[title]
Quan la vam conèixer el 2016 amb PAI, ja ens anunciava que “pel barri se sap quin pussy és el que mana”. I des d’aleshores no ha fet més que demostrar que no només al barri de Vilassar de Mar, sinó que també de Barcelona a Miami passant per Puerto Rico, qui mana és Bad Gyal.
Vuit anys després d’aquest primer hit, el fenomen Alba Farelo arriba a les grans pantalles amb el seu primer documental: 'La Joia' (que comparteix nom amb el seu primer disc). El film, dirigit per David Camarero i produït per Vampire Films, recull el llarg i caòtic viatge que va ser la creació i publicació del seu primer disc, un espiell als moments de més alta tensió que ha viscut la cantant aquests últims anys, però també als seus moments més personals, el seu vessant més esbojarrat, i el seu cercle més íntim, que no estem acostumats a veure.
Les ganes col·lectives per conèixer la cara més personal de la cantant de Vilassar de Mar han quedat evidenciades: 'sold out' gairebé instantani a la presentació de 'La Joia' al festival In-Edit Barcelona, entrades esgotades en cinemes de diverses ciutats les primeres 24 hores que es van posar a la venda i un total de més de 20.000 entrades venudes només la primera setmana. Queda clar: tothom es mor de ganes de més Bad Gyal. Aprofitant l’expectativa parlem amb David Camarero perquè ens expliqui alguns dels secrets del documental de què tothom parla:
1. Quan es va començar a gravar, el documental no havia de ser sobre La Joia
La idea inicial del documental era explicar, a través de Bad Gyal, la figura de “l’artista global contemporani”. És a dir, aquell artista que no només fa música sinó que té tot un univers que s’expandeix a altres disciplines, com la moda o les ungles, en el cas de Bad Gyal. Aquesta idea, però, a la meitat de la gravació del documental va quedar descartada. “El moment més crític del documental per mi va ser a Miami, perquè no paraven de passar coses (l’Alba canta al concert de la Karol G, just després els Reis li donen un premi, més tard se’n va a les setmanes de la moda, el disc no surt…) i en aquell moment vaig començar a tenir moltíssims dubtes de què aniria la pel·lícula. Passaven tantes coses a la vegada que no podia agafar cap distància amb el material i posar-hi una direcció”, diu David Camarero. A poc a poc, a mesura que avançava el temps i augmentaven les tensions amb la sortida de l’àlbum, la narrativa va fer un gir de 180 graus: “Va arribar un punt que va ser tan evident que havia de ser sobre el procés i les dificultats de La Joia que em va ser igual tirar dos anys de material a les escombraries”, confessa.
2. Hi ha dues hores de declaracions de Bad Gyal que finalment no s’han inclòs
Durant el documental veiem declaracions en format “confessional” amb Alba Blasi i Borja Rosal (del management Doble Cuerpo) parlant directament a càmera i relatant algun dels difícils processos que va viure l’àlbum per culpa de la burocràcia. En canvi, a Bad Gyal no la veiem mai dirigir-se als espectadors directament. “Això va ser una decisió meva, que vaig prendre com a director”, diu Camarero. “Hi ha dues entrevistes de l’Alba de dues hores, però al final el que més m’agradava del documental és que l’espectador se sentís un més de l’equip. Amb l’entrevista es perdia aquesta màgia. Si les parts on Bad Gyal es mostra sense filtre les hagués acompanyat d’ella explicant-se a càmera, hauria donat al documental un toc de reality show que li restaria l’autenticitat que realment té tot plegat”.
3. No hi havia un equip de rodatge, només David Camarero amb una càmera
La relació d’intimitat que es crea des de l’inici de la pel·lícula en què des d’un principi sembla que entrem per una porta a la seva vida i ens convertim de manera immediata en els seus amics, s’ha aconseguit a través de gravar tot el documental precisament d’aquesta manera: en intimitat. Bad Gyal no estava acompanyada constantment d’un gran equip de càmeres, producció i micròfons, sinó que eren el David i la seva càmera seguint-la allà on ella anés. “Jo preguntava a quina hora es llevava per esmorzar i em plantava allà fins al final del dia. No es podria haver fet de cap altra manera per aconseguir aquest nivell de proximitat. Al final eren tantes hores que l’Alba ja s’oblidava que jo era allà.”
4. No hi ha hagut "censura"
“Del primer muntatge que li vaig ensenyar a l’Alba a la pel·lícula final, s’ha mantingut un 95% del material. Aquesta és la seva generositat. Hi havia moltes escenes que jo donava per suposat que caurien, i no va ser així. Si hem tallat coses, ha sigut més per una qüestió de temps que per peticions d’ella”, comenta el director. Bad Gyal ens té acostumats als fans a privar-nos de la seva vida més íntima, i per això La Joia és una peça singular. De cop, se’ns mostren 92 minuts d’Alba Farelo sense censura: des de la més divertida (“she’s a singer, not a drinker”) a la més frustrada (quan icònicament crida: “Vull els meus putos porros!” en un atac de nervis). De fet, quan l’Alba va veure per primer cop el tràiler de la pel·lícula la seva resposta va ser: “Estic molt tranquil·la, perquè em veig a mi”, afegeix. Així i tot, continuen havent-hi parts que encara són de la seva preuada intimitat, com la família (tot i que la veiem en un petit clip al final, després del seu concert al Palau Sant Jordi) i la vida sentimental: “Tampoc m’interessava, al final és un documental sobre Bad Gyal i el seu equip, i tota la feina que hi ha darrere”, apunta el director.
5. Hi ha més material, gravat després del llançament de La Joia, que no s’ha emès. I la Mushkaa hi apareix!
Es va continuar gravant molt material després de la sortida del disc, com, per exemple, el procés de gravació del videoclip de Sexe sexy amb la seva germana, la Mushkaa. Tot i que és evident que és un material que hauria fet embogir els fans, un cop a la sala de muntatge es va decidir prescindir-ne per tal d’aconseguir un final amb una narrativa més tancada: La Joia, des del primer moment més embrionari fins al seu llançament, amb totes les complicacions que això va implicar. Cal tenir en compte que estem parlant de “24 terabytes de material de 2021-2024” i per molt que a moltes ens agradaria veure-ho tot, s’havia de retallar per poder fer un documental amb cara i ulls.
6. Una de les escenes és una picada d’ullet a la llarga relació d’amistat i confiança amb el director
“Jo encara em pregunto per què m’ha deixat fer el documental a mi!”, bromeja David Camarero. Però la seva relació va de lluny. El primer cop que la va entrevistar va ser el 2017 i al llarg dels anys ha anat seguint els seus passos i treballant en altres projectes amb ella, forjant lentament una relació de confiança i visió comuna de projecte: “De fet, un dels clips que surt al muntatge final d’ella cantant Fiebre al llarg dels anys és del dia que la vaig entrevistar per primer cop, el 2017. Tancar la pel·lícula amb la primera cosa que vaig fer amb ella per mi ha sigut també molt emocionant”.
