[title]
L'escriptor, humorista i crític de televisió Bob Pop està passant les hores del vermut dels caps de setmana a l'Espai Texas: fins al 24 de novembre protagonitza dos espectacles autobiogràfics: 'Hablar no sirve. De nada', que ja va estrenar la primavera passada, sobre la dependència i la vulnerabilitat; i 'Nuestras flores abiertas', una mena de musical íntim que ha creat al costat de (Me llamo) Sebastián, en el qual ajunten els seus dos universos.
Dius que 'Hablar no sirve. De nada' és un monòleg impossible. Per què?
La meva intenció era escriure un monòleg sobre la discapacitat i el recorregut de la meva vida amb cadira de rodes. Però vaig adonar-me que ja no puc fer un monòleg perquè no puc estar sol enlloc: soc una persona dependent. I jo volia fer teatre de debò, i pujar sol en un escenari seria mentir. Vaig pensar fer-lo amb Daniel Bayona, un actor de 'Maricón perdido', i va acabar sent una conversa entre una persona dependent (que soc jo) i el seu cuidador. Jo no soc actor, soc escriptor, i només em sé interpretar a mi mateix. L'única cosa que puc oferir és la veritat, sense impostura. De fet, 'Hablar no sirve. De nada' és una posada en escena sobre el meu fracàs. Aquesta és la premissa de l'obra, perquè si hagués rodat la segona part de 'Maricón perdido' no hauria d'estar en un teatre els dissabtes al matí.
De quins temes parleu?
És una reflexió de fins a quin punt ens cuiden per amor, per diners, de si ens escolten per obligació, plaer i també fins a quin punt la dependència implica una relació de poder. I em vaig adonar de com n'és d'important per a mi no estar sol en moltes facetes de la meva vida, però sobretot a dalt d'un escenari, que és un lloc on soc molt feliç. També parlem dels meus fracassos i reflexionem sobre què és ser marieta, el cos, l'escriptura, els llibres, la soledat desitjada i no desitjada, la meva pròpia vida, l'autoboicoteig... també parlem del desig, de com et canvia el tacte i el cos en general, i de com m'enfronto jo al meu cos del passat. Vaig ser un nen grassonet i mai vaig estar satisfet, mai em vaig veure com un cos de desig. Ara m'he adonat que vaig aprofitar molt poc aquest cos que creia imperfecte per gaudir-lo i acostar-me als altres. Parlo dels meus primers amors, pors i el meu camí recorregut. De com mai m'he cregut el lloc que he anat ocupant, però com alhora, d'alguna manera, he anat aprenent a defensar-me del cinisme i a fer allò que de debò em creia, i com crec que el meu destí natural és un escenari, perquè és el lloc on no em fa mal res. Tinc un clar mestre, que és l'Andreu Buenafuente, que deia que l'escenari cura. És un anestèsic. És un lloc on ets tu per als altres, i no et permets el dolor perquè el públic no es mereix notar-lo.
Vaig aprendre a dir que no a les coses quan vaig deixar de poder fer-les
Quant de temps fa que necessites un cuidador?
El meu marit, 'maridito', va ser el meu cuidador durant els anys de la pandèmia, però vam descobrir que el seu cos no estava preparat per cuidar un cos de la meva envergadura i amb les meves dificultats de mobilitat. Jo necessito ajuda i suport per a tot, caminar, dutxar-me, seure, aixecar-me… des de fa 3 anys necessitem un cuidador, jo i 'maridito'. Ara tinc la sort de tenir 2 cuidadors, un al matí i un altre a la tarda, perquