[title]
'Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla' és la segona obra que Berta Prieto escriu i dirigeix a la Sala Beckett després de debutar-hi amb 'Derecho a la pataleta'. Compta amb Belén Barenys, Roser Dresaire, Judit Martín, Irene Moray i Laura Roig per explicar la història de la Paula Miró, un escriptora jove que viu de la seva història personal. Prieto té 26 anys i ja ha dirigit unes quantes obres de teatre i ha creat, per a Filmin, la sèrie 'Autodefensa'.
De qui és la síntesi la Paula Miró?
A priori, podries dir que de mi. Però no tant. Al principi, vaig començar a escriure aquest personatge pensant que seria un súper àlter ego meu. Però a mesura que anava fent aquest projecte me n'he adonat que no, que és una caricatura molt forta de moltes noies de la meva generació que es dediquen al món de la cultura o tenen alguna inquietud cultural i se senten sobrepassades.
No ens estem passant una mica amb el narcisisme?
Sí. Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista. I moltes vegades fem veure que no. Jo prefereixo anar de cara. No suporto la falsa modèstia. Però també és veritat que, des dels mitjans, es potencia molt això de la veu pròpia, de la identitat, del personatge que ets o no ets, el que vols dir o no vols dir. No sé si és tant una cosa generacional o un passaport que has de tenir per dedicar-te a alguna cosa del món cultural.
Vivim en un moment molt egòlatra i molt narcisista
La Paula Miró s'injecta bótox al cervell per ser beneita. La intel·ligència juga en contra de les dones?
No. Per a mi, tampoc té gaire a veure amb el gènere. És veritat que les dones tenim un ideal de perfecció més fort i que costa més d'assolir. Crec que menys dones són fracàs escolar i, per tant, moltes més dones volen ser les millors. En cap cas, ser intel·ligent és un factor en contra per a ningú. Simplement, l'obra és una paròdia, una hipèrbole.
On comença la sàtira i acaba la presa de consciència, en aquesta obra?
Tot conviu alhora. Et pots riure de moltes coses tenint-ne molta consciència i no intentar abordar segons quins temes des de la solemnitat. I això no vol dir que no te'ls prenguis seriosament o que no en siguis conscient. Per a mi, conviuen tota l'estona. Crec que és una de les gràcies de l'obra: que es diuen coses molt de veritat amb molta comèdia i no crec que una cosa estigui per sobre de l'altra. De vegades em diuen: m'encantaria veure't fent drama. I jo dic: per què? No en tinc cap mena d'interès. És un codi que no m'interessa gens. Seria més madur? Potser.
El drama és un codi que no m'interessa gens
Fa gràcia veure la directora de cinema Irene Moray rient-se d'ella mateixa, parlant d'una pel·li anomenada 'Suc de mandarina'. Com vas triar les actrius?
Quan vaig fer el càsting d'aquesta obra volia que hi fossin actrius que, més enllà d'actuar en aquesta peça, tinguessin altres projectes propis i representessin alguna cosa fora de la peça. Pel que es parla a l'obra, tot això és metateatral i suma... A la Irene Moray, no la coneixia personalment. I fa molt bé la seva caricatura. Després ningú és com la seva caricatura. Però ella sí que és la directora feminista hegemònica, qui té tots aquests discursos com a identitat. Això de 'Suc de mandarina' ho vaig escriure rient i ella va sumar-se a riure's d'ella mateixa. Fa gràcia.
De vegades, costa que els intèrprets se'n riguin d'ells mateixos...
Han estat molt generosos fent aquest exercici en pro de la meva obra. Una cosa és que jo em rigui de mateixa i una altra és que tu ho vulguis fer per a una cosa que no és teva. També penso que si no fossin les actrius que són, l'obra seria molt diferent. Perquè totes han aportat el que són elles.
Tens la Judit Martín, que és l'única que no és de la vostra generació. Quina importància ha tingut en tot el procés?
Primer, que ho fa de manera increïble. És la millor. Creativament, ha aportat molt. Té un univers molt personal i una manera de fer que m'ha agradat molt descobrir. Treballa a partir de personatges i té aquesta cosa de la caricatura i a aquesta obra li ha anat molt bé, això. Per exemple, vam fer moltes improvisacions durant el procés creatiu i després jo agafava aquest material i m'anava a casa a escriure-les. Moltes rèpliques són fruit d'improvisacions de la Judit Martín, brillants. Ella ha estat molt generosa.
Entens el teatre com un joc?
No. Entenc el teatre com la meva feina, la meva professió, que m'encanta i em puc divertir. Estic en contra d'usar aquesta terminologia: el joc, coses relacionades amb el 'hobby', amb l'autorealització. Per què hem d'infantilitzar això? En aquest projecte hem treballat molt. Això no vol dir que entengui la meva feina com una tortura. M'encanta i em puc divertir. Però no és un joc.
M'encanta la meva feina i em puc divertir. Però no és un joc
Creus que et podràs dedicar al teatre?
No ho sé, m'encantaria. Per ara m'està anant prou bé.
Has aparcat l'audiovisual?
Tinc moltes ganes de fer alguna cosa audiovisual. I, de fet, sento que m'encanta fer teatre i crec que és on soc més bona. Però també sento que necessito deixar reposar la part més teatral. En porto moltes de seguides. Tinc ganes de fer alguna cosa més teatral, potser més literària.