Entrevista a Trust

L'any passat no va haver-hi cap altre disc com el debut de Trust. Lluny de l'estil dominant a l'escena independent canadenca –on els dos extrems són un tipus de rock èpic i una mena de pop electrònic entremaliat–, el que feia Robert Alfons, fotògraf de professió ficat a fer cançons, era retre un homenatge a estils que havien estat clau en la seva primera joventut: el pop gòtic, l'EBM i l'eurobeat; és a dir, una mescla entre Depeche Mode, Front 242 i Ace of Base, amb poderosos arranjaments de sintetitzadors que de tan freds semblava que tallessin l'aire.

Però la veritable clau de l'estil de Trust està en la veu d'Alfons, capaç d'arribar a registres greus inquietants, tant que semblen sortits de l'infern. "Si estic molt malalt puc arribar a cantar molt greu –explica–. No és una tessitura forçada, el to greu m'és més natural que els registres aguts".

Hedonisme sintètic de cambra fosca
Tot l'àlbum de debut de Trust, titulat 'TRST' (2012), és un homenatge a un estil de vida, cosmopolita i aficionat a les rutes de la nit gai de les grans ciutats: les seves cançons tenen títols com 'Gloryhole' o 'Dressed for space' que fan pensar en trobades a les fosques a clubs d'accés restringit, amb música a un so elevat i amb gran risc de contagi de malaltia venèria.

La portada del disc, fins i tot, és la imatge d'un transvestit atrotinat que es va trobar una nit a un club de Toronto. Ell no se n'amaga -"és com un viatge a tota velocitat en el temps, cap al que significava ser gai el 1995"-, i assegura que el proper disc, en què ja treballa, anirà en la mateixa direcció. Moltes cançons d'aquest futur treball -que estarà a la venda al 2014- les tocarà a Barcelona, on actuarà per segon cop. El primer va ser al Sónar –"allò va ser espectacular l'any passat", explica–, quan encara no ho tenia tot rodat.

Un projecte en solitari
Ara Trust és un projecte professionalitzat i gairebé a temps total -"ja no faig tantes fotos com abans. Abans en feia un munt i ara només en faig un carret a la setmana, o dos"-, i això vol dir que Robert està concentrat a fer millors cançons i integrar-les en un xou més visual i més valent.

Al principi l'ajudava Maya Postepski -la bateria d'Austra, un altre grup canadenc de pop amb inspiració gòtica-, però ara s'ho ha de fer tot sol. "Trust sempre ha estat la meva criatura, de fet", diu. I ara que ha trobat el camí per diferenciar-se i excitar els instints més bàsics, portarà el seu pop musculat i homoeròtic allà on calgui. Aneu-hi, però porteu-hi protecció.