[title]
1. Perquè ens pensem que som el melic del món
Els catalans ens pensem que som el melic del mon. I un barceloní no és res més que un català que es creu el més important dels catalans! O sigui, que un barceloní és algú que es pensa que és l'hòstia en patinet. Vosaltres, lectors assenyats i relativistes que sabeu que no som res més que un polsim de pols còsmica surfejant el riu dels mocs sota el nas de Déu, això no us provoca tendresa?
2. Perquè la barcelonitat és inclusiva
Algú coneix algú que hagi nascut a Barcelona? De pare, mare i avi barceloní? Rotllo vuit cognoms barcelonins? Tothom que viu a Barcelona ha vingut o té algun parent que ha vingut de la Segarra, l’Alt Urgell, Jaén, l’Alsàcia o Xangai. I a tots la ciutat ha acollit: Barcelona sublima el somni humit de Pujol: barceloní és tot aquell que viu i treballa entre l’estació de l’AVE de Girona i Sitges. Aquí tothom té arrels foranes. Bé, tothom menys aquell paio que coneixia de la uni, que ja va entrar de directiu de futbol abans d’acabar els estudis: Nacho-Ignasi Riba Cresquevulles de la Virreina Pito del Sereno, es deia. Tot un gili... Ehem, deixem-ho estar.
3. Perquè ens queixem sempre dels restaurants
Mai hi ha res al nostre gust. Però fora de Barcelona som de molt fàcil acontentar. Ens n’anem a la Garrotxa o al Delta de l’Ebre, i davant un guisat de cigrons o un allipebre mínimament competent se'ns fa el cul gasosa. No falta mai el comentari: "Ascolta, nanu, d’això a la Bonanova ma clavariaaan 46 eurusssss!". A Barcelona, en canvi, l’esport nacional és queixar-se de com de malament hem menjat i tornar-hi la setmana següent. Mai perdem la fe!
4. Perquè ens queixem sempre de la ciutat
No passa un segon sense que un barceloní expressi una queixa –contundent o no– sobre l’estat de neteja, seguretat i mobilitat de la ciutat: que si el Raval està fet un femer, que si la bicicleta m’atropella, aquell que em fum el patinet elèctric a l’ull... Això significa que ens preocupem per la ciutat, independentment de la nostra classe social o barri de residència. I això vol dir que l’estimem, és clar. Anem a fer un suís?
5. Perquè ens foten unes clavades d’impressió
Xirucaires figuerencs, surfers d’Ulldecona, boletaires berguedans, sabeu que per un parell de bones tapes i canyes no us clavaran més de 8 euros a la plaça major del poble. No sabeu com se'ns va obrir el cel quan els barcelonins vam començar a anar a la Plaça Reial i vam veure que, per la desaparició de guiris, s’havia anivellat el preu amb la resta de Catalunya. Sopar a l’Ocaña, amb mam bo a cor que vols, ara surt per 20 euros! Fins quan durarà la moma?
6. Perquè vivim apilats en blocs de pisos
Això pot semblar una obvietat. Però gràcies a la nostra lasanya humana, centenars de milers de catalans poden viure en aquells bufons xalets adossats amb jardí, o en cases de pagès restaurades, en el millor dels casos. Amics campestres de fora de Barcelona... Hauríeu d’apreciar l’exercici de tolerància que fa el col·lega barceloní per no engegar-vos a dida quan li pregunteu: i tu com has aguantat el confinament en aquesta merda de ciutat? Doncs mira, perquè és la meva ciutat i me l’estimo!
7. Perquè aguantem que ens diguin pixapins sense immutar-nos
De fet, em fa gràcia la correlació entre l’insult pixapí i alcohòlic. Qui és un alcohòlic? Tota la resta de la humanitat menys jo, és clar, que només bec un cigaló al matí, dues o tres copes de vi per dinar, la cervesa de mitja tarda i el còctel d’abans de sopar. Vaja, que ens passem la vida fent el pixapí i clavant aquest insult entre cella i cella d’altri, en-fotent-nos-en. Doncs 'barcelonet', adona-te’n: quan sentis pixapins, se’n riuen de tu, no pas amb tu! Contra dir pixapí, dieu pixaportes, escolta. Pixapins del món: indigneu-vos!
8. Perquè sense nosaltres l’humor costumista català no existiria
Joan Capri, Buenafuente, les teresines de la Cubana, Pepe Rubianes... No parlaven precisament de dracs, masmorres i vampirs, sinó del que et podia passar si estaves atrapat en un matrimoni en un principal de l’Eixample, o intentaves lligar en un bar d’estibadors de mala mort, o del naixement del català emprenyat. Sempre des d’una òptica tan barcelonina com l’arròs amb capipota de can Ros.
9. Perquè ens pensem que no tenim accent!
Dècades de TV3 –tot i l’esforç que fan per introduir parles d’altres dialectes– ens han convençut que el barceloní parla un català correcte i angèlic, homogeni i extensible a la resta del territori. Que som l’equivalent amb potes al doblatge en català de 'Titànic'. Doncs no, barcelonets. Per més que aneu repetint que el xava ja no ‘axisteix’, heu de saber que la tendència a pronunciar la vocal neutra quasi com una a oberta és més viva que mai. ‘Ascolta, Carmaaaaaa, anem a buscà un crusàn de xacolataaaaa’?
10. Perquè mai ens ho acabem de creure!
El soci del Barça pot guanyar 6 a 1, que al darrer minut es fotrà a tremolar com un flam si li xiulen un penalti en contra. No s’ho creu. Li falta autoestima. Doncs ens passa una mica el mateix, així en general: ho hem petat amb congressos de tota mena, amb els millors restaurants i festivals, amb els Jocs Olímpics, amb els bars 'cool', al top deu de les millors ciutats on viure del món... I ens infravalorem. No és estrany que a Woody Allen li encanti Barcelona: és un dels grans del cinema que queden vius, i cada cop que obre la boca és per treure’s importància! Collons, barcelonet, t’has d’estimar una mica més! Fóra falsa modèstia. Però no cal que siguis com un parisenc, que si no passaràs de xava a xovinista.