Ja hem tastat la nova proposta gastromusical d’El Molino i això és el que més ens ha agradat!

El Molino és un local petit. Bona part del seu èxit durant el decurs del segle XX es devia a aquesta sensació de proximitat: l’escenari és petit, l’aforament es reduït, però a la vegada és un lloc còmode, amb una visibilitat extraordinària i molt bona acústica. En els temps de la revista això feia més efectiu el contingut eròtic i la interacció entre les vedettes i el públic, que maximitzava l’efecte humorístic. És a dir, El Molino no és només una sala amb història, sinó una sala singular amb moltes possibilitats. Barcelona havia d’evitar que un lloc emblemàtic es perdés –tant la seva façana com la seva funció en l’artèria de l’oci del Paral·lel–, i aquesta és la primera sensació gratificat que ens dona la reobertura de l’espai: de justícia i de nou començament esperançador. El local ha quedat molt bé, és elegant, agradable, i sona fantàsticament bé.

La quantitat de música en directe que tenim en l’actualitat és la més rica de la història, però alhora una bona part del públic s’ha trobat amb un problema poc desitjable: en molts àmbits de la música popular no és fàcil seguir la música amb atenció, amb un públic cent per cent receptiu, amb una acústica impecable i alhora gaudint d’una atmosfera relaxada. La proposta d’El Molino vol que l’experiència musical sigui plena: les seves dimensions faciliten que tot el públic pugui sentir-se molt a prop dels músics, i es creen les condicions acústiques per què la música brilli, sigui el centre de la vostra activitat i la gaudiu en tots els seus detalls.

La música en viu d’El Molino està principalment representada pel jazz i altres estils propers, com el folk, el blues o el soul, així com el flamenc i alguns estils experimentals. És una música, sobretot, tocada, amb instruments –acústics o electrificats–, i per tant transmet més un caràcter tradicional que no pas avantguardista. Però això no significa que sigui una sala ancorada en el temps: el que cerca la programació és trobar propostes modernes dels estils de sempre, portar a Barcelona noms emergents i artistes consolidats, i sempre oferint la possibilitat de que treballin en les millors condicions i que el públic pugui gaudir de la música com cal. Ara per ara han passat noms com la banda de jazz Kahil El’Zabar Heritage Ensemble, la pianista i cantant Eliane Elias o el grup Maestro Espada. L’idea es que la programació no es detingui mai, perquè hi ha molts noms per descobrir.

Total la música sona millor si l’acompanyem amb d’altres coses agradables: una persona de confiança al nostre costat, una copa o un còctel, fins i tot alguna cosa per menjar. La mitologia d’estils com el jazz no es pot apreciar en la seva complexitat sense tenir en compte que, a més de la música, el que feia que un club fos màgic era també el seu ambient carregat de fum –quan es podia fumar a les sales, ara ja sabem que no pot ser– i acompanyat del soroll dels gots. A El Molino l’oferta musical va acompanyada d’una proposta gastronòmica a càrrec del restaurant Jok Barcelona i de còctels que no vol interferir en la música, sinó acompanyar-la. Per això, el públic pot construir-se la seva atmosfera particular demanant en qualsevol moment de l’actuació una copa o alguna cosa per picar. El Molino ha cuidat molt aquest aspecte per evitar que l’oferta gastronòmica interfereixi en la música, i els cambrers saben com agafar una comanda i servir-la sense interrompre un moment climàtic o sense destorbar altres clients. Els còctels són creatius, i el menjar és fonamentalment ‘finger food’, coses que es poden agafar amb les mans per minimitzar el soroll i maximitzar el sabor.

El Molino, com dèiem, és un espai molt vinculat a l’humor, al disbarat, al doble sentit, a la festa. I aquestes arrels, que són molt profundes, no s’havien de perdre, per això els nous gestors de la sala han decidit que l’humor ha de formar part de la programació. D’aquesta manera, les nits que no hi hagi música, el que hi haurà serà comèdia. Comèdia actual, lògicament, perquè els temps han canviat, i si fa unes dècades el que atreia al públic era el vodevil, ara són els monòlegs, l’stand-up comedy. L’equip del Cruïlla està molt experimentat en aquest camp, ja que al festival de cada juliol des de fa vàries edicions hi ha també un escenari de comèdia, així que els vasos comunicants entre música i humor funcionen a la perfecció. En definitiva, El Molino és allà on ara cal anar per gaudir d’una nit de cultura tan exquisida com íntima.