Aquell somriure cofoi que se’t posa quan algú a qui has vist créixer assoleix una fita, aquesta és la cara que fa l’equip del Sidecar quan parlen dels grups que van tocar-hi quan no els coneixia ni sa mare i als quals amb poc temps la sala se’ls va quedar petita. Obrir les portes d’aquest icònic antre subterrani del rock barceloní als grups que comencen és un dels orgulls del Sidecar en els 35 anys d’història que celebren aquest mes. Com quan Axel Pi va trucar a Quim Blanco, el desaparegut programador de la sala, per dir-li que tocava la bateria en un grup que es deia Sidonie i que per ells “era essencial tocar al Sidecar”.
“Desitjàvem molt tocar a la sala, i recordo molt bé com el Quim em va escoltar i em va dir que els enviéssim material nostre, però amb la predisposició que faria el possible perquè poguéssim tocar. I això et dona esperança”. Aquell primer concert al Sidecar el 1998 va ser també el primer junts dels tres membres del grup, en què van comprovar en directe la química que tenien, i la seva capacitat de convocatòria: van omplir la sala. El 2018, per celebrar els 20 anys de la banda, Sidonie tornaran a tocar al Sidecar en format de trio com aquella primera vegada: “No se’ns ocorre millor manera de celebrar- ho. Així d’important és per a nosaltres aquesta sala”.
Per omplir aquell primer Sidecar Sidonie van fer 'flyers' del concert i els van anar a repartir pel Raval. Dorian encara conserven, com a punt de llibre, els que van fer ells per al seu debut a la sala, la presentació el 2003 del seu primer senzill, 'Solar'. “No hi ha grup de Barcelona que no hagi tocat al Sidecar”, diu Belly Hernández, teclista del grup, ni grup que s’hi hagi sentit maltractat. “Quan ets un grup petit és complicat que et tractin bé a totes les sales, i sempre em recordaré de la professionalitat amb què ens van tractar quan no érem ningú i no en teníem ni idea. Amb respecte i amor a la música”.
També Artur Estrada, veu i guitarra de Nueva Vulcano (i abans d'Aina), s’hi ha sentit sempre com a casa, fins i tot la vegada que –anant-hi de públic– el van fotre fora. “La sala era un lloc important per nosaltres, perquè alguns dels millors grups americans de la nostra ona havien tocat allà”. Per això Estrada sap per experiència que “al Sidecar, com que és com un tub, la gent que hi ha davant ha hagut de lluitar per ser-hi”. “Aquella persona és allà perquè vol ser-hi, i això condiciona molt l’actitud –afirma Estrada–. és un lloc que demana que t’hi involucris de manera física, i això, per a un grup que tendeix a l’èpica com nosaltres, ens va a favor: la gent ve disposada a tot”.
El primer concert dels Nueva va ser allà, com a convidats d’un altre grup, els Le Fou. I en el primer de La Pegatina a la sala, entre els convidats hi va haver Txarango, una alineació estel·lar quan encara no els coneixia ni Cristo. “Volíem fer la presentació en una sala ‘gran’, perquè per nosaltres aleshores el Sidecar era grandíssim”, riu Adrià Sala, veu i guitarra. Així que el van llogar, o això pensaven ells, perquè quan va acabar el concert i van anar a pagar no els van voler cobrar: “Ens van dir que si de cas ens havien de pagar ells a nosaltres”, per haver-los omplert la sala. “Són molt legals, et fan sentir com a casa”. I això ho sap tothom.
