[title]
Álvaro Morte i Lily Collins acaben d'acabar una de les funcions de 'Barcelona', l'obra de teatre que coprotagonitzen al Duke of York's Theatre de Londres fins a l'11 de gener. És un teva-meva exigent i acaben eufòrics i esgotats. Els sentim cridar entre bambolines per deixar anar tota l'adrenalina acumulada just quan abandonen l'escenari. Mentre l'Álvaro es canvia, la famosa protagonista d''Emily in Paris' saluda una tieta seva i unes amigues que l'han vingut a veure. Encara porta el vestit de festa i la perruca rossa del seu personatge, el d'una turista americana que puja a l'apartament d'un home que acaba de conèixer a Barcelona. Morte, conegut sobretot com 'El profesor' de 'La casa de papel', però per a qui el teatre no és gens aliè –va muntar fa anys ja la companyia 300 Pistolas–, ens rep al seu camerino per parlar-nos del seu debut al West End. Al carrer, una petita multitud de fans espera la parella d'intèrprets per fer-se fotos amb ells i demanar-los autògrafs.
És la teva primera vegada al West End. Com és això de fer teatre a Londres i en anglès?
Estic contentíssim perquè per a mi Londres sempre ha estat –bé, per a qualsevol– una referència del teatre a tot el món. Hi ha gent de tot el planeta que ve aquí a veure teatre i hi ha més de 200 teatres a la ciutat. Hi ha moltíssim moviment cultural, moltíssim teatre, es respecta moltíssim, es valora moltíssim el que es fa aquí i sempre va ser com una mena de somni. "T'imagines algun dia poder fer algun tipus de teatre allà a Londres?" I de sobte em trobo fent aquesta obra aquí. Estic encantat.
Acabes de rebre una ovació, amb el públic dempeus. Com et sents en aquest moment?
Encara tinc els cabells blancs pintats del personatge. Acabem d'acabar i sortim com... És aquesta sensació paradoxal de sortir absolutament esgotat però alhora amb tota l'alteració d'haver acabat la funció. És un sentiment una mica... Jo me'n vaig caminant a casa i trigo una estoneta a arribar per descomprimir una mica.
Crec que us hem sentit cridar a tu i la Lily Collins. Pot ser?
Potser, pot ser. És que saps què passa? Que quan reps aquesta ovació amb la gent dreta i tot això, és una cosa que no té preu, perquè cal valorar que el públic hi és i que també forma part de la funció. A més a més, en aquest teatre, el Duke of York és un teatre amb molta proximitat entre el públic i l'intèrpret i notem el públic molt a prop, molt connectat amb nosaltres. Aleshores, quan et responen així, hòsties, és una sensació d'eufòria de puta mare.
"És una de les coses que més ens diuen, que es nota que tenim molta química entre nosaltres"
Què tal Lily com a companya de repartiment?
És meravellosa. Més enllà d'una actriu estupenda, com crec que heu pogut comprovar, estem fent bromes tota l'estona. És una tia molt divertida, 'super curranta'. La veritat és que tenim una relació estupenda entre nosaltres i crec que aquesta química que tenim fora de l'escenari també es transmet de cara al públic mentre treballem a l'escenari. És una de les coses que més ens diuen, que es nota que tenim molta química entre nosaltres.
A qui de tots dos aturen més pel carrer aquí a Londres?
Una mica tots dos. Sincerament.
Tant 'Emily in Paris' com 'La casa de papel' s'han vist a tot el món.
I a més, saps què passa? Que més enllà de la gent de Londres que l'hagi pogut veure és que hi ha gent de tot el món que ve a visitar Londres. Aleshores, com que 'La casa de papel' va generar aquest fenomen, aquest efecte de fer la volta al món, doncs efectivament aquí em para gent pel carrer, no només britànica, em para gent de l'Índia, em para gent de l'Argentina, em para gent de moltíssims llocs. I a més, és molt curiós perquè està venint gent de molts llocs a veure l'obra. Tant jo com Lily ara sortim i signem algun programa i ens fem alguna foto, ens agrada correspondre aquest amor que hem rebut per part del públic tan xulo i saludar una mica els fans. I de sobte, parles amb ells i hi ha gent que ha vingut del Japó, del Canadà, exclusivament a veure la funció, que és una cosa em segueix deixant boig.
També hem sentit parlar català al pati de butaques.
Ah, sí?
Això del català també s'explica a l'obra. Està bé, tenint en compte que l'autora és nord-americana, teníem curiositat per veure quina mena de tòpics podien aparèixer.
