[title]
Ella sospira quan li diuen que és una enciclopèdia del teatre. Però el cert és que Àngels Gonyalons porta més de quatre dècades damunt dels escenaris i les ha vist de tots colors. Va marxar a Madrid, es va 'retirar' a Menorca, va muntar una escola a Barcelona... Ara la tenim a La Villarroel amb 'Dones de ràdio', acompanyada de Sara Epígul i Sara Diego, una obra de Cristina Clemente que dirigeix Sergi Belbel. Tres generacions d'actrius per parlar d'un tema tabú.
La primera frase de l'obra és del teu personatge, la Rosa, i diu així: “Soc profundament antimonàrquica. Però soc una reina”. Quin inici, no?
El meu personatge és una persona que se sap valuosa, que té unes qualitats. Relativitza, perquè té una edat, però, vaja, diu que està molt bé. Té molta seguretat. No és prepotent i això era delicat a l'hora de fer-ho perquè no havia de quedar prepotent, sinó natural. Això és el que li passa: ho té tot. Tinc talent, soc valenta, mano bé. Dirigeix un equip, treballa a la ràdio. El que passa és que... passa el que passa. I, com que ho té tot sota control, de cop es troba vulnerable perquè li apareix un bony al pit.
Quantes Rosa, Àgata i Carol has conegut a la teva vida?
Més de les que voldria, pel que fa a la malaltia, al càncer de mama. Les que he conegut se n'han sortit. O les han salvat. En el present, conec dones que les he tornat a veure i, de cop, porten el cap rapat a l'u. Què ha passat? Recidiva.
Com has interioritzat aquests casos per fer de Rosa?
M'ha retornat l'experiència d'aquestes amigues properes. Fins i tot quan vam anar a fer funció a Manacor, on viu una amiga que va patir un càncer, la vaig avisar: això és així. Em va dir que no tenia cap problema, que ja feia vint anys, que havia passat una reconstrucció. En canvi, l'altre dia em vaig trobar una altra amiga que estava tendra, a més té una nena petita, i li vaig dir: no vinguis, sobretot en aquest moment. No perquè la funció faci mal, però hi ha moments... La funció emociona no des del dolor, sinó des de la tendresa. L'autora, la Cristina Clemente, sap caminar per una línia molt fina i molt delicada. Té molt de talent per tenir sentit de l'humor sense faltar al respecte, ser tendra, però no mel·líflua.
La funció emociona no des del dolor, sinó des de la tendresa
No és fàcil el que ha fet Clemente, oi?
És una persona genuïna i compromesa, gens oportunista. I no hem d'oblidar la mà fina del director, de Sergi Belbel. És molt delicat... La Cris havia escrit l'obra d'una manera i l'havia exposat d'una manera. El primer dia d'assaig, en Sergi va dir: 'Ho hem de fer d'una altra manera'. Va parlar amb ella i no hi va haver dubte. Són un tàndem que s'estimen de veritat. Ella va ser ajudant del Sergi i ara ell està dirigint la seva obra. S'entenen molt bé perquè es valoren molt l'un a l'altre.
No hi ha gaires personatges com els vostres que passin pels teatres. En un gran escenari, només recordo un dels personatges de La trena.
Són temes molt delicats de tractar. No se m'acut ningú millor que la Cris per parlar-ne, sobretot pel seu compromís. La va escriure arran de conèixer una dona al bàsquet de les seves filles. Van tenir molta complicitat, es van fer amigues i, al cap d'un any i escaig, aquesta persona li va dir que, durant aquest any, havia patit un càncer, que l'havien tractada i l'havien reconstruït. 'Per què no em vas dir res?', li va dir la Cris. I l'amiga va contestar: 'Perquè no hauríem rigut'. A partir d'aquest cas, la Cris va entrevistar nou dones amb diferents tipus de càncers de pit, d'edats diferents, d'orígens socials diferents. Tot va néixer de la seva necessitat de parlar d'això. No són temes fàcils.
La Cris va entrevistar nou dones amb diferents tipus de càncers de pit, d'edats diferents, d'orígens socials diferents
Podem dir que és una comèdia?
Sí, és una comèdia. I m'apropo al sentit de la comèdia segons Neil Simon, que anava per aquesta línia delicada, que tractava també temes quotidians dramàtics amb sentit de l'humor. Sense faltar al respecte. Recordo molt quan vaig descobrir Neil Simon: no és astracanada, no és riure per riure. En els moments més dramàtics de la vida, es donen situacions que si tens sentit de l'humor... A mi, en els moments més dramàtics de la meva vida, se m'han acudit coses que m'han fet dir: 'Jo no estic bé'. I estàs millor si tens aquest lloc on agafar-te per seguir endavant.
