[title]
Al mal temps, bona cara. I una pila de llibres per llegir. Ara que no podem visitar les millors llibreries de Barcelona, a on ens agradaria quedar confinats, tenim l'opció d'atacar aquella muntanya de llibres que ens sotja cada dia implorant clemència. Potser pescarem la gran novel·la de Sant Jordi. Potser tindrem material per entretenir-nos a les xarxes socials una bona estona. Potser farem el descobriment de la nostra vida. El que és segur és que la ficció ens ajudarà a allunyar-nos de nosaltres mateixos, d'aquest món tangible i de les quatre parets on veiem passar les hores. Així que el repte és: cada dia, un llibre.
18/03/2020
'Lanny', de Max Porter - Trad. de Víctor Obiols (Rata, 2020)
En Lanny és un nen especial. Viu amb els seus pares en un poble al costat de Londres: ell no hi és mai; ella escriu novel·la negra i hi és sempre. Són els Lloyd. Tenen un veí artista, en Pete, que està molt del Lanny, li ensenya a dibuixar, passa estones amb ell, se l'emporta a la capital. En Lanny, a més, té una mena d'amic imaginari, en Papamort Orobancaci. O potser és un malson. Aquests són els ingredients de la història de Max Porter, que no serveix de manera tradicional, sinó a trossos, que el lector haurà d'ajuntar al seu cap. Ho aconsegueix?
L'escenari és una mena de Dogville, localitat podrida. I els personatges, com ho diria, són tan arquetípics que ens sona haver-los vist abans a qualsevol ficció de sobretaula de nens que es perden i tothom és sospitós. Que Max Porter ens ofereixi el punt de vista de tots i introdueixi el Papamort jugant amb la tipografia i fent giragonses amb el text, estil cal·ligrama, no aporta gaire cosa. Molesta més que ajuda. Irrita més que sorprèn. A més, l'autor anglès no aconsegueix que ens fiquem del tot en la seva història. Aixeca un artifici dins del qual és molt difícil entrar-hi.
17/03/2020
'Un món a l'abast de la mà', de Maylis de Kerangal - Trad. de Jordi Martín Lloret (Angle, 2020)
D'una escola de pintura de Brussel·les als estudis de Cinecittà (Roma) i Lascaux (sud-oest de França). La Paula, jove parisenca que vol ser artista, d'ulls heterocròmics i estràbics, a la qual li manca món, se'n va a Bèlgica a aprendre l'ofici de copiar. Coneixerà la Kate i el Jonas, i començarà una vida errant que la durà d'un lloc a un altre sempre amb l'objectiu de reproduir el món, bé sigui un fris, bé el balcó de la Basílica del Vaticà.
Maylis de Kerangal ha escrit una història d'iniciació, de creixement. Fins aquí res de nou. Però el que fa que aquesta novel·la sigui especial és que l'univers de la Paula es mou cap a nosaltres, els lectors. Com l'autora ens trasllada les seves emocions, el seu aprenentatge. Com fa que mirem a través dels seus ulls. De Kerangal adjectiva molt, però ho fa d'una manera tan primmirada que converteix totes les frases d'aquest llibre en una mena de sortilegi que ens mossega. L'escena final a Lascaux, on recrea el descobriment de la cova amb les pintures primitives, és un prodigi narratiu... Després de 'Reparar els vius' i 'Un món a l'abast de la mà' em declaro fan absolut d'aquesta dona!
16/03/2020
'L'expedició del baobab', de Wilma Stockenström - Trad. de Dolors Udina (Quaderns Crema, 2020)
Quina novel·la! Llegir 'L'expedició del baobab' ha estat com una sessió d'hipnosi. No pots deixar-la. No pots abandonar-la. La prosa de la sud-africana Wilma Stockenström, genialment traduïda per Dolors Udina, és rica, esponerosa, fins al punt que gairebé et permet tocar tot el que et descriu. I no parlem de flors i violes, precisament, sinó de la vida d'una dona esclava, una dona guapa, que arriba a ser la preferida d'algun esclavista, que va passant d'amo a amo fins que acaba vivint sola dins un baobab, com si es tractés d'alguna de les ànimes en pena de la rodorediana 'La mort i la primavera'.
Stockenström va publicar la novel·la en afrikaans el 1981 i poc després el Nobel J.M. Coetzee la va traduir a l'anglès. Pur i dur 'apartheid' a Sud-àfrica. D'aquí, potser, el caràcter metafòric del llibre, les al·lusions, el que deixa intuir (mai no diu que la protagonista és negra, per exemple). L'autora ens explica la història d'aquesta noia sense nom, "una dona d'aigua", algú que només és ell mateix, un ésser humà obligat a servir que comença el relat en primer persona dient que s'ha prohibit l'amargor i que relatarà la seva vida amb desdeny. "M'agrada descobrir. No veig amb gaire entusiasme l'ésser humà, però no deixo d'experimentar ni deixo de buscar", diu. Una recerca que barreja temps, paisatges, que va del present al passat, de les escenes interiors a les exteriors. Amb desdeny, sense amargor.
15/03/2020
'És que abans no érem així', d'Empar Moliner (Columna, 2020)
Empar Moliner està en forma. Molt. Aquests onze contes així ho demostren. Proven que no ha perdut mala bava, que sap posar-se en ridícul, que té el nas afinat per olorar cap a on van els temps. De vegades, es passa de frenada, com a 'Una obra mestra', on fa degenerar tant l'acció (una escriptora pesada li demana a una col·lega que es llegeixi el seu llibre) que acaba en exageració pura i dura. Però sovint ens fa toca el cel, com a 'El pregó', on una altra escriptora accepta fer el parlament oficial durant la festa major d'un poble perquè la conviden a un balneari. És el típic conte molinerià, en el qual tensa tant el fil, la situació, la riallada, que tens por que es trenqui, però aquí el retrat és tan divertit que fa que te'l beguis d'un glop.
Els dos millors relats són els que tanquen el volum: 'Parella' i 'Manual de bones pràctiques sexuals (recomanades)'. Al primer, ens deixa clar d'inici que transcriu un diàleg d'una parella sense determinar-ne el gènere de cap dels seus dos integrants. És un calidoscopi tan perfecte que, en acabar, et posa davant del mirall, amb tots els teus prejudicis que t'escupen sense compassió. L'altre comença amb una dos funcionaris municipals al llit, i ella que li demana a ell que li digui "puta", cosa que tira enrere l'home mentre la dona se'n fa creus. És un atac frontal al políticament correcte sense dreceres, frontal, molt ben executat.
NO T'HO PERDIS: Les llibreries més boniques de Barcelona