Nico Roig, un home macabre

El disc està entre dos territoris: el de cantautor i un de més ambiental, més proper a la teva faceta de músic experimental.
Nico Roig: Ho aconseguit una mica més que sigui un disc que es pugui escoltar de fons. El difícil de fer un disc que es pugui escoltar de fons és que hi hagi contingut. Necessites un ritme molt clar, i les dinàmiques han de ser semblants. A mi m'agrada canviar de dinàmiques i de ritme, i si això passa et desconcentra i et molesta. Segueixo amb la idea de fer-ne un que sigui plenament escoltable de fons i que si li pares més atenció també et pugui satisfer.

Buscaves un tipus de so concret, oi?
Volia allunyar-me d'aquesta proximitat de la guitarra i veu dels discos que havia fet fins ara, que eren molt de tu a tu, escoltes la persona com si estigués davant teu. Volia posar-me més lluny, i generar ambients molt més grans. Volia que el text fos allà, però que no semblés que t'agafo perquè m'escoltis. Si ho vols escoltar o fas, si no, tant és.

Aquesta voluntat de crear ambients més grans t'ha transportat a l'espai.
M'agradava la idea de situar històries molt quotidianes i concretes en universos diferents, en diferents contextos físics. Per exemple, una cançó sota aigua calenta és diferent, passar-ho per un filtre. Podria haver sortit més el fons del mar, i s'ha quedat en una cosa d'un altre planeta, tot i que cap cançó del disc parla de l'espai. Tenia molt al cap com es deu viure amb una realitat diferent, molt pesada, per exemple. La música afecta el text com la gravetat afecta la vida en un planeta. Pots fer una lletra molt lleugera, però si li dones gravetat instrumental, el pes canvia. Volia jugar amb aquests contrastos. Per això a la portada hi surt un mesurador de la gravetat dels planetes.

En les teves lletres hi ha certa capacitat de detectar l'estranyesa, l'absurd, en allò quotidià, com si es veiés d'un altre planeta.
La distància em permet parles de drames com si els veiés des de fora. Sempre m'ha agradat molt el costat més decadent i brutal de les coses. De petits feia còmics d'assassins en massa. Durant molts anys, i encara em passa, la paraula 'cadàver' em provocava un atac de riure, i no sabia per què. La imatge del cadàver, la pèrdua d'identitat d'un cos quan mor, em semblava ridícul la posició en què et podies quedar, quan tu ja no ho decideixes, et pots quedar amb una cara molt ridícula, i amb qui t'està mirant es pot generar un doble input molt curiós. Aquests contrastos em surten.

Però tot i aquesta tendència al sinistre no abandones la quotidianitat, com la lectura freudiana que es fa de la castració a 'El gos'.
No vaig a provocar amb paraulotes. Totes les històries tenen una explicació dins d'elles mateixes. M'agrada tancar molt les històries, fer explícita la resolució que jo he trobat a un problema.

Què t'aporta fer de cantautor, en oposició a la teva faceta de músic improvisador?
És un mitjà on puc inventar-me històries no musicals. Amb Os Meus Shorts puc desenvolupar un llenguatge més cinematogràfic on la música passa a un segon pla i la imatge és el més important. A banda de la música, sempre m'ha agradat escriure, i barrejar-ho en cançons és la manera més completa de mostrar-me. Per això he posat al projecte el meu nom. La resta tendeix a ser un laboratori. Amb les cançons m'agrada que tot quedi acabat. I d'alguna manera arribar a connectar amb gent molt diferent.

Va ser un moment eureka, quan vas entendre que les cançons et permetien unir fer música amb escriure?
Què fort, perquè justament 'Eureka' (1999) és l'àlbum de Jim O'Rourke que va ser gairebé el que em va permetre entendre que es podien ajuntar les dues coses. Vaig començar fent cançons per a altres cantants en anglès, quan vivia a Brussel·les. Amb la Crappy Mini Band també feia cançons en anglès, però a partir d'un moment vaig començar a fer-les en català i vaig començar a explorar una zona molt més espessa, em va costar molt més, perquè el punt de detall a què arribes amb la teva llengua no l'havia viscut mai. Deuria ser un o dos anys abans de la publicació de 'Tonada del genoma humà' (2011).

Què t'ha passat des de 'Les dones macabres' (2013) fins ara que hagi pogut afectar el que ha acabat sent 'Vol. 71'?
Després de 'Les dones macabres' no tenia molt clar si volia fer un altre disc de cançons. Va ser aleshores que vaig fer el segon àlbum d'Os Meus Shorts (2014). Va ser trobar aquesta sonoritat, aquest ambient, que el disc va sortir sol. No el vaig decidir gaire, va sortir. Aquest tercer disc com a Nico Roig me l'he pres més seriosament, és una aposta, li he dedicat més temps, amb els anteriors no vaig fer gaires concerts. Ara tinc ganes de prioritzar-ho perquè m'omple molt. Els projectes fins que no tenen vida en concert, jo no els puc jutjar. Hem de veure quin feedback té, i en tinc moltes ganes.