[title]
"Pensa que el cartell 'd'es lloga' no va ni a arribar a estar penjat. Vaig passar per aquí davant quan l'estaven posant, i amb una trucada i paga i senyal vaig bloquejar el lloguer". Això m'ho explica en Bruno Balbás, soci i propietari amb la seva parella, la Sofia Matarazzo, del grup de restauració Banco de Boquerones, amb restaurants pel casc antic com Casa Ràfols o Elsa i Fred Gastrobar. A finals del mes de març van reobrir Casa Leopoldo, potser el restaurant més mític i mitificat de la Barcelona moderna, sobretot pels llibres de Montalbán i Carvalho, sent escriptor i personatge de ficció, més que clients assidus, residents no empadronats en aquesta cantonada del carrer Sant Rafael.
Satisfet, Balbás m'explica que "es nota l'esforç de l'anterior propietat del restaurant –els cuiners Òscar Manresa i Romain Fornells– per evitar la degradació de l'establiment". No ha fet grans canvis estètics –i tampoc en podrien fer massa, perquè les meravelloses rajoles portugueses, del 1929, any d'obertura, són patrimoni catalogat). Això sí, a la sala de l'entrada hi ha el toc Banco de Boquerones amb un banc que ressegueix la paret, entapissat amb el mateix color crema de les cadires Thonet (les mateixes que hi ha des de temps immemorials).
Altres petites innovacions són una taula dedicada a Manuel Vázquez Montalbán –on passava hores i hores menjant i escrivint– i haver erigit un saló privat de color rosa en honor a la Rosa Gil. I sobretot haver convertit una de les sales del lloc en una estança també dedicada a Manuel Vázquez Montalbán, on Balbás vol que s'hi facin tertúlies i presentacions culturals. Casa Leolpoldo és un restaurant molt gran en el barri amb més densitat d'Europa. I això es nota en un espai de sostres baixos que ha mantingut la dimensió humana i el caliu.
Quan la família Gil es va vendre el restaurant, el 2015, van desaparèixer la majoria de fotografies signades per artistes, escriptors i toreros, però Balbás i Matarazzo han pogut recuperar l'impressionant cartell gegant d'una corrida de toros de la Plaça de la Barceloneta del 1912 i n'han comprat altres d'originals (Per si algú no ho sap, Casa Leopoldo fou un temple taurí progressista; la darrera propietària de la nissaga fundadora, la Rosa Gil, és filla d'un torero republicà, Germán Gil. Ella es va casar amb el torero portuguès José Falcón. Amb tanta desgràcia, que el torero va morir per una cornada vuit mesos després d'haver-se casat, l'11 d'agost del 1974. Falcón fou el darrer torero que va morir a la Monumental).
Balbás lamenta la desaparició del llibre de visites, i aprofita per recordar una grandiosa anècdota de la volcànica Gil, una dona que, sens dubte, els te com un toro (si em permeteu l'obsolet i groller símil taurí): un cop, el Borbó de torn va venir a menjar amb la seva dona grega. En Joan Carles va voler signar el llibre de visites, però Gil li va allargar el volum a la Sofia: "Aquí firma tu mujer", li va deixar anar Gil, esquerpa.
Pero es menja bé, a Casa Leopoldo?
D'acord, el menjar. Qui escriu, recorda cruspir-se, cap al 2009, un deliciós pollastre amb escamarlans en presència de Gil, i recordar com ella explicava que el restaurant del Xino "va ser la porta d'entrada del mar i muntanya a Barcelona". No sé si aquesta afirmació tan contundent és certa (però pot molt ben ser, perquè el llibre 'La Teca' d'Ignasi Domènech, best-seller recuperador de la tradició popular catalana davant de la cuina afrancesada, és del 1924 i Casa Leopoldo va obrir poc després).
És molt agradable veure la cuina de Casa Leopoldo plena d'olles a ple rendiment i de guisats que fan xup-xup. "Res del que menjaràs aquí ni en cap dels nostres altres restaurants està fet en una cuina central, tot surt de cada cuina", diu orgullós Balbás. L'Albert Pineda és al capdavant de la cuina, i el cap de sala és l'Stephan de Los Años Locos, un meravellós restaurant de brasa que va tancar ara fa uns anys.
Però s'hi menja bé? La veritat és que la mar de bé, i a un preu més contingut que en l'etapa vintage. El suquet de rap és dens, amb una bona picada, i el peix és fresc i evita la gomositat xicletosa com massa sovint passa amb aquest plat pels llocs. Han mantingut plats canònics de la casa, com la cua de bou al vi negre, feta segons la recepta que va deixar escrita la Rosa Gil. És ben bona i es desfà a la boca, i també té un bon equilibri amb la gelatina.
No volem que la ciutat perdi aquest patrimoni, per això hem reobert Casa Leopoldo
I n'estic segur que Terenci Moix no posaria cap pega a uns deliciosos calamarsets saltats amb pèsols frescos del Maresme, o a innovacions com els peus de porc sense feina amb poma i fonoll. "Hem intentat fer com si el restaurant no hagués tancat mai i la cuina hagués mantingut la seva progressió. Som un negoci, esclar, però no volem que la ciutat perdi un patrimoni així. Per això ens hem arriscat a fer-nos càrrec de Casa Leopoldo", afirma Balbás.
La nostàlgia és un error? Això afirmava en Jose Luís De Vilallonga en un dels seus llibres de memòries, i això es pregunta un client històric de Casa Leopoldo, el periodista i escriptor Ramón de España, a propòsit de la reobertura. Ho entenc, però disculpeu l'obvietat: la nostàlgia només és un problema si ets tu qui la pateix. Després de devorar la cua de bou entre rajoles, qui escriu es pregunta quin problema hi ha que l'antic Xino –parlo del barri, no pas del restaurant xinès de menú en què es va convertir Casa Leopoldo uns mesos el 2022– amb excés d'hamburgueses, falàfel i tacos, recuperi un lloc de cuina catalana on es menja molt bé i té un dels salons més bonics de la ciutat. Cap de nosaltres és la mateixa persona que fa quinze anys, oi? Però no pas per això hem de canviar de nom.
NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de cuina catalana de Barcelona