Diu Neil Hannon que en les últimes gires de The Divine Comedy, en què actuava en solitari, es va avorrir com un lluç. No sobre l’escenari. “Va estar molt bé perquè em permetia parlar amb el públic i improvisar”, explica des de casa seva, a Irlanda del Nord. Va ser sobre l’asfalt, que se li va fer un pal. “Les vegades que pots parlar de motors de cotxes amb el 'tour manager' són limitades”, diu sorneguer. Així que, tot i que els bolos sol eren molt més rendibles, per presentar 'Foreverland' (2016), el seu onzè àlbum, ha decidit “fer el cor fort i muntar un grup”. Ens en parla.
Publicitat
Tens algun trauma infantil que hagi contribuït a ser el músic que ets?
Sempre he tingut febre del fenc. De petit això volia dir que no sortia de casa en tot l’estiu. I em vaig convertir en Morrissey: vestit de negre i tancat en una habitació fent cançons.
De petit no només volies ser músic: volies ser una estrella del pop.
Va ser la meva gran motivació, i no sé si hauria arribat a tenir mai èxit si no hagués tingut aquest propòsit. Però mai no es va tractar de voler ser famós. Jo volia ser Adam and the Ants, o David Bowie, o Philip Oakey, de The Human League, amb el cabell tot pentinat a un costat de la cara. Tenir una cançó pop bona de veritat és meravellós. Volia ser una estrella però a la meva manera. La música amb què més o menys m’hi vaig convertir, la del període de 'Casanova' (1996), m’encantava: l’easy listening dels 60, les bandes sonores de Nino Rota, John Barry i Morricone. Vaig ser prou afortunat que més o menys al mateix temps hi hagués molta altra gent fent el mateix als 90. De manera accidental de sobte jo era... 'cool'.
Vols dir que hi havia tants grups del britpop fent el que fèieu The Divine Comedy?
Hi havia elements del que jo feia que es podien sentir a 'To the end', de Blur. I amb Pulp també teníem una estètica similar, encara que no sonéssim exactament igual perquè ells estaven ficats en la new wave dels 80. Però compartíem aquest estil lleugerament mod i juganer.
El britpop el critiquen fins i tot els seus protagonistes. Tu també?
M’encanta haver-ne format part. Sempre vaig somiar ser membre d’un moviment artístic. En molts sentits només van ser un munt de ximpleries, no van ser més que una sèrie de grups que recordaven els uns als altres. Ningú no va fer cap míting en què es decidís el tipus de cançons que escriuríem ni com havien de sonar. Simplement va passar, i no va passar durant gaire temps. Va resultar que 'Casanova' hi encaixava. Però això va ser després del 'Parklife' (1994) de Blur i del 'Different class' (1995) de Pulp, cap al final de tot plegat.
Vas aconseguir ser una estrella?
En tot aquest temps només vaig anar a un parell de festes en què hi havia tota aquella gent. Mai no vaig ser prou famós. Estava massa a la perifèria. I ja m’està bé. Vaig tenir alguns hits, el meu àlbum es va vendre bé, i vaig generar prou impacte per permetre’m continuar fent això la resta dels meus dies.
Teníeu en comú el sentit de l’humor.
Jo no em refio d’un llibre que no és divertit. Fins i tot quan tracta de coses dolentes de veritat. Per mi la vida és molt estranya. El que fem els humans de vegades és estrambòtic, ho hem d’admetre. Has de riure’t de les pròpies desgràcies.
Sempre he tingut febre del fenc. De petit això volia dir que no sortia de casa en tot l’estiu. I em vaig convertir en Morrissey: vestit de negre i tancat en una habitació fent cançons.
De petit no només volies ser músic: volies ser una estrella del pop.
Va ser la meva gran motivació, i no sé si hauria arribat a tenir mai èxit si no hagués tingut aquest propòsit. Però mai no es va tractar de voler ser famós. Jo volia ser Adam and the Ants, o David Bowie, o Philip Oakey, de The Human League, amb el cabell tot pentinat a un costat de la cara. Tenir una cançó pop bona de veritat és meravellós. Volia ser una estrella però a la meva manera. La música amb què més o menys m’hi vaig convertir, la del període de 'Casanova' (1996), m’encantava: l’easy listening dels 60, les bandes sonores de Nino Rota, John Barry i Morricone. Vaig ser prou afortunat que més o menys al mateix temps hi hagués molta altra gent fent el mateix als 90. De manera accidental de sobte jo era... 'cool'.
Vols dir que hi havia tants grups del britpop fent el que fèieu The Divine Comedy?
Hi havia elements del que jo feia que es podien sentir a 'To the end', de Blur. I amb Pulp també teníem una estètica similar, encara que no sonéssim exactament igual perquè ells estaven ficats en la new wave dels 80. Però compartíem aquest estil lleugerament mod i juganer.
El britpop el critiquen fins i tot els seus protagonistes. Tu també?
M’encanta haver-ne format part. Sempre vaig somiar ser membre d’un moviment artístic. En molts sentits només van ser un munt de ximpleries, no van ser més que una sèrie de grups que recordaven els uns als altres. Ningú no va fer cap míting en què es decidís el tipus de cançons que escriuríem ni com havien de sonar. Simplement va passar, i no va passar durant gaire temps. Va resultar que 'Casanova' hi encaixava. Però això va ser després del 'Parklife' (1994) de Blur i del 'Different class' (1995) de Pulp, cap al final de tot plegat.
Vas aconseguir ser una estrella?
En tot aquest temps només vaig anar a un parell de festes en què hi havia tota aquella gent. Mai no vaig ser prou famós. Estava massa a la perifèria. I ja m’està bé. Vaig tenir alguns hits, el meu àlbum es va vendre bé, i vaig generar prou impacte per permetre’m continuar fent això la resta dels meus dies.
