[title]
De vegades cal fer cas a aquelles veus que et diuen "aquest concert pot ser especial". És difícil convèncer amics i coneguts, molt més atrets per noms escrits amb lletres més grans al cartell o per crides a la nostàlgia com les de Ride i Slowdive, que tocaven més o menys a la mateixa hora, però fins i tot l'organització del Primavera Sound posava Big Thief com un dels tres 'must' del dijous del segon cap de setmana de festival.
Potser l'escenari no era el més idoni –el mateix en què Jay Electronica va protagonitzar un desgavell que va acabar amb la cancel·lació del xou i per on s'escolava el so del Boiler Room entre cançó i cançó–, però els de Brooklyn van saber sobreposar-s'hi per fer la seva màgia.
Van començar sense artificis, com si escalfessin motors, i la multitud congregada –la major part parlava en anglès– a anar-hi entrant de mica en mica. No feia gaire que havia començat el concert que el grup es va aturar uns minuts perquè es pogués ajudar una persona que suposadament s'havia desmaiat i va ser en la represa que la cosa es va començar a enlairar de veritat.
'Forgotten eyes', 'Certainty', 'Love love love'... són cançons d'una bellesa estranyíssima, que beuen del folk i el contry rock per encaminar-se cap a una mena de cubisme musical i poètic que va anar pujant d'intensitat (i de quina manera!) quan Adrianne Lenker va canviar la guitarra acústica per l'elèctrica, amb distorsions rasposes com el paper de vidre i més 'feedback' que Ride i Slowdive junts.
El clímax va arribar amb 'Not' (que va ser nominada als Grammy com a millor cançó i millor actuació de rock), però encara tenien bales a la recambra. La versió canyera de 'Dragon new warm mountain I believe in you', cançó titular de l'últim disc, i el country amb arpa de boca de 'Spud infinity' –la gent ja es relaxava i ballava feliç, després de tanta tensió– ens van deixar a tots amb ganes de més. Quan tornin, esperem que en una sala, no us els perdeu, feu el favor.
