La intimitat és un terreny pedregós i obrir-te de bat a bat per exposar anhels, frustracions, esperances i remordiments mai no és fàcil, més en un teatre, on, per molta trampa que hi posis, tot s'acaba veient. En els últims anys, hem vist experiments brillants al respecte, com el 'By heart' de Tiago Rodrigues on, a partir d'un sonet de Shakespeare, repassava la història de la seva àvia. O el 'Seuls' de Wajdi Mouawad, on explicava la mort del seu pare. No és el cas de l''Olympia' que Carlota Subirós ha estrenat al Lliure.
D'entrada, els grans espectacles anteriors estaven protagonitzats pels mateixos autors, dramaturgs i directors que pujaven ells mateixos a escena per narrar-nos una història, cosa que atorgava un punt de veritat a la proposta. I Subirós ha decidit utilitzar sis actrius polivalents i de primer nivell (Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey) per fer d'intermediàries, en un muntatge que recorda molt el que va dirigir de 'La plaça del Diamant'. A més, la proposta de la directora té un caire massa abstracte. Has de ser molt 'insider' per captar tot el que diuen les intèrprets. Alhora, hi ha massa llocs comuns.
Si 'Olympia' ens hagués portat la mateixa Subirós a escena, la cosa seria diferent? Segurament
'Olympia' és un espectacle que funciona a nivell teòric. Ens vol parlar de l'emoció, de la força de la poesia, del teatre com a refugi davant del món. Però li costa travessar la quarta paret si no tens una edat. Parla de poètica, però li falta poesia.
Utilitza, per exemple, els records personals de la infantesa, quan, amb 9 anys, es posava tota l'estona el disc de Paco Ibañez a l'Olympia de París, i sentia que el públic cridava “libertad, libertad”. Allò va ser un far. Però també un miratge: la 'realitat' no era allò. Diu que primer va venir la decepció, després la diversió, més tard el desengany i, finalment, el món que tenim. Al teatre, va trobar un lloc on tot era possible, com el món al qual aspirava.
Si 'Olympia' ens hagués portat la mateixa Subirós a escena, la cosa seria diferent? Segurament: la forma de carta adreçada a una desconeguda que té la dramatúrgia seria molt més diàfana. Amb tot, la posada en escena és bonica. Tenim tres actrius que canten com els àngels (Jornet, Sey i Pàmies) i una proposta visual que t'agafa pels ulls. Els arranjaments musicals de Jordi Cornudella són també excel·lents.
El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.