Teníeu en comú el sentit de l’humor.
Jo no em refio d’un llibre que no és divertit. Fins i tot quan tracta de coses dolentes de veritat. Per mi la vida és molt estranya. El que fem els humans de vegades és estrambòtic, ho hem d’admetre. Has de riure’t de les pròpies desgràcies.
Publicitat
'Foreverland' fa riure. Talles una declaració d’amor amb “bla, bla, bla”.
La veu la vaig gravar amb el telèfon. Era en un hotel, com em passa sovint, em va venir una cançó al cap i no volia que me’n marxés. Quan la vaig tornar a sentir vaig pensar que la veu estava bé, i no sabia què podia afegir-hi al final. I vaig pensar que seria divertit agafar aquella gravació amb el mòbil i posar-hi una orquestra de cordes. Vaig deixar-hi el ‘bla, bla, bla’ per mantenir-ne l’honestedat. Però també és molt el meu personatge, començar a dir coses sentides i emotives i voler-ne fugir.
Quan s’obre el cor, de vegades les paraules no semblen prou sinceres, perquè les has sentit a algú altre.
Tots els artistes busquen la manera de fer que el mateix tipus d’emocions sonin fresques i no avorrides. Jo utilitzo una emperadriu russa del segle XVIII com una disfressa, de fet.
Sí, al disc menciones Caterina la Gran, però també Napoleó i la Legió Estrangera. Què t’ha agafat amb el segle XVIII?
La cançó 'Napoleon complex' no va sobre Napoleó, de fet. El complex de Napoleó és una idea de la psicoanàlisi segons la qual la gent baixeta vol dominar el món. No és veritat, però és graciós. I jo sóc bastant baix, i durant bona part de la meva carrera he volgut dominar el món, en un sentit musical. Com Prince, que descansi en pau. Així que he escrit una cançó sobre mi disfressat d’algú amb una obsessió pel poder.
Confessa-ho: tu el que volies era posar-te un uniforme a les fotos promocionals.
No ho puc negar! Però no era tant l’uniforme. Dóna vida a l’àlbum, tenir un personatge. És important poder reflectir-ho visualment, a banda de fer-ho amb la música. És molt pràctic. Em pregunto quina serà la pròxima era que abordaré...
Però així ja no vols dominar el món?
Sempre hi ha una petita part de tothom que vol exercir el seu poder. La impotència és un sentiment terrible que fa que la gent faci coses horribles. Però ja estic per sobre de la idea de voler ser una estrella del pop. Allò va estar bé per una època. El que faig ara és més satisfactori, de fet.
Què voldries conservar al país de per sempre de 'Foreverland'?
La meva nòvia. El meu gos. La meva casa. Mentre pugui continuar fent música i fer un esmorzar de forquilla de tant en tant, ja sóc feliç.
L’esmorzar és el teu àpat favorit?
Sí, si m’estic comportant com un home poc saludable i em menjo dos ous ferrats, cebes, tomàquets, bolets, pa fregit i potser una salsitxa vegetal.
La veu la vaig gravar amb el telèfon. Era en un hotel, com em passa sovint, em va venir una cançó al cap i no volia que me’n marxés. Quan la vaig tornar a sentir vaig pensar que la veu estava bé, i no sabia què podia afegir-hi al final. I vaig pensar que seria divertit agafar aquella gravació amb el mòbil i posar-hi una orquestra de cordes. Vaig deixar-hi el ‘bla, bla, bla’ per mantenir-ne l’honestedat. Però també és molt el meu personatge, començar a dir coses sentides i emotives i voler-ne fugir.
Quan s’obre el cor, de vegades les paraules no semblen prou sinceres, perquè les has sentit a algú altre.
Tots els artistes busquen la manera de fer que el mateix tipus d’emocions sonin fresques i no avorrides. Jo utilitzo una emperadriu russa del segle XVIII com una disfressa, de fet.
Sí, al disc menciones Caterina la Gran, però també Napoleó i la Legió Estrangera. Què t’ha agafat amb el segle XVIII?
La cançó 'Napoleon complex' no va sobre Napoleó, de fet. El complex de Napoleó és una idea de la psicoanàlisi segons la qual la gent baixeta vol dominar el món. No és veritat, però és graciós. I jo sóc bastant baix, i durant bona part de la meva carrera he volgut dominar el món, en un sentit musical. Com Prince, que descansi en pau. Així que he escrit una cançó sobre mi disfressat d’algú amb una obsessió pel poder.
Confessa-ho: tu el que volies era posar-te un uniforme a les fotos promocionals.
No ho puc negar! Però no era tant l’uniforme. Dóna vida a l’àlbum, tenir un personatge. És important poder reflectir-ho visualment, a banda de fer-ho amb la música. És molt pràctic. Em pregunto quina serà la pròxima era que abordaré...
Però així ja no vols dominar el món?
Sempre hi ha una petita part de tothom que vol exercir el seu poder. La impotència és un sentiment terrible que fa que la gent faci coses horribles. Però ja estic per sobre de la idea de voler ser una estrella del pop. Allò va estar bé per una època. El que faig ara és més satisfactori, de fet.
Què voldries conservar al país de per sempre de 'Foreverland'?
La meva nòvia. El meu gos. La meva casa. Mentre pugui continuar fent música i fer un esmorzar de forquilla de tant en tant, ja sóc feliç.
L’esmorzar és el teu àpat favorit?
Sí, si m’estic comportant com un home poc saludable i em menjo dos ous ferrats, cebes, tomàquets, bolets, pa fregit i potser una salsitxa vegetal.
També t'agradarà
També t'agradarà
Discover Time Out original video
Publicitat