Jo he donat un cop de mà, perquè és clar, això ho ha escrit Bess Wohl, que és una autora americana que escriu des de la seva residència a Nova York. Quan vaig rebre el text hi havia algunes coses que vaig parlar amb ella, li deia "això potser hauríem de canviar-ho", subtilment, poques coses. Sense fer gaire espòiler, però hi ha un moment en què parlem sobre el que va passar a Espanya fa uns anys, l'11M, i és clar, t'adones de com la resta del món va percebre aquest succés, segons el que llegien a les notícies. I hi ha una cosa molt xula, que és poder parlar d'una cosa que ens va passar a nosaltres en un espai com un teatre a Londres, que té públic internacional, que no només és públic britànic, i que ho puguis fer des d'un punt de vista més emocional. Així que entre ella i jo vam estar arreglant algunes coses que notaves que eren malentesos, "no, no, no, això no va passar exactament així, això va passar d'aquesta altra manera", i vam fer una feina junts perquè es pogués entendre bé.
I ara que fa temps que ets a Londres, què és el que més t'agrada de la ciutat?
Bé, a mi m'agrada passejar Londres, gaudeixo molt la barreja que són capaços de fer entre l'antic i el més modern. Gaudeixo molt els mercats ambulants, Spitalfields m'encanta, Brick Lane, m'encanta passejar per South Bank, m'encanta anar-me'n a qualsevol parc, St. James, Hyde Park, fer-hi una volta, tot el centre, el Soho, que em sembla que és una cosa super vibrant, tota aquesta part d'aquí dels teatres, qualsevol museu, perquè a més aquí els museus són gratis. Aquesta porta oberta a la cultura que em sembla interessantíssima, i tenen uns museus absolutament espectaculars, just aquí som al costat de la National Gallery, hi ha moltíssimes coses a fer a Londres, moltíssimes.
Quina relació tens amb Barcelona?
Bé, jo vaig viure a Barcelona fa molts anys, vaig estar dos anys a Barcelona i un a Mataró, estudiant en un institut que es diu Damià Campeny, hi vaig ser un any fent primer de B.U.P., i bé, tinc un germà que hi viu, segueixo mantenint moltíssims amics a Barcelona i fa molt poc que he rodat una sèrie allà, que podreu veure d'aquí a poc a Netflix. A mi, Barcelona, Catalunya en general, m'encanta, Barcelona em sembla una ciutat absolutament meravellosa.
"Em semblava que era el moment perfecte per reprendre una mica el teatre"
Cinema, teatre o televisió?
Carn, peix, verdures. Si ets bon menjador, gaudeixes amb qualsevol cosa. Jo crec que...
Estàs parlant amb un vegà.
Hahahaha, doncs jo crec que totes aporten coses molt diferents i que ofereixen diferents maneres de poder gaudir la part d'interpretació o de direcció o de producció, del que et toca fer a cada moment, i que a mi em semblen diferents facetes. El que m'agrada és canviar. És veritat que aquests darrers anys he estat moltíssim temps davant de les càmeres i tenia moltíssimes ganes de tornar al teatre. He tingut alguna oferta, però no acabava de baixar del tot, o ja tenia altres compromisos adquirits o qualsevol cosa, i de sobte va sorgir aquesta possibilitat. Jo tenia un forat també a l'agenda, em permetia fer-ho amb Lily, amb Lynette Linton, que és una directora meravellosa, que va començar en un teatre petit i ja té un projecte al National Theatre, una directora amb una producció meravellosa, i bé, em venia de gust fer-ho i aprofitar aquesta oportunitat d'estar a Londres fent teatre. Em semblava que era el moment perfecte per reprendre una mica el teatre.
On et veurem pròximament? Has parlat d'una sèrie de Netflix, a quins altres projectes ets?
S'acaba d'estrenar 'Raqa', la pel·lícula que ha dirigit Gerardo Herrero, he posat també la veu per a un dels personatges de 'Wild robot', que també es va estrenar fa molt poquet, estic a l'última pel·lícula de Julio Medem, que es diu '8', tinc aquesta sèrie que es diu 'Dos tombas', dirigida per Quique Maíllo, amb Kiti Mánver i Hovik [Keuchkerian], en què tots tres compartim el repartiment principal, i tinc altres coses de les quals no puc parlar encara.
No pares, vaja.
Bé, afortunadament, ara mateix em considero un tipus amb molta sort, que de moment segueix treballant i estic content.
