Aphex Twin descarrega una tempesta sònica magistral al Sónar 2023

Últimament, anem tan sobrats d'experiències immersives que la paraula ja no vol dir res. Sovint es basen en el més pur artifici i l'única immersió que ens ofereixen és el fet que unes imatges ens embolcallin. Però pensem-hi: de veritat teniu la sensació d'haver-vos ficat –d'haver caigut– dins d'una obra d'art? En la majoria de casos la resposta és no. Per sort, Richard D James va venir al Sónar a recordar-nos què és quedar-se atrapat –i estabornit– per una obra d'art majúscula, implacable, incontestable.

Aphex Twin obria divendres el SonarClub –l'escenari gran del Sónar de Nit– en l'edició que celebra els 30 anys d'un festival que ha crescut en paral·lel a l'evolució de la música avançada i el músic irlandès (nacionalitzat britànic), de 51 anys, és un artista que ja era a l'avantguarda quan aquesta trobada de referència va néixer al CCCB i l'Apolo. Explorador de possibilitats insospitades que ofereix l'electrònica, pioner de la IDM (Intelligent Dance Music), druida del glitch i els ritmes recaragolats, creador mutant capaç d'adoptar múltiples formes i identitats (de l'ambient al terrorisme sonor i a la música de piano inspirada en Satie), Richard D. James representa tot el que representa el Sónar i continua impartint lliçons magistrals des de l'avantguarda més salvatge.

Igualment addictiva

Era la quarta vegada que actuava al festival (la vuitena a Barcelona des que va debutar a l'edició 2001 del festival) i es va estalviar els preàmbuls. No recordem una multitud tan gran a primera hora d'un Sónar de Nit –el SonarClub estava ple fins a la bandera–, i semblava que molta gent havia sacrificat aquelles hores de dutxa i descans entre les edicions de dia i de nit per no perdre's un artista el simple logo del qual ja inspira reverència. I a l'hora en punt, atrinxerat rere el parapet on s'amagava amb les seves màquines, va procedir a sotmetre el públic a una tempesta de metralla sònica i visual difícil de ballar però igualment addictiva.

L'irlandès va fer el que va voler amb el públic

Sense floritures, sota un cub que disparava visuals de colors a la mateixa velocitat que el músic superposava capes de ritmes imprevisibles i uns làsers perfectament sincronitzats, Richard D. James va deixar clar en tot moment que era ell qui manava. Per molt que actuïs en un festival, no cal que et rendeixis al bombo a negres, i quan ho feia era per quatre compassos, desconcertant el públic, canviant de forma contínuament, deixant entrar veus filtrades i fins i tot melodies en alguns moments, activant el martell mecànic i jugant amb el suspens de manera magistral.

Deixant en evidència de l'EDM –és a dir, prescindint de 'subidons', drops, etc–, l'irlandès va fer el que va voler amb el públic. Molt més hardcore que psicodèlic, més punk que arty, Aphex Twin va atordir-nos amb un set que tant podria exhibir-se en un museu com descarregar-se en la rave d'una fàbrica abandonada de Berlín. Un cop més, una lliçó del geni més gran de la música electrònica dels últims 30 anys.

NO T'HO PERDIS: Tot el que vols saber del Sónar 2023