[title]
Dos caps de setmana seguits de gresca i xerinola cinèfila gràcies als Gaudí i als Goya. L’Acadèmia que, un 17 de març del 1987, va donar per primer cop aquest guardó amb el caparró de l’autor de 'La maja desnuda', que, al cinema, ha tingut els rostres d’Anthony Franciosa, Virgilio Teixeira, Juan Calvo o Paco Rabal.
1. Els presentadors-trampa
I no em refereixo a Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, impecables i implacables, amb els deures i els assajos fets, i desimbolts. Aplaudeixo la calculada, pensada i repensada i sibil·lina elecció de personalitats no relacionades amb el cinema per donar les estàtues o anunciar els nominats: Carles Puyol, Ona Carbonell, James Rhodes, María Casado, Rosa Maria Calaf, Bob Pop... Les xarxes bullien, i els fanàtics de l’odi que habiten Twitter es van posar a veure la cerimònia per també poder criticar-la ells. I la gala va tenir una audiència altíssima i un tràfic tuitaire excel·lent, digne d’una cacera de bruixes de Joseph McCarthy. Bona jugada, Terrat!
2. Almodóvar, glòria i obscuritat
La incomoditat de les cadires de la cerimònia va putejar la seva esquena delicada. La mateixa esquena de la qual parla 'Dolor y gloria', que es va endur set premis de Màlaga, assaltant trinxeres infinites i acabant una guerra de moltes setmanes amb Amenábar. "El cinema espanyol està travessant una bona situació, però també està travessant zones molt obscures", va dir el director en un moment en què els executius de les cadenes privades i les plataformes decideixen quins guions es recolzen i es roden... i quins no.
3. Benedicta Sánchez, la més entranyable
Sí, l’entranyablement és un concepte gastat i sovint mal utilitzat. O massa usat. Però, en el cas de la protagonista d’aquesta cosa rara (rara en un context com els Goya) que és 'O que arde', jo crec que està justificat. Se’n volia anar de l’escenari, però ella seguia xerrant, no estava còmoda i sí estava còmoda alhora. Despentinada, desdentegada, esprimatxada, Benedicta ens queia bé i vam celebrar la seva recompensa. Seguirà fent cinema? Tant de bo!
"La vida te da sorpresas y esta es una muy grande en toda mi larga existencia" así de sorprendida recibía Benedicta Sánchez el Goya a Mejor Actriz Revelación. Aquí podéis volver a ver íntegramente su discurso #Goya2020 pic.twitter.com/O2cGnfSx26
— Premios Goya (@PremiosGoya) January 25, 2020
4. El record de tanta, tanta guerra
'Mientras dure la guerra' i 'La trinchera infinita' es van conformar amb premis "menors". I ara no vull subvalorar les tasques dels departaments agraciats, no. Visca els perruquers, els ajudants de direcció, les maquilladores i les ajudants de producció! La dreta del país es va haver d’empassar una gala on constantment s’hi veien imatges d’un conflicte bèlic potser encara no resolt. La trinxera encara és infinita.
Brindamos por todos los ganadores de la 34 edición de los Premios #Goya2020 ¡Felicidades ganadores! #MoetMoment pic.twitter.com/Tg3ozBEJbb
— Premios Goya (@PremiosGoya) January 26, 2020
5. El gran repetidor
Si no m’he descomptat, Alberto Iglesias ja duu onze Goyas. No tots per culpa d’Almodóvar: també n’ha guanyat gràcies a Julio Medem o Icíar Bollaín. "El cinema de Pedro Almodóvar m’ha fet més lliure", va dir el compositor basc amb la seva fina veueta.
6. L'any d'Enric Auquer
Se’l veia feliç, i ens ho va encomanar. Ha triomfat a la tele ('Vida perfecta') i al cinema amb 'Quien a hierro mata', una pel·li que dialoga amb una de Jaume Balagueró, 'Mientras duermes', també amb Luis Tosar. “Gràcies a tots els acadèmics. Gràcies a tots els antifeixistes del món". Gràcies, Enric, per renovar i refrescar el sistema d’estrelles de la indústria audiovisual. Volem Mario Casas i Blanca Suárez, i no tenim cap problema amb ells, però també necessitem més Aixa Villagrán, Itziar Castro, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Pilar Castro...
7. Desavantatges de ser "rara"
Aspirava a endur-se quatre Goya, i, finalment, va ser derrotada per 'La hija de un ladrón', 'Intemperie' i 'Mientras dure la guerra'. És igual. L’important és participar? I molt més que això: l’important és que 'Ventajas de viajar en tren' ha aconseguit que algú la produeixi, la rodi i l’estreni. Una pel·li que toca els collons i incomoda, i et fa apartar la mirada de la pantalla.
8. Barroso, el discurset imprescindible
Barroso s’ho va muntar millor que Isona Passola als Gaudí. Perquè és més ordenat i fred. I fila més prim. El director de la sèrie 'El día de mañana' o de pel·lis com 'Mi hermano del alma' i 'Todas las mujeres' tenia el Senyor President a la sala. De president a president, entre iguals, va presumir de bones xifres i de visibilitat en diversos festivals, es va queixar amb elegància i va anunciar que el 2021 serà l’Any Berlanga. Per si algun Botxí de VOX vol decapitar Plàcidament el cine d’aquí.
9. Una sindria amb molt de suc
Irene Moray segueix tallant sucoses rodanxes de síndria i menjant-se-les en i amb públic. I deixant anar indirectes d’allò més directes a una societat masclista, violenta i insensible.
10. Julieta, sí; Pepita, no
Poc puc dir sobre Julieta Serrano, la tieta, mare, àvia, cosina i padrina sensata de la troupe Almodóvar. Qualsevol adjectiu per definir aquesta supervivent del cinema espanyol dels anys 60 és pobre i inexacte. Estava clar que guanyaria. I Marisol no hi va poder anar, però hi eren les seves tres estupendes filles. Ho confesso: fins a l’últim moment vaig tenir l’esperança de veure-la. Amb les seves arrugues. Amb els seus anys. Amb la seva història en la mirada i l’actitud. Llàstima, Pepita.
