[title]
2024 comença malament. Ens ha deixat Ventura Pons, força impulsora (i en algunes èpoques mantenidor) de la producció de cinema en català. La seva filmografia suposa una empremta profunda a través de més de trenta pel·lícules signades amb la seva productora Els Films de la Rambla S. A., fundada el 1985.
El seu llegat transcendeix la simple creació de pel·lícules. Va ser un hàbil adaptador del bo i el millor de la narrativa i el teatre i, a més, va impulsar iniciatives per dignificar la llengua. Per tot això i més, la seva partida ens deixa un buit profund en el món cinematogràfic i cultural català, del qual n'era part i centre. Trobarem a faltar el seu compromís indestructible del qual, a tall d'exemple, recordem algunes fites.
1 'Ocaña, retrat intermitent' (1978)
Després d'alguns anys dirigint teatre (un ofici amb el qual mantindria sempre un vincle profund), Ventura Pons s'estrena com a director de cinema amb un treball sobre un personatge que ha esdevingut una icona, Ocaña. Amb les lleis repressives del franquisme encara vigents, Ventura Pons filma un documental, però també un cant a la llibertat queer que passaria pel Festival de Canes. Un cop per trencar els barrots de la dictadura que transforma la pantalla del cinema en una finestra al futur. De tots els seus treballs, el 'retrat' romandrà més enllà del temps per mostrar una Barcelona que bategava amb força. Una imatge inesborrable: Ocaña baixa la Rambla transvestit del bracet de Nazario i Camilo, la nova santa trinitat de l'underground, amén!
2 'El vicari d'Olot' (1981)
Amb guió d'Emili Teixidor, Pons s'estrena en el cinema de ficció amb una sàtira ferotge del conservadorisme hipòcrita de la societat catalana. Un poble, Olot, atrapat entre l'immobilisme tardofranquista i el corrent imparable de canvi de la nova democràcia. Un film amb destacables trets berlanguians i amb un repartiment de luxe encapçalat per Enric Majó, Rosa Maria Sardà i altres petits personatges interpretats per Maria Aurèlia Capmany, Núria Feliu, Mary Santpere i Anna Lizaran, entre altres. Pel·lícula rodada enterament en català, primera prova del ferm compromís del director amb la llengua, un fet heroic en la indústria del cinema de l'època.
3. 'Actrius' (1997)
Sense massa recursos, els anys vuitanta i primers noranta estarien plagats de comèdies despreocupades adreçades al gran públic, treballs amb vocació cosmopolita i tics locals en l'estela del cinema de Francesc Bellmunt i alguns altres, títols com 'Puta misèria' o 'Aquesta nit o mai' en són exemples. En aquesta època es va forjant un estil directe basat en el treball d'intèrpret, molt teatral. Tal vegada per això, cap a final de la dècada, Pons es fixa en la narrativa i el teatre per un doble joc: contagiar-se del seu prestigi i difondre la literatura més enllà del paper. Quim Monzó va ser el primer amb l'adaptació d''El perquè de tot plegat' (1994), però cap a final de segle arriba un dels seus films més rodons, 'Actrius', adaptació de l'obra 'E. R.' de Benet i Jornet. Cinema basat en la paraula, com una representació teatral però amb primers plans. Molta música per fer pujar el melodrama i un duel interpretatiu entre l'Espert, la Sardà i la Lizaran; no cal res més.
4 . 'Barcelona (un mapa)' (2007)
La inspiració literària es va transformar des d'aleshores en la seva principal benzina. Va col·laborar estretament amb una extensa nòmina d'escriptors. De Benet i Jornet encara va adaptar 'Amic/Amat' (1998), de Sergi Belbel –autor de moda aleshores– va aixecar 'Carícies' (1997), 'Morir (o no) (1999) i 'Forasters' (2008). Ja al segle XXI aconsegueix un altre gran èxit, 'Anita no perd el tren' (2000), basada en la novel·la 'Bones obres' de Lluís-Anton Baulenas i amb una esplèndida Rosa Maria Sardà de protagonista. Van seguir 'Animals ferits' (2005), de Jordi Puntí; 'La vida abismal' (2006), basada en una novel·la de Ferran Torrent i la destacable 'Barcelona (un mapa)' (2007), sobre una obra de la dramaturga Lluïsa Cunillé, un retrat fosc i sarcàstic de Barcelona, ciutat que cap director com ell va retratar amb tanta constància. La seva producció frenètica d'aquesta època, amb una pel·li per any, posiciona a Pons com un referent del cinema de ficció que encara treia temps per al documental, per retratar figures tan carismàtiques com el rumber Gato Pérez a través de la cinta 'El gran Gato' (2002).
5 – Dels Texas al cel
Per damunt de la seva contribució al cinema català, la del perfil de treballador incansable, Ventura Pons també va ser un activista compromès més enllà de l'àmbit professional. El 2014 va recuperar els vells cinemes Lauren de Gràcia per obrir els Cinemes Texas, un multisala on s'oferien pel·lícules en versió original subtitulades al català i on es va pregonar amb l'exemple del suport a l'autoria local. Malgrat que van tancar després de la pandèmia, la iniciativa ha renascut amb el renovat Espai Texas, projecte que ara conjuga les seves dues grans passions: cinema i teatre. El Gaudí d'Honor, la Medalla d'Or de les Belles arts, Premi Nacional de Cine... més enllà de les distincions, el millor homenatge que podem retre a Ventura Pons és el record del seu cinema, l'orgull de veure en pantalla gran la bona literatura del nostre temps, el somni d'un panorama cultural sa i sense complexos.
