[title]
El gàngster i la reina han fet les paus i toca exhibir-ho: aquest és el relat que transmet On The Road II (OTRII), la segona gira conjunta de Beyoncé i Jay-Z (la primera va ser el 2014, abans que la indiscreció a l’ascensor qüestionés la seva imatge de parella i família perfecta). Aquesta voluntat propagandística –que a la gira es manifesta en la mena d’espot que serveix de pròleg del concert i en les projeccions d’imatges ‘personals’ (que en compartir-se amb milers de persones deixen de ser-ho) de la parella i els seus fills que fan d’epíleg, encapçalades per lemes com “This is real love” (ehem)–, és l’únic element superflu d’un espectacle impecable en què els Carter, entre somriures còmplices però sense estar-se per orgues, exerceixen el seu poder absolut com a 'entertainers'.
L'aparició de la parella en un escenari per a ells dos sols, un escenari immens que són capaços d’omplir, interpretant, entre d'altres temes, el duet ‘03 Bonnie and Clyde’ (2003), la seva primera col·laboració artística als albors de la seva relació sentimental, és una imatge potent. Però els focs artificials arriben (literalment) quan de la paret vertical dividida en cel·les del fons de l'escenari n'emergeix l’orquestra, 26 músics, amb forta presència femenina –Bey gira sempre acompanyada de la seva 'all female band', recordem-ho–, entre ells una fastuosa ‘brass band’, el so orgànic del metall marcant una enorme diferència amb els instrumentals pregravats tan habituals en els concerts en estadis.
Però a banda de la magnificència escènica, sense atrezzo, sense disfresses, sense trucs –bé, a banda dels llançaflames–, el que fan d'OTRII un espectacle tan rodó és la manera com Bey i Jay es complementen. Era fàcil pensar que davant d'una força de la natura com Beyoncé, tan dotada tant per al cant com per al ball, sempre destacant al capdavant de la quinzena de ballarines que l'acompanyaven, i amb una presència escènica abassegadora, el seu marit empal·lidiria (recordeu que poca cosa es veien Bruno Mars i Chris Martin de Coldplay al seu costat a la mitja part de la Super Bowl el 2017). Però Jay-Z no només mantenia el tipus: estava a l'altura, com a intèrpret i com a presència, de la seva excepcional dona. El pes artístic del seu últim àlbum, '4:44' (2017), hi va ajudar: sentir 'The story of O.J.' en viu va ser una meravella –tancant amb discurs antiracista el bloc feminista de Bey–, i també el duo amb Knowles, 'Family feud'. Però també '99 problems' va sonar fastuosa: va demostrar per què alguns el consideren un dels millors MCs de tots els temps.
I compartir escenari i temps de xou amb el gàngster, va afavorir molt la reina. L'excés de sucre tan habitual als seus concerts (com quan en l'I Am... World Tour del 2009-10 sortia vestida de núvia cantant 'Ave Maria', glups) va ser neutralitzat. El repertori va prescindir pràcticament de balades ('Resentment' i poca cosa més), no va haver-hi moments tendres amb el públic d'aquells que trenquen el ritme del concert, que va ser trepidant, i van brillar les interpretacions ferotges de 'Formation', 'Run the world (Girls)', 'Countdown', 'Flawless' i 'Don't hurt yourself'.
No sé vosaltres, però a mi tant me fa el que facin els Carter amb la seva vida privada, si ara tornen a ser tan feliços que mengen anissos, o si el fantasma de “Becky with the good hair” (la frase amb què Bey al·ludeix l'amant de Jay a 'Sorry', un vers que ella va fer cantar al públic de l'Estadi Olímpic) comparteix taula (o llit) amb ells. Però si la seva relació de parella ens dona alegries com aquest OTRII –o com el seu disc conjunt 'Everything is love' (2018), del qual, quina llàstima, continuen sense tocar cap tema–, espero que celebrin les Noces d'Or, i que jo ho vegi.
