Així és el festival que mostra la millor música europea del moment (i que està envoltat de volcans)

Clermont-Ferrand és al cor de França. I més a prop sobre el mapa que a l'hora d'arribar-hi. Perquè per posar els peus a la capital del departament de Puèi Domat, a la regió d'Alvèrnia-Roine-Alps, probablement haureu de fer primer escala a Lió o París (sí, passant de llarg), i encara us quedaran tres hores de tren o de bus. Però val la pena. És una ciutat envoltada de volcans –n'hi ha una vuitantena a la vora– i això la marca fins al punt que les construccions, com la catedral de Notre-Dame-de-l'Assomption, són de pedra negra.

Va ser una ciutat gal·la important, capital dels arverns, i a la Place de Jaude hi tenen un monument a Vercingetòrix, el cabdill que va aconseguir posar d'acord tots els gals per lluitar contra Juli Cèsar. "He pres les armes per la llibertat de tots", diu el peu del monument de Bartholdi (sí, l'autor de l'Estàtua de la Llibertat de Nova York) que commemora la victòria contra Juli Cèsar a Gergovia l'any 52 abans de Crist.

Aparador de la diversitat musical europea

Avui branda una bandera del Tour de França –perquè la setmana que ve passa per la ciutat– i a la mateixa plaça hi ha instal·lada la seu de la candidatura a Capital Europea de la Cultura 2028 de Clermont-Ferrand (Clarmont d'Alvèrnia en català, Clarmont e Monferrand en occità). La població natal de Blaise Pascal i dels germans Michelin té un gran punt a favor: des del 2006 acull l'aparador més important de noves músiques europees al continent: l'Europavox Festival.

Cada any, entre finals de juny i principis de juliol, Clermont-Ferrand és, de facto, la capital de la música europea i el millor lloc on descobrir nous artistes que van més enllà del cànon anglosaxó (i llatí, esclar). El cartell combina una selecció hiperacurada de nous artistes amb d'una qualitat sorprenent, amb caps de cartell que ajuden a donar visibilitat a la resta. "Has de tenir caps de cartell, els necessites", diu el director artístic François Audigier, mentre corre d'un escenari a l'altre amb un telèfon mòbil que treu foc. L'altre François (Missonnier, CEO del festival) és molt més tranquil, però igual d'entusiasta, tots dos formen una estranya parella. 

Durant aquests 17 anys, han passat per l'escenari principal artistes com Manu Chao, Stromae, 2ManyDJ's, Herman Dune, Rachid Taha, The Hives, Benjamin Biolay, Asian Dub Foundation, Neneh Cherry, Étienne de Crécy, Dominique A, The Last Shadow Puppets... que han ajudat a donar visibilitat a artistes més petits, com una Agnes Obel a qui han vist créixer, tal com li agrada recordar a Audigier, o tants d'altres artistes que s'han seleccionat per formar part d'Europavox (Mujeres, Tokyo Sex Destruction, Violadores del Verso, Mourn i The Excitements hi han actuat), un projecte cofinançat per la Comissió Europea que té una plataforma de mèdia i un campus educatiu. 

7 festivals a 7 ciutats europees

"Confiem molt en el que ens diuen els programadors de les sales i els promotors, ells saben com funcionen els grups millor que ningú", diu Audigier, que s'entrevista sempre personalment amb els artistes abans que passin a formar part del programa i de poder actuar en algun dels set festivals que organitza Europavox al llarg de l'any a Brussel·les, Bucarest, Vílnius, Bolonya, Clermont-Ferrand, Zagreb i Viena, una oportunitat immensa per a artistes que s'estan començant a donar a conèixer.

Durant el festival, a més, alguns dels grups graven tres cançons per a ARTE, un contingut de la cadena francesa amb un so i una realització exquisits que posa a l'abast de qualsevol amb connexió internet artistes que d'altra manera serien difícils de descobrir. Alguns exemples d'enguany: el raper lituà Free Finga; els belgues Ada Oda (una proposta molt original que recorda els Talking Heads si cantessin en... italià); la cantautora folk islandesa Arny Margret; el duo de jazz experimental danès Svaneborg Kardyb; o el personalíssim i energètic rock alternatiu dels romanesos Zimbru.

A l'ombra dels arbres del Primer de Maig

El festival es fa a l'ombra dels arbres de la plaça del Primer de Maig i a La Coopérative de Mai, que compta amb dues sales interiors esplèndides (i un viver d'artistes, La Pépinière): la sala gran es fa servir per a les sessions d'ARTE, la petita, Le Club, acull els concerts més íntims durant el festival. En total, hi actuen 37 artistes de divuit països diferents repartits en tres escenaris i reuneix 15.000 espectadors per dia, 45.000 en total. La mida perfecta de festival sense aglomeracions, amb espai de sobres per transitar, preus assequibles, horaris amables (de divendres a diumenge, de 16 a 1 h) i aigua gratis a les barres.

El mite del 'french touch' Pedro Winter va fer ballar el públic fins a l'extenuació

A l'escenari gran, concerts extraordinaris com el de –M–, que és una gran estrella a França i té un directe espectacular. Enguany, l'acompanyava Gail Ann Dorsey, la baixista de David Bowie durant els últims vint anys de la seva carrera. El 'Life on Mars' que es va marcar a mig concert va ser de pell de gallina. D'altres, com el de Louise Attaque, demostren com de connectats estan els francesos amb la seva música. Malgrat ser uns veterans, els adolescents corrien com bojos a agafar lloc i se sabien totes les lletres. O el de Pedro Winter, un mite del 'french touch': va ser el primer mànager de Daft Punk i el creador d'Ed Banger, casa d'artistes com Justice, que va celebrar el vintè aniversari amb un 'greatest hits' que va fer ballar el públic fins a l'extenuació.

I el mateix públic que omplia a vessar els concerts dels caps de cartell, s'afanyava a agafar lloc per artistes molt més novells com la noruega Skaar (impressionant, el més semblant a veure un directe de Taylor Swift a escassos metres de distància), els mateixos Ada Oda (aixecant els ànims dels assistents de principi a fi), els irlandesos Thumper (descarregant una formidable tempesta elèctrica als caps dels espectadors), la francesa d'origen brasiler Bianca Costa (una mena de Bad Gyal que passa el funk carioca pel filtre europeu), o l'absolutament brillant Zaho de Sagazan, que amb 22 anys i només un primer àlbum acabat de sortir aquesta primavera 'La symphonie des éclairs', ens va fer pensar que estàvem davant del pròxim gran nom de la cançó francesa, amb una presència escènica imponent i un exquisit embolcall electrònic.

És probable que, a priori, la manca de noms extremadament coneguts us pugui fer enrere, però la qualitat de tot el que s'ha pogut veure aquests tres dies de juliol a Clermont-Ferrand, sumada a l'amabilitat i la comoditat de l'entorn, permet afirmar que és un dels millors festivals de l'actualitat. Només que sentiu una mica de curiositat pel que passa al nostre continent i vulgueu anar més enllà de l'anomenat pop global que sona a totes hores, passar un cap de setmana llarg i menjar bé a la ciutat dels volcans i dels germans Michelin és una magnífica opció. 

NO T'HO PERDIS: Festivals de música a Barcelona i a Catalunya 2023