[image]
[title]Si les persones es definissin per l’aura que transmeten, Sílvia Pérez Cruz podria ser presidenta del planeta. Seria com si ens governés Padmé Amidala i lluités contra l’imperi del mal, però en comptes d’espases Jedi, les batalles les lliuréssim amb una veu prodigiosa i el seu somriure infinit. “Noto que estic en pau, que tot ho he fet amb el cor i això em fa sentir bé”, diu. Acaba de publicar el seu nou disc, 'Vestida de nit', un àlbum on la cantant s’acompanya d’un quintet de corda per revisar part del seu repertori i atacar, amb imaginació, cançons tan conegudes com 'La Lambada (Chorando se foi)' i 'Hallelujah'.
“Volia trencar els límits, endinsar-me en la sonoritat dels instruments”, explica la Sílvia, que creu, orgullosa, haver “complert els objectius”. Un disc on les cançons busquen la màgia i el viatge emocional, la intensitat i la passió que posa en tot projecte on s’involucra: “Soc una persona molt orgànica, tot el que faig ha de tenir sentit”, assegura. Com totes les coses, aquesta també té un origen, un recital del 2014, a l’Auditori Nacional de Música de Madrid. “Encara que fos només per a un concert, valia la pena fer l’esforç de treballar les cançons en un altre format”.
Vestit de ball
Tres anys de feina en què l’artista ha après a afinar en equip, escoltant com “batega la música”, i que interpretativament ens porta una Sílvia parcialment desconeguda: “He notat que canto diferent, sobretot als directes, quan he de dirigir amb la mà el quintet”. Porta la batuta, però emfatitza que els resultats arriben en equip, que els líders solitaris “no són res”. Cap gran novetat en el seu modus operandi: “Pot ser que a l’escenari només em veiéssiu a mi, però la gent que hi ha al darrere és importantíssima”.
Parlem de cançons, i la primera aturada és 'Mechita' (vals peruà original de Manuel Raygada) i el seu irresistible pizzicato, un tema que no havia gravat fins ara: “Sempre has de pensar què pots fer amb els recursos que tens”, diu Pérez Cruz parlant d’adaptacions. En aquest àlbum ha comptat amb els arranjaments de dues persones de confiança (“Em fan uns vestits a mida amb els quals ballo molt bé”, assegura) com Javier Galiana de la Rosa i Joan Antoni Pich.
I per fi, la cançó
La presència de Pich ha estat decisiva perquè la cantant decidís incloure 'Vestida de nit' (la cançó) en el repertori del disc. Ja era un dels hits dels seus directes, un tema amb lletra de la seva mare, Glòria Cruz, i música del seu pare, Càstor Pérez. “És una cançó molt important per mi, tant com un membre de la meva família, i volia que quedés molt cuidadeta”, justifica. Que el Joan Antoni Pich l’hagués tocat amb el seu progenitor i l’entusiasme de la Glòria, després d’escoltar-la, han convençut la Sílvia, no només d’incloure-la al disc, sinó també de posar el seu nom a l’àlbum.
És un bon moment per a Pérez Cruz que, pletòrica d’energia i vitalitat, presenta un treball amb el qual “tanca cercles”. La cantant és clara i convincent: “No tinc res pendent, he tingut prou temps per anar explicant tot el que m’ha passat, tot està per venir”, explica. El seu optimisme magnètic i encomanadís t’omple d’esperança per una nova etapa, i és que té la sensació que “a cada disc reneixes i mors”. Reconeix tenir un bon grapat d’idees acumulades, però el seu objectiu, de moment, segueix sent el mateix que quan va començar a cantar, de petita: “No m’interessa el triomf, m’interessa la felicitat”.