[title]
Una sensació d'estranyament recorre la platea del Teatre Grec, amb els espectadors ben separats els uns dels altres i una heura de plàstic que cobreix el buit que ha quedat entre les butaques. Per una banda l'alegria per tornar al teatre després de tants mesos. De l'altra, la novetat del forçat hàbit dels accessos controlats i les mascaretes, la qual cosa recorda des del principi que el malson encara continua.
'A tocar!', l'espectacle inaugural del Festival Grec, es presentava com un exorcisme escènic contra l'aïllament i la separació patida. Al final, però, el somriure amb prou feina es va dibuixar i la festa es va tintar d'un garbuix de negre dol, pallassos fent poesia amb un to gairebé existencialista, més reflexió que rialles.
Baró d'evel, la companyia de Camille Decourtye i Blaï Mateu, era una tria ben justificada després d'haver signat en els darrers temps joies com 'Falaise' o 'Là'. L'encàrrec de la inauguració agafa l'embranzida d'un anhelat reencontre amb familiars i amics, amb col·laboracions de nivell i una estructura circense de números encadenats, alguns d'ells reciclats dels espectacles mencionats. Com la genial escena inicial, amb els intèrprets i directors dempeus a l'escenari i els seus vestits d'escaiola que a poc a poc trenquen el seu encarcarament.
Entre els col·laboradors, Fredereic Amat amb una versió 'live painting' que va allargassar el negre dominant contra el blanc de contrapunt; els fados penetrants de la cantant Lina amb els acompanyaments de Refree colpejant els budells del piano; el solo de dansa de Maria Muñoz compassat amb la sobrietat dominant; i l'actriu Imma Colomer, que va posar la llum crítica sobre un inspirat monòleg de Marina Garcés: què hem après de tot plegat, oblidarem el que ha passat a les residències? El subtext més emotiu, els números familiars compartits entre l'avi Tortell Poltrona i la seva neta, Rita Mateu Decourtye, que amb sis anys ja trepitja amb força l'escenari.
Lluny d'allunyar els fantasmes, l'espectacle va mirar de cara la pandèmia, amb una platea plena de personal sanitari convidat i un ambient molt menys festiu que altres anys, sense sarau posterior. Pallassos crítics que ens recorden que els altres problemes del món encara continuen, que interpel·len als polítics, "alcaldessa, ara què fem?". També va ser Tortell qui al final va estirar fins al bis la poètica fragilitat d'un espectacle més punyent que positiu, "no som res", ens recordava de forma insistent.
