[title]
Una mica d'orgull lingüístic barceloní, per favor! Els parlants de les Terres de l'Ebre i els de la Garrotxa treuen pit amb els seus trets dialectals, més marcats que el paquet de Michael Jackson en època 'Bad', i els de la Catalunya central –que parlen pràcticament com nosaltres!– s'atreveixen a dir-nos pixapins i xaves. Doncs nens i nenes de l'Eixample, la pròxima vegada que un xicotot de Sant Aniol-Cresquevulles de Pixacremada se'n foti del vostre accent ("Ca tal, Pacu, anem a manjar un crusán de xaculataaaaa??") em fareu el favor d'inundar la conversa amb aquestes expressions i paraules més barcelonines que la punta del dit de Colom. Tenim una ciutat plena de coses que la fan única... No ens n'avergonyim!
1 - Can Fanga
Quan els burgesos de Girona o Figueres venien a ciutat, feien servir el poc afectuós "me'n vaig a Can Fanga" (encara avui t'ho deixen anar, i en lloc de respondre "calla, tros de pagesot" sembla que hagis de somriure i callar). Però el que segurament no sabíeu és que fent gala del nostre masoquisme –incrustat a l'ADN barceloní de naixement– vam ser nosaltres els qui vam encunyar l'expressió: durant la construcció de l'Eixample, per poc que plogués, els carrers es convertien en un toll de fang. I dir 'Can Fanga' va quallar tant que els gironins s'ho van apropiar.
2 - Can Fums
Torneu-li la floreta al ximple de Viladamat (o Llançà, o Cadaqués...) recordant-li que de l'Empordà en deien Can Fums, per l'excessiva importància que s'atribuïen els seus nadius. Com va recordar Quim Monzó, aquesta expressió també es podria aplicar a Girona ciutat, indret encara més cofoista que l'Empordà (que ja és dir) i que antuvi et rebia amb els efluvis pudents d'una fàbrica de paper. "Collons, nanu, vaig anar l'altre dia a Can Fums per allò dels 'Temps de flors', i s'hauria de dir Girona temps pudent", per exemple.
3 - Can Seixanta
Aquesta m'encanta. L'expressió catalana per designar una olla de grills, un desconcert, té el seu origen al carrer de la Riereta. Segons explica Huertas Claveria, al carrer Riereta –l'ara Raval era el cor tèxtil de la Barcelona de finals dels XIX– hi havia tres fàbriques porta amb porta als números 18, 20 i 22, que sumats fan 60. Les tres eren del mateix propietari, i el paio portava una vida dissoluta i no fotia ni brot, i això es reflectia en la jornada fabril. "Això sembla Can Seixanta" va fer fortuna.
4 - Clica
No, no has de clicar, ja ho has fet. Em refereixo a l'expressió que s'ha consolidat en l'escena del trap catalanoparlant –és a dir, tres i l'apuntador i la Bad Gyal cinc minuts– per dir 'la meva colla'. No sé per què, no em sona creïble un camell de metamfetamina dient-lo a un comprador: "Fulim mig quilo a la 'fucking' pica, la meva clica sap el que es fa", tot rapejant, com fan P.A.W.N. Gang.
5 - Dàtil
Si la discussió amb el prohom de Sant Pere Pescador escala, podria ser el moment de fer servir el dàtil. Que és argot del carrer de la Cera per dir 'bufa' o 'clatellada'. Per exemple, "si no pares de tocar el que no sona, et pintaré els cinc dàtils a la fatxada, xitxarel·lo".
6 - Fer un Apolo
Sortir de festa i petar-ho, segons m'explica algú de les noves generacions. Quan era jove, l'expressió era fer un Magic: que volia dir acabar a les cinc del matí a una disco (sovint el Karma) i arrossegar-se vers l'after més proper (sovint el Magic).
7 - Donar més voltes que el 29
Aquesta ens l'explica TMB: el 1914, el tramvia de circumval·lació que circulava a Barcelona des del 1876 va ser rebatejat com a línia 29. Durant dècades va ser una de les més populars, un record que perviu gràcies a l'expressió. El bitllet costava 20 cèntims i era la forma més econòmica de visitar Barcelona. La línia 29 va ser suprimida l'any 1985.
8 - Goofy
Un altre de l'argot trap (proposo que de tot allò relatiu al trap en català en diem 'drapaire'). No vol dir cap altra cosa que 'ximple'. "Un paio de 45 anys anant a veure el Yung Beff fa 'goofy'"". Per cert, la mascota de Goofy era Pluto: un gos antropomòrfic tenia com a mascota un gos! Quina cosa més perversa!
9 - La Monyos
Tots heu sentit allò de "ser més famós que la Monyos". Doncs ja fa 80 anys que va morir Dolors Bonella (1851-1940), La Monyos, una pobra dona del Xino que va embogir, i a força de passejar per tota la ciutat amb monyos verticals i vestimenta acolorida va esdevenir un personatge icònic de la Barcelona de la Segona República. Era un enigma: que si era una noia de casa bona mal casada, la 'querida' d'un burgès que la va prenyar i abandonar... Tan famosa que fins i tot sortia als anuncis.
10 - Mar o muntanya. Besòs o Llobregat?
Vaig aterrar aquí fa gairebé 25 anys i mai ho sabré distingir a la primera. Només un barceloní veritable sap per instint que quedar a la banda de mar vol dir a la vorera més propera a la platja, i que quedar a la banda Besòs significa quedar a la cantonada de la teva dreta segons mires la muntanya. Fascinant, oi?
11 - Pixapins vs. pixaportes
L'insult número dos després de Can Fanga sí que ve dels gironins. A meitats dels 60, quan els de Barcelona col·lapsaven la carretera per anar a Begur o Cadaqués, s'aturaven a pixar als formosos pins dels marges, vinclats per la tramuntana. En el nostre orgull d'urbanites ofesos, proposo que els retornem la moneda anomenant-los pixaportes: el talòs garrepa que baixa a ciutat el cap de setmana i pixa al primer lloc que troba. "Què, pixaportes, no podies pagar els 50 cèntims del vàter de la FNAC?".
12 - Cagasucs
Una altra manera de menysprear el veí de Barcelona era anomenar-lo un cagasucs. Pel que sembla, a Barcelona tenien fama d'agradar-los molt menjar amb suc, i una manera col·loquial d'anomenar-los era "cagasucs i escuracassoles". Després de dècades de domini dels sucs premsats en fred i el cebiche, avui som més cagasucs que mai.
13 - Pestanyí
Els gitanos del carrer de la Cera i Tordera, bressols de la rumba catalana, parlen un català preciós –potser l'únic veritable argot barceloní– que hauríem de tenir més present. La meva paraula favorita és 'pestanyí', que no vol dir cap altra cosa que policia. Quan vivia per allí, mira que ho havia sentit vegades: "Entra a casa, nena, que veig venir la pestanyí!".
14 - Llarg i prim, parent d'en Bufa
A mitjans del segle XIX, va arribar la llum de gas a Barcelona, un fet decisiu per al desenvolupament de l'economia catalana moderna. Aleshores, els famosos de mala qualitat no eren ni tertulians del cor ni 'influencers' farcits de Botox, sinó personatges de carrer. Un dels més famosos de l'època era un pobre curt de gambals tan llarg que, d'una bufada, podia pagar la llum que el fanaler havia acabat d'encendre (ximpleria que sovint li costava una estomacada). Els nens el seguien per tot arreu, animant-lo amb la cantarella enfadosa de:"Bufa! Bufa! Bufa!".
15 - Això és una casa de barrets
Potser per la realitat universal a què fa referència –literalment, un bordell, metafòricament, un lloc o negoci que és un desgavell– l'expressió ha arribat fins als nostres dies. I la veritat és que l'origen té molta gràcia. A principis del segle XX, un dels primers bordells moderns de Barcelona exercia sota la tapadora d'una botiga de barrets, a la Plaça Reial. Tots els barrets tenien el mateix preu: però quan un client pagava una quantitat més alta de la marcada, se'l convidava a pujar al primer pis. I si el client innocent pagava l'estipulat, doncs s'emportava el barret i llestos.
16 - Anar a la quinta forca
Sí, això vol dir haver d'anar molt lluny, i és una expressió inequívocament barcelonina. A principis del segle XIX, a Barcelona hi havien quatre forques per ajusticiar els condemnats. I com que no donaven l'abast, en van instal·lar una cinquena als territoris que avui són la Trinitat Vella. Com que quedava extramurs i el trajecte era llarg, va fer fortuna l'expressió "la quinta forca" per referir-se a un indret molt llunyà.
NO T'HO PERDIS: 50 llocs de Barcelona que has de visitar almenys un cop
Llegeix el número de desembre i gener de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat