Raydibaum

Si per una cosa destaquen els barcelonins Raydibaum és per ser de tot menys conformistes. Amb uns primers treballs cantats en anglès i plens de l’emotivitat que els caracteritza com van ser “Grided Elephant” (2004) i “The Biggest Box” (2006), la banda nascuda de les cendres de Fromheadtotote faria el seu primer gir al passar-se al català amb “Manual de gènere catastròfic” el 2008 però seguint esforçant-se i amb cura als seus cuidats arranjaments. Des de llavors els seus viatges musicals han seguit en el nostre idioma i amb la personalitat clarament reconeixible d’aquesta formació que destil·la sentiment i força amb cada paraula i nota. Si “Per fi potser demà” va suposar un gir cap al pop més lluminós i càlid, en Dan Foz, en Valen Nieto, en Ricard Monné, en Ramón Beltrani i en Pep Rius tornaven l’any passat a l’obscuritat profunda amb “Estructures sota terra” però sense convencionalismes. Tensió i intensitat amb la qual creen bellesa des de la penombra en una trajectòria coherent com poques dins del panorama musical actual.