The New Raemon atrapat al gel

Fa cosa d'un any Ramón Rodríguez estava atrapat a casa seva, i no li hauria anat gens malament que un vaixell capaç de navegar entre aigües congelades l'hagués vingut a socórrer. En comptes d'esperar-lo, se'n va construir un de la millor manera que sap: amb cançons. Aquesta és la història d''Oh, rompehielos', el cinquè àlbum de The New Raemon.

"Aquest disc va néixer després que estigués un any sense fer concerts", explica mentre es fa una cigarreta. N'havia deixat de fer per com s'havien complicat les coses per guanyar-se la vida tocant, sobretot per culpa de l'increment de l'IVA sobre la música en directe. "No veníem d'una època de tirar coets, però era molt més senzill plantejar una gira. Ara, anar amb tota una banda a fer depèn quines ciutats, és impensable, i amb els últims dos discos -'Libre asociación' (2011) i 'Tinieblas, por fin' (2012)- em vaig trobar que em van deixar a deure molts diners". El component de diversió en el que fa és imprescindible per Rodríguez, i aquesta mala maror li va generar un rebuig per la feina. "Necessitava temps per replantejar-me si volia fer més cançons, si tenia ganes de fer més concerts o seguir amb aquesta història", diu. Tot plegat li va coincidir amb dificultats personals, entre elles "una separació molt dràstica". I a sobre se li va espatllar el cotxe.

Explica que era un vehicle al qual ja li tocava retirar-se, però ¿sabeu aquella sensació de sentir-se com Job, posat a prova pels esdeveniments? Sense poder sortir de casa -viu a Cabrils, al Maresme, i per moure's li cal el cotxe- i amb un fred que pelava, el Ramón es va sentir com atrapat en el gel. "Vaig començar a escriure per això, perquè havia de fer alguna cosa o em tornava boig". I li va sortir "un disc de redempció, de superació". "Volia treure'n alguna cosa -de la mala ratxa, vol dir-. És un disc d'amor, de voler sortir d'un lloc, de voler tirar endavant". De voler tancar una etapa: "Fin de ciclo", canta a 'Al margen'.

Fer les paus amb el dibuix
També és un disc de reconciliació. Amb qui? Amb ell mateix, amb el vell The New Raemon. Una altra història. Hi havia una vegada un paio que es deia Ramón i que tenia un grup amb els col·legues de tota la vida. Es deien Madee, feien un rock sensible amb guitarres elèctriques i van editar cinc discos amb el segell de Barcelona BCore, l'últim 'L'Antarctica' (2007). Quan un dels membres va plegar, van tancar la paradeta perquè eren una banda d'amics, substituir-lo era impensable: o tots o ningú. I el Ramón, que fins aleshores havia cantat en anglès per allò que era la llengua de la música que escoltava, va voler aprendre a compondre en castellà.

Li van sortir unes cançons senzilles, amb veu i guitarra acústica, amb què molta gent va connectar. Així va publicar els dos primers àlbums de The New Raemon, 'A propósito de Garfunkel' (2008) i 'La dimensión desconocida' (2009). Però amb el tercer i el quart va canviar l'acústica per l'elèctrica i les lletres diàfanes per altres d'hermètiques, desconcertant alguns dels qui el seguien. I ell, qui es defineix com un paio casolà a qui no li va la faràndula; ell, qui ens recorda que cantava "Estar en lo más alto no va conmigo" ('El refugio de Superman') i ara canta "Si aguardáis el éxito engalanados, suerte con eso" ('Desencuentros'), ara admet amb la perspectiva que dóna el temps que la jugada va tenir alguna cosa d'autosabotatge.

A 'Oh, rompehielos' fa les paus amb el primer Raemon, el que sortia dibuixat a les portades dels primers àlbums i EP, el que cantava cançons romàntiques. "Aquest disc parla de relacions interpersonals -d'amor i desamor, agre i dolç-, i potser és el disc més íntim, al costat del primer, que també era autobiogràfic", revela. Busca el camí del mig entre la literalitat de la primera etapa i l'hermetisme de la segona. "He intentat que líricament fos més proper, com el primer, però sense ser tan explícit".

Pare d'estrelles del rock
Rodríguez ja no només és The New Raemon ni l'exlíder de Madee. Ara també és el pare de les Mourn: de la Jazz i la Leia, vaja, meitat del jove quartet, sensació del 2014 gràcies a un debut homònim que beu dels discos dels 90 que el Ramón té a casa. "Tinc unes filles adolescents que ara són unes estrelles del rock", diu orgullós, i se'n declara fan, no només de la seva música ("estan fent aquesta mena de 'revival' d'una forma molt autèntica"), sinó també de la seva actitud: "En cap moment vacil·len a ningú per això que els està passant, només volen tocar i tot el que ho envolta els és igual. Amb aquesta actitud s'ho passaran bé i en gaudiran, uns altres xavals es pensarien que són el Bono".

D'aquest nou rol diu que n'extreu un aprenentatge. "Veient el cas de Mourn, que visc molt de prop perquè, com que la Leia té 15 anys, haig d'anar als concerts per fer de tutor, comprovo d'una forma molt clara i molt bèstia el canvi generacional de públic -afirma-. Molta gent de la meva generació, gent que estem dins de la moguda musical i que ens acostem als 40, potser encara no n'és conscient. Però elles tenen un públic al qual nosaltres no els interessem per res. Ja som dinosaures". I etziba, somrient: "No pots estar sempre a dalt".