Turandot

A 'Turandot' li escau molt bé l’estètica de videojoc que Franc Aleu perfila amb tecnologies d’avantguarda en el muntatge que celebra els 20 anys de la inauguració del nou Liceu. Les videoprojeccions i un vestuari que remet a pel·lícules com Mad Max i Star Wars recreen el lirisme de l’última i inacabada òpera de Giacomo Puccini amb un bany de colors i llums led.

El desplegament tecnològic inclou cantants que porten ulleres de realitat virtual i braços robòtics que simbolitzen el poder i la repressió en una societat vigilant; al fossat, Josep Pons assegura la lluentor orquestral d’una partitura d’impressionant riquesa tímbrica. Encara que el celebèrrim Nessun dorma és el moment més esperat, les dues àries més commovedores són a càrrec de Liù, l’esclava que se sacrifica i mor per amor a Calaf. Les canta de meravella, amb pianissimos d’irresistible bellesa, la soprano Ermonela Jaho. Els aguts potents del tenor Jorge de León i la temperamental soprano Iréne Theorin asseguren l’èxit al capdavant del primer i notable repartiment. Molt bé l’orquestra del Liceu i massa tibant el cor de la casa.

Curiosament, i malgrat la factura moderna de l’espectacle, Aleu i Susana Gómez (codirectora d’escena) cauen en la rutina amb una superficial direcció d’actors d’allò més previsible. La novetat, al fil del moviment MeToo, és l’alliberadora picada d’ullet final amb una Turandot qui trenca les cadenes d’una societat patriarcal i deixa que el triomf de les emocions puccinianes humanitzi la proposta high-tech.