingir. Era molt fàcil descobrir els farsants.
En aquesta gira et tornarem a veure en solitari. Quin és el secret perquè aquest format et funcioni?
Faig sempre cançons sòlides, que sé que funcionaran molt bé interpretades només amb guitarra acústica. No vull que el públic s'hi hagi d'esforçar massa, vull que puguin gaudir-ne amb facilitat i que no vulguin mirar el rellotge. Si faig bé la meva feina, el resultat no és tan diferent de quan toco amb banda. L'any passat vaig fer dues gires per Estats Units amb Wilco, em van demanar que obrís per a ells. Era jo sol i va ser un gran èxit. Haig d'admetre que no les tenia totes, perquè el seu públic és força jove, però és un públic que estima la música, així que si ho feia bé els havia d'agradar, i així va ser.
Què opines del context actual de la música pop?
La gent continua estimant la música en directe, però jo no sé si faré un altre disc, i si el faig, segur que no m'espavilaré gaire a fer-lo, perquè la gent roba la música, és tan fàcil descarregar-la i la gent la comparteix tant... Vaig donar a un veí el meu últim CD, és més gran que jo, i em va dir: "L'he donat a la meva germana". Ella n'havia fet còpies per a tots els seus amics i a tothom li havia encantat! I ell m'ho explicava pensant que això m'agradaria. Ha arribat a un punt que no saps si podràs pagar el lloguer, cada vegada és més difícil guanyar-te la vida fent discos. Per fàcil que sigui descarregar i compartir, la gent no pot pensar que la música és gratis. Et donen copets a l'esquena i et diuen que el que fas és genial. Però com a músic també vols que et paguin.
El teu últim single es deia 'Sensitive man'. Hauries cantat una cançó així al principi de la teva carrera?
No crec que el concepte 'home sensible' existís en aquella època, però suposo que sóc prou sensible per cantar una cançó així a la meva dona sense que se m'escapi el riure!