Notícies

5 motius per veure 'El Hoyo', el gran èxit espanyol a Netflix

Escrit per

divendres 3 d’abril 2020

Facebook Twitter Pinterest Email WhatsApp

Publicitat

Passa de tant en tant, un llargmetratge de pressupost modest es converteix en tot un fenomen global que arrasa per la seva audàcia i originalitat. És el que li ha passat a 'El Hoyo' (Basque Films), una producció rodada a Port de Zorroza (Bilbao) que s'ha convertit en la pel·lícula espanyola de Netflix més vista als Estats Units, arribant al top la setmana passada. Us donem 5 claus per entendre el fenomen cinematogràfic d'aquesta primavera.

1 - Cinema de gènere d'abast universal

Trobem els protagonistes tancats en una mena de presó vertical. Dos ocupants per pis i una plataforma repleta de menjar que passa un cop al dia, encara que només s'atura dos minuts per planta. Els de dalt mengen molt, als de baix no els arriba pràcticament cap mos. Una metàfora política i social rodada en clau de thriller, brillant!

2 - 'Catch all party'

El primer llarg del director Galder Gaztelu-Urrutia atrapa a la perfecció les constants de gènere fantàstic i per moments el seu plantejament ens recorda cintes essencials com 'Cube' de Vincenzo Natali. La virtut, a més d'un argument traçat amb tantes capes com pisos té El Hoyo, és saber aplicar la dosi justa de violència –sense passar-se–, el punt adequat de terror psicològic i no tornar-se mai un pesat amb la importància en el guió dels rerefons reflexius.

3 - Gran, Ivan Massagué

Que Ivan Massagué dona tots els perfils ja ho sabíem, no només pel curt pla que ens ha deixat recentment a La Villarroel de Barcelona amb el musical 'Aquella nit', també com un actor, no de caràcter sinó carismàtic. No és poca cosa resistir la frenètica evolució del seu personatge, banyar-se en l'angoixa. La seva relació no sempre amable i complaent amb la càmera és un dels èxits de la fotografia del film.

4 - Gust pels detalls

No només Massagué omple la pantalla. Antonia San Juan brilla compassiva sortint del seu registre habitual, i Zorion Eguileor amb la seva causticitat és tot un descobriment. Totes les peces van encaixant en una producció que, sense oblidar les seves limitacions de pressupost, sap fer de la necessitat virtut. Els detalls tractats amb afecte són un bombardeig d'estímuls que arrodoneixen aquesta atmosfera opressiva que és la base de la pel·lícula.

5 - Clam popular

Encara que el seu pas per sales va ser modest (no va arribar als 37.000 espectadors), la seva estrena a les plataformes digitals ha estat fulminant, arribant a bones posicions no només als EUA, també a Llatinoamèrica i alguns països d'Europa com França i Alemanya. Venia avalada per un premi al Canadà i després al Festival de Sitges es va emportar els guardons a la millor pel·lícula, direcció novell i el del públic. Ara rep el millor guardó possible, el suport de l'audiència global.