Quan Carles Viarnès va sentir "la necessitat de parir"

"Pots continuar estudiant música tota la vida, però tenia 30 anys i vaig dir prou", explica Carles Viarnès. Un parell d'anys després, diu el compositor i pianista igualadí que li va venir "la necessitat de parir, de treure coses". I d'aquell impuls en va sortir el seu debut en solitari, 'Urban tactus' (Repetidor, 2012). Des de fora, semblava un 'late bloomer'.

Havia tingut grups de jazz experimental i improvisació a l'escena local d'Igualada. "T'estic parlant dels anys 90, quan no hi havia internet i no sabies qui estava fent això a Barcelona", diu, per explicar que no va sortir com un bolet. Però no pensava que hi hagués lloc per a la seva música. "Mai no em va passar pel cap. Pensava que les discogràfiques no eren adequades per a una proposta minoritària, experimental".

La delicadesa instrumental amb què es va donar a conèixer li va valdre comparacions amb el celebrat Nils Frahm, i també amb Max Richter i Goldmund. Viarnès diu que els admira: "Han anat un pas més enllà amb el piano", incorporant-hi com ell textures electròniques, transitant la música clàssica contemporània amb un esperit pop. Però també se'n distancia: "Són estils diferents, tot i que compartim l'instrument i estructures de cançons curtes".

Sense malabarismes
Escolanet de Montserrat de petit i amb estudis superiors de piano i composició, es va apropar al jazz perquè es trobava "limitat" per l'èmfasi del conservatori per formar més intèrprets que compositors. "Em va agradar la llibertat d'improvisar, però el llenguatge no el trobava proper -recorda, exigent-. Busco l'emoció, cosa que en el jazz de vegades queda curta. Els malabars mai no m'han atret, el virtuosisme, com a finalitat en ell mateix, sempre m'ha semblat absurd".

El 2013 va publicar, amb el violinista Pep Massana, un disc en què portaven al seu terreny 'El llibre vermell de Montserrat', les melodies del qual se'ls havien anat colant en unes sessions d'improvisació. Però en directe torna a 'Urban tactus', i el recrea amb piano de cua, un altre piano al qual posa efectes, un sintetitzador analògic del 82 i un theremin, tot superposat en 'loops'. "Intento que sigui tan orgànic, manual i en temps real com em sigui possible". També toca temes nous, que, un cop madurats, formaran part del seu segon àlbum en solitari. "De ganes, n'hi ha moltes. De temps, no gaire".