Rosalía: flamenc sense por

“A casa meva mai de la vida s’havia sentit un disc de flamenc, però als 13 anys uns amics em van posar Camarón, i em va agradar tant que vaig decidir ser cantaora”, explica aquesta paia barcelonina sense músics a la família que ja de petita cantava i ballava tot el dia: “Els meus pares i la meva germana sempre m’ho recorden –explica–. Era com si em nasqués”.

Després seria el seu mestre, José Miguel Cerro, Chiqui de la Línea, gadità històric del flamenc a Barcelona, qui li descobriria la Niña de los Peines i l’animaria a fer els estudis de grau superior de flamenc a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, que amb 23 anys està a punt d’acabar. Diu que el més valuós que li han ensenyat allà és “voler aprendre”. “I més amb el flamenc, que és vast. No te l’acabes, és etern. No hi haurà un dia en què em llevi i pensi que ja en sé”.

De Camarón el que la va enamorar va ser la seva faceta més clàssica, “com més jondo més m’agradava”, diu. Però 'Los Ángeles' vol ser un xoc entre tradició i experimentació. “Recuperem cantes flamencs molt antics” explica, i el fil conductor que han estirat per fer recerca ha estat el gran tema: la mort, tractada des de punts de vista diferents i amb pals diferents, greus com la seguiriya, la saeta i els tientos, però també de ida y vuelta com la guajira i la milonga. “El clixé és tractar la mort des del dol, però també es pot fer des d’un punt de vista més lluminós”, afirma.

“Jo he intentat respectar les melodies, perquè això ajuda a fer que continuï sonant al que és: flamenc. Però el Raül té una manera d’acompanyar molt personal. I això també em porta a interpretar de manera diferent. Tractem els cantes com cançons, com s’entén el pop. Cap dels dos tenim por de dir què és el flamenc per nosaltres, busquem ser naturals. El portem cap a un lloc que no és tradicional, i l’experimentació ve de l’actitud”.

Altres flamencs sense por com els seus admirats Rocío Márquez i Niño de Elche –nens prodigi del cante que d’adults han gosat empènyer la tradició com van fer Camarón, Morente o, reivindica Rosalía, El Lebrijano, desaparegut aquest any– han fet arrufar el nas als puristes. Però a Rosalía ja li està bé el rol de Dr. No d’aquests guardians de les essències. “Jo crec que l’experimentació ha de coexistir amb l’actitud conservadora de preservar; és la manera per la qual avui encara tenim la tradició”.

La seva prioritat ara és 'Los Ángeles', però no es tanca les portes a altres gèneres, després de la incursió en la música urbana amb C. Tangana: té un projecte electrònic amb Refree, de moment només per a ells dos. “La meva generació ha escoltat tantes coses que té menys prejudicis, tant podem fer reggaeton, trap, electrònica... Hi ha hagut moments en què he pensat que havia de triar, ensenyar només una d’aquestes cares: avui penso que haig de guiar-me per la intuïció. La Mayte Martín fa anys em deia que era absurd centrar-se en un sol gènere només pèl fet que semblés més coherent, que havia de mostrar el que sóc”. Rosalía és això.