Rosalía: "El control de tot el tinc jo absolutamet"

Després dels dos primers senzills, Malamente i Pienso en tu mirá, alguns podien arribar a preguntar-se si aquest disc s’enfilaria més per camins pop que flamencs. Finalment hi ha un molt bon equilibri entre tots dos.

Jo crec que té molt d’inspiració flamenca perquè si alguna cosa tenia clar és que volia que hi hagués un 60% de melodies flamenques, que el disc tingués aquesta part d’arrel encara que sigui tan experimental. Tenia 19 anys la primera vegada que vaig pensar a fer un àlbum de flamenc amb l’ús del sampleig. En aquells dies vaig aparcar aquesta idea perquè no era el moment i vaig seguir estudiant i estudiant. Ara, als 25, és quan he rescatat això.

Què hi ha d’aquest moment 'Cry me a river' a Bagdad? Ha escoltat el tema Justin Timberlake?

En Justin l’ha sentit i l’ha aprovat quan mai aprova res. Em van dir que li havia agradat molt. L’altre dia vaig conèixer Tim Cook, el CEO d’Apple, li vaig posar la cançó i després d’escoltar-la va dir que entenia per què ell havia acceptat que poguéssim utilitzar el 'sample'. En Justin per mi sempre ha estat un referent perquè d’adolescent l’escoltava molt.

Les cançons narren un amor molt passional i patidor. Vinc de la perifèria barcelonina, de Santa Coloma de Gramenet, i aquests codis flamencs sempre han estat aquí.

El flamenc té molt d’això, sí. Tu ho entens perquè saps que en tot l’extraradi, com en el meu cas que vinc del Baix Llobregat, l’andalús i el flamenc sempre hi han estat molt presents. M’agrada que ho diguis perquè gent de fora d’aquest entorn no saben que aquí es respira això. En tot cas, xerrant amb tu em ve al cap que la idea de productor que m’agrada més és el que té al cap una visió clara del que vol i que, a més, uneix la gent concreta i adequada a la sala per dur a terme allò que té al cap.

'Que no salga la luna' em semblaria un futur single molt potent. És la teva actual discogràfica, Sony, la que pren aquestes decisions?

No, ni de bon tros. El control de tot el tinc jo absolutament.

La teva germana i la teva mare són el teu suport més gran?

Sens dubte. Elles sempre m’acompanyen en totes les aventures. També puc dir que és molt revelador que fa dos mesos que he signat com a artista per primera vegada. Amb 'Los Ángeles' vaig llicenciar el disc, que vol dir que vaig deixar que el distribuïssin. Tenint en compte que fa tot just un parell de mesos que vaig signar amb Sony, el procés de creixement de 'Malamente' va ser orgànic totalment. Jo estava sola, molt sola perquè no havia signat amb ningú i estava com a independent quan va sortir 'Malamente'. Tirar endavant aquest projecte i el xou del Sónar gairebé sense mitjans ni infraestructura ha estat súper difícil. Els meus amics són els que han estat donant-me suport. I vaig haver de tirar dels diners que vaig fer amb 'Los Ángeles'. No era ni molt ni poc, t’ho juro, però m’ha servit per pagar els vídeos, l’estudi, la producció i poder armar aquest espectacle que vaig estrenar en el festival. Em sento molt agraïda perquè l’únic que ha canviat és que el meu entorn, el meu equip, ara és més gran i tinc més recursos per poder fer realitat la meva visió. No tenia pressa per signar amb cap discogràfica perquè tenia clar que primer havia de demostrar de què soc capaç amb la meva música. Abans de res han de confiar en tu i, un cop ho demostres, el teu equip hi va a mort perquè sap que tu tens la intuïció i la visió.

Et van sorprendre les crítiques ferotges que Niño de Elche va rebre a la Biennal de Flamenc de Sevilla? Tan purista és el món del flamenc quan un artista del gènere decideix fugir, ni que sigui una mica, per la tangent?

Hi ha una part del flamenc que clarament concep aquesta música d’una forma molt tancada i que considera que tot el que se surti d’aquí no ho és, pròpiament dit. Per això vaig amb tant de compte a l’hora de posar etiquetes al que faig. Sé que la meva música no tindria sentit sense el flamenc, però no sé si m’atreveixo a dir que ho és perquè entenc que el flamenc està molt codificat i que per a moltes persones és una cosa molt concreta. Quan presentes una proposta tan radical com la de Niño de Elche en un context tan concretament flamenc com la Biennal sempre hi haurà algú que s’ofendrà. Jo celebro que Niño de Elche existeixi, igual que celebro que hi hagi Juana la del Pipa i El Capullo de Jerez perquè per mi són igual de necessaris tots dos.

El teu ascens ha estat meteòric. No sé si tens el temor que assolint els objectius tan ràpid puguis arribar a preguntar-te, més d’hora que tard, alguna cosa com: "Què més em queda?" 

Sempre queda alguna cosa per descobrir. La meva prioritat és seguir creixent com a músic. I per mi ser músic no vol dir interpretar, sinó compondre i produir, que és el que faig i seguiré fent. Sempre hi haurà un repte. Agraeixo moltíssim i de cor que la meva música es rebi amb afecte tant pel públic del carrer com pels crítics, guanyi o no Grammys. Soc músic i al final ser músic és un ofici com qualsevol altre. Em llevo al matí i vaig a l’estudi, de la mateixa manera que estic més de deu hores assajant per als concerts. Per què? Perquè això és el que em fa feliç. Vull portar al límit les meves possibilitats físiques i creatives com a músic, com a 'performer' o com a actriu, si algun dia em poso a fer una pel·li. Crec que segurament moriré amb mil coses per fer. No me’n cansaré mai. Vull fer discos fins que tingui 60 anys. No vinc d’una família de músics ni vinculada amb la indústria. No sabia per on començar! Vaig haver de 'currar-m’ho' molt. I crec que això ha fet que avui dia hagi aconseguit trobar el meu so i la meva forma d’expressar-me. Començar de zero, des de baix, és el que t’obliga a fer la teva proposta i que aquesta sigui original, perquè t’asseguro que si no ho és no et menjaràs res. Hi ha moltíssim esforç darrere.

En un any vista què t’agradaria que passés?

Et diria que no perdre la il·lusió de seguir fent música i discos perquè penso que quan ets jove tens una espurna i una il·lusió que m’agradaria que mai canviés. Sento que ara mateix tinc una energia i unes ganes que, Déu ho vulgui, no vull perdre mai. M’encantaria no acomodar-me mai, mantenir sempre l’esperit d’insatisfacció constant, de perfeccionisme i exigència amb mi mateixa i el meu treball. Sempre estic a sobre de tots els detalls, més enllà d’allò musical. La música és la meva prioritat, tot i que tinc cura d’absolutament tot. No m’agradaria canviar això tot i ser molt sacrificat. No tinc vida, però això és el que he triat i el que m’omple. Penso que d’aquí a uns anys miraré enrere i estaré contenta del que estic fent en aquests moments.