Diu Tricky que la fama el va espatllar. Era el 1990 quan el món va descobrir el seu fraseig mandrós enganxant-se a 'Daydreaming', la primera pista del revulsiu que havia de significar 'Blue lines' (1991), el debut de Massive Attack i l'àlbum fundacional del trip-hop. Després arribaria 'Maxinquaye' (1995), l'estrena de Tricky en solitari i una altra de les fites de la mescla de dub, hip-hop, soul i electrònica que va emergir de Bristol als 90.
De sobte era gairebé Déu, i així va batejar el seu segon àlbum, 'Nearly God' (1996). Ha dit que aquest reconeixement li va afectar el seny, i l'MC i productor britànic d'origen jamaicà va triar el cap abans que la fama, i va optar per autosabotejar-se durant els següents vint anys -ell ronda els 50- i es va allunyar del so narcòtic de 'Maxinquaye'. "Cada un dels discos que faig és diferent", respon Tricky sec i breu a un qüestionari enviat per e-mail, l'única opció que se'ns ha donat per abordar-lo. "Sempre miro cap endavant".
És una idea en la qual insisteix: avorreix la nostàlgia i diu que no vol sentir a parlar de les glòries del passat. El seu anterior àlbum, però, 'False idols' (2013), desè de la seva carrera, marcava un retorn als ritmes letàrgics del debut. I a l'últim, li ha posat el nom i cognom que té al passaport, 'Adrian Thaws' (2014): el paral·lelisme amb el seu primer disc, titulat com a homenatge a la seva mare, Maxine Quaye, salta a la vista. Però Tricky s'enroca: "No penso en 'Maxinquaye', només penso en el pròxim disc que faré". Potser encara li cou la gira que va protagonitzar pel Regne Unit el 2012 interpretant el seu clàssic de cap a peus, una decisió que ha qualificat d'error i que després ha lamentat.
No atribueix la proximitat entre els dos últims treballs a estar en un moment prolífic: "És la llibertat", explica, en referència a la seva encara recent independència discogràfica. "Ara estic en el meu propi segell -li va posar False Idols, com l'àlbum amb què el va estrenar-, així que sóc lliure per gravar i publicar quan vulgui. Faig el que vull quan vull". Com per exemple, explica, treballar en el disc de Francesca Belmonte, una de les cantants que posen veu a les cançons de l'últim àlbum i que ja ho feia a l'anterior.
Dard cap a Martina Topley-Bird
Entre els convidats també hi ha el raper, performer i drag nord-americà Mykki Blanco ("Tenim bones vibracions. Porta vestit però és un paio dur") i la seva filla gran, Mazy, londinenca de 19 anys, que rere l'àlies Silver Tongue signa i canta el tema que tanca l'àlbum. "Va fer la cançó tota sola, sense cap aportació meva. Té més talent que jo i la seva mare", etziba. El dard va dirigit a Martina Topley-Bird, antiga parella sentimental i musa, la veu de 'Maxinquaye' -la gira nostàlgica del 2012 la van fer plegats: diu que la seva relació és prou bona-, i col·laboradora de Massive Attack des del 2010: era la cantant que els acompanyava al concert del duo al Sónar 2014.
Parlant dels reis de Roma -o de Bristol-, sembla que Tricky enviï un missatge a Robert Del Naja i Grant Marshall, amb els quals va plegar de males maneres. Ho fa amb una versió de 'Gangster chronicle', dels pioners del rap britànic London Posse, que el 1990 utilitzava el mateix sample vocal -de la formació de jazz fusió Mahavishnu Orchestra- que un any després Massive Attack farien servir al seu clàssic 'Unfinished sympathy'. La pregunta sobre si tornarà a col·laborar amb Massive Attack -Del Naja en persona ens va dir que havien treballat junts en un tema- Tricky la deixa en blanc.