Podem dir que en els últims anys has renascut com a actriu?
La visió de fora sempre és d'una manera i un ho viu d'una altra manera... He tingut moments que m'he dit: 'No sé què faré d'aquí a sis mesos'. Però en 44 anys no he parat de treballar. Em sento una privilegiada. No m'han regalat res i he picat molta pedra. Però també sé de moltes persones que han picat molta pedra i no han tingut aquesta fortuna...
En 44 anys no he parat de treballar. Em sento una privilegiada.
Vas arribar a marxar a Madrid!
I després me'n vaig anar a Menorca, vaig ser mare, vaig viure experiències i, en tornar aquí, va venir la feina. Crec que va ser gràcies a 'L'alegria que passa' (2023). Feia deu anys que no feia un musical, amb Dagoll Dagom, i vaig tenir a les mans una eina preciosa, que em va donar molta visibilitat. Feia un any que havia fet 'Una teràpia integral' i havia anat molt bé, amb bones crítiques i molts bolos. Però 'L'alegria que passa' em va donar un punt més de visibilitat, una altra vegada. Però això és una muntanya russa.
Vas començar a treballar amb 17 anys, oi?
Sí, amb 17 anys. I en tinc 61.
Com has vist canviar el teatre a Barcelona?
És tot una altra cosa. Quan vaig començar, es feien coses que ara no es podrien vendre. I això està bé. També en els musicals. Crec que el públic té més criteri. I la sensació que tinc és que porto 44 anys i no hi entenc. De veritat. No entenc els moviments socials al voltant del teatre. No en sabrem mai. I en l'àmbit interpretatiu... Ara estic treballant amb dues actrius [Sara Espígul i Sara Diego] que l'altre dia pensava: 'Mare meva, que bones que són, espavila Angeleta!' Això t'esperona. I són bona gent. Jo, en aquests moments, amb gent torturada o torturadora no hi vull estar.
No han anat desapareixent?
No sé... De cara al públic, sí. Igual que la crítica: avui dia és impensable que es faci d'una manera o amb un to com el de fa quinze anys o vint. Crec que hem de ser aliats amb la crítica. La crítica ha de ser crítica, però no ha d'anar a fer mal. Hi havia molts autors frustrats. Aquella fel... Hi havia uns quants casos. Per això es va arribar a signar un manifest: fins aquí, no pot ser! Això no afavoreix el teatre. Queda clar que els actors i les actrius hem de saber aguantar males crítiques, però ens han d'ajudar a fer millor el teatre. Ningú és infal·lible.
Diuen que a les actrius grans els costa trobar papers...
Això ho trobo una paradoxa: hem allargat l'esperança de vida, amb qualitat de vida, sobretot la dona. I, a més, la dona gran és la que té poder adquisitiu per comprar entrades. En teoria, la demanda hauria de ser més gran respecte al que els passa a les dones grans... Jo tinc molta sort. O fins ara he tingut molta sort. Espero que continuï així. A més, acabo d'estrenar una pel·lícula, 'Wolfgang', on faig d'àvia per primera vegada. També ens importa què li passa a l'àvia. Tots hem vist l'Emma Vilarasau i ens va fer un gran favor amb el seu discurs quan va guanyar el Gaudí per 'Casa en flames'.
Una de les teves últimes obres ha estat 'Llegat' i vas tenir una escola d'interpretació. Quin voldries que fos, el teu llegat?
Fins a l'any passat vaig tenir l'escola Memory. I recordo l'últim fòrum que vaig fer amb els alumnes, en què els vaig preguntar: 'Qui de vosaltres no sap qui és l'Anna Lizaran?' I es van aixecar de braços. 'Qui de vosaltres no sap qui és la Rosa Maria Sardà?' I es van aixecar braços. Tots som peces d'un tot i evolucionem en massa. El que m'agradaria, no particularment, que aprenguéssim com a país, com a societat, com a comunitat, és a valorar el nostre patrimoni. Som una mica d'un sol ús. I l'autoestima com a comunitat no creixerà si no estimem, com els anglosaxons, el nostre patrimoni. Recordo que, quan començava, m'importava molt qui era qui. De joveneta, em relacionava molt amb gent més gran. Per a mi, el Carles Lloret, la Carme Contreras i la Mercè Bruquetas són molt importants.