[title]
Ja ho deia una de les millors cançons dels Allman Brothers: la carretera mai s'acaba. Això s'ho ha pres al peu de la lletra Alice Cooper (1948, Detroit), un dels pares del shock-rock, el glam-rock i el heavy metal, que després de sobrepassar la trentena llarga de discos en estudi i una carrera de mig segle, no aixeca el peu de l'accelerador. La notícia és que el seu darrer disc, 'Road' (2023), és esplèndid i tocarà el divendres 28 al Poble Espanyol, com a una de les estrelles de l'Alma Festival. I sí, a més del grapat de cançons clàssiques que podrem sentir, hi haurà Frankensteins, guillotines, vampirs, cadires elèctriques i un espectacle divertidíssim i vertiginós. Parlem amb una icona pop sense la qual no hi hauria Marilyn Manson i probablement tampoc el Ziggy Stardust de Bowie.
El teu darrer disc, 'Road', està gravat en directe a l'estudi, sense afegitons posteriors.
Volia fer un disc amb la banda que m'acompanya en directe. He treballat amb molts músics, però no havia fet mai un disc amb la banda amb la qual surto de gira: en Ryan Roxie, la Nita Strauss... I el grup sona tan compacte que el que em va venir de gust escriure va ser un disc sobre la carretera. Però volia que fos aquesta banda que escrivís les cançons, i que les gravéssim tocant en directe a l'estudi.
Té tot el sentit del món, gravar a l'estudi en directe amb la teva banda de directe.
Sí. Els Foo Fighters sempre graven en directe, per exemple. Hi ha certes bandes que són molt, molt compactes i compenetrades. El que m'agrada fer és escriure les cançons fora de l'estudi amb el meu productor, en Bob Ezrin. Fem arranjaments, la banda les assaja i entres a l'estudi. I en lloc de posar primer la bateria, després el baix i tota la resta, com si apilessis ingredients d'una hamburguesa, prefereixo sentir la banda tocar en viu. La sensació és molt millor.
És curiós. Un grup de rock amb un gran directe com The Hold Steady em deia que fan els discos enviant-se bocins d'arxiu per internet: fan bases amb l'ordinador i tres mesos després queden a l'estudi per gravar-les.
Això és com fer una amanida! En els vells temps gravàvem així, amb els primers discos: 'Killer', 'Love it to death', 'School's out', 'Billion dollar babies'... L'estil de l'època era estar-s'hi quatre o cinc mesos i produir-ho tot molt. Però molt i molt, eh? Si escoltes discos de Queen, tenen una producció perfecta. I aquesta era la manera de fer. Però ara crec que el que vol sentir la gent és com sona una banda en directe. Els Rolling Stones per mi sempre sonaven com si toquessin en viu a l'estudi. I el mateix passava amb The Yardbirds o The Kinks. Els seus discs sonaven com si endollessin la guitarra i a tocar. I per mi això és el que valida el rock and roll.
Jubilar-se és vulgar. Tothom ho fa. Si no sortís de gira, em moriria de fàstic
Tu ho has dit. Sonaven. El nou disc dels Rolling Stones és una superproducció, amb murs i murs de so brillant i abassegador.
Sí. El problema de gravar un disc és que és molt fàcil caure en això. Perquè tens tota aquesta tecnologia a la teva disposició, i pots fer que això soni com a allò altre, i arreglar aquella cosa de més enllà. I si el cantant sona pla, li afegeixes una mica d'autotune i vinga. I jo prefereixo escoltar les errades. Perquè això és el que els fa humans! No vull sentir un disc d'intel·ligència artificial, vull sentir un disc humà!
En els darrers discos t'has mantingut en un registre de rock dur clàssic, glam-rock i balada pop, estils que vas contribuir a crear. Has deixat de banda gèneres de metal més radicals o experimentals.
Tot el rock és només actitud, podria agafar una cançó com 'Eighteen', que és una cançó de rock molt simple, i convertir-la en una cançó de metal. Això ho fas interpretant-la amb una actitud diferent, una veu diferent. També la puc convertir en reggae. Tot depèn de l'actitud de la banda. Hi ha una gran diferència entre Metallica i Boston. Però puc agafar qualsevol cançó de Metallica i convertir-la en una de Boston, o viceversa. Tot depèn de la instrumentació i l'actiud de la banda. Diria que glam-rock i el rock dur tenen més arrogància, fanfarroneria. Són molt més sexys. I la música és més sexual. El rock és sexual. El metal també, a vegades. El punk no ho és pas.
Tens moltes cançons noves bones: 'Novocaine', 'Dirty Diamonds'... Però sempre en toques dos del disc nou i la resta són èxits de cinquanta anys de carrera. T'he vist diverses vegades, i m'agradaria sentir més coses noves. És dur, deixar tant material recent bo al calaix?
Aquesta és la part més dura, honestament. El més difícil és fer la llista de cançons. Anant pel món et trobes gent que són fans des de fa cinquanta anys, altres des de fa deu... I tothom vol sentir 'Poison', 'School's out', 'Eighteen', 'Under my wheels'... Hi ha una quinzena llarga de cançons que tothom vol sentir. I se sentirien estafats si no les toquéssim. Passa el mateix amb els trucs escènics. Volen veure la guillotina, la camisa de força, això i allò altre. I de tant en tant deixem anar una cançó de les velles que no s'esperen. Una de 'Special forces' o 'From the inside'. I també mirem de fer-ne un parell del disc nou. És molt i molt dur ajuntar un 'setlist' així i que tothom estigui content.
Tots envellim i ens morirem. Amics i aliats de la teva quinta van caient. Wayne Kramer, Lou Reed, Lemmy Kilmister... Penses molt en la mort, el final de la carretera?
No. Bé, no em sorprèn quan certa gent traspassa. Vam anar de gira amb Jim Morrison, ens coneixíem bé i no em va sorprendre quan es va morir. Abusava molt de si mateix. El mateix em va passar amb Janis Joplin. Coneixia el seu estil de vida, i no em sorprèn. I jo mateix hauria estat en aquest grup si no m'hagués passat a la sobrietat, ara fa 41 anys. Em vaig tornar abstemi per la meva família i per mi mateix. Sabia que volia fer 30 discos més! I ara em sorprèn quan sento que es mor un nano de 22 anys! Em pensava que ja ho havíem superat, això!
'Road' és un disc conceptual sobre estar de gira. M'imagino que en aquest punt, continuar amb el xou és el més important de la teva vida, oi?
I tant. Jubilar-se no significa res per a mi, no entra dins del meu vocabulari. La jubilació és vulgar: tothom es jubila. Em podria haver jubilat fa trenta anys. No és qüestió de diners. El fet és que això és el que m'agrada més fer en aquesta vida. M'encanta planejar com seran els escenaris, muntar xous nous, fer discos nous. Estaria mort de fàstic si no em dediqués a això! La meva dona, la Sheryl, també participa en el xou des del 1975! I també es mor de ganes per sortir de gira. Gaudim molt a la carretera i fent discos. No crec que mai de la vida m'assenti i digui: molt bé, ja en tinc prou.
Tinc clar que estimes el que fas. El 2017 et vaig entrevistar en una habitació d'un hotel de la Rambla. Vas entrar en un petit lavabo i en vas sortir maquillat per a la sessió de fotos. Em va impressionar molt que tu mateix et maquillessis! Encara ho fas?
Sí. Absolutament. Em maquillo jo mateix. En aquest xou, la Sheryl fa de Maria Antonieta, i tot i que aparegui zombificada, mig morta, és ella que em passa per la guillotina! I la meva filla Calico també surt a l'espectacle, i fa uns balls vampírics, amb fuets preciosos... I elles també es maquillen soles. Em cau la bava quan veig cada nit el seu maquillatge.
Em cau la bava cada nit quan veig la dona i la filla, maquillades a l'escenari
Bob Dylan en té 83 i no para de tocar. Et veus fent el mateix, a aquesta edat?
Per descomptat. En tinc 76 i estic fent els millors xous de la meva vida ara! Millors que quan en tenia 30.
La teva influència musical i escènica perviu amb molta força. Coneixes un grup suec que es diu Ghost?
Sí, i em fa l'efecte que molta gent no entén l'humor que hi ha al darrere seu. El conec força bé, el Tobias Forge, i tot plegat el que fan és molt humorístic. No m'agrada veure creus invertides, soc cristià, però entenc l'humor que hi ha rere tot allò que fa.
Són humorístics. Però tenen un punt polític. Fan servir la música per atacar la religió.
Crec que per ser una banda de grans gires has de tenir un bon xou escènic al darrere. Però també has de tenir grans músics. Com els Guns N' Roses... Els vaig veure l'altre dia a Budapest, i vaig recordar que me'ls vaig emportar en la que va ser la seva primera gira, el 1985. Són millors ara que aleshores!!! I són molt bons a l'escenari perquè estan sobris.
Fan uns concerts de tres hores aclaparadors.
Slash toca ara millor que mai. Aquest és el punt on vull arribar; quan la gent diu que el rock ha mort, jo dic: no, en absolut.
NO T'HO PERDIS: Guia de festivals de música a Catalunya el 2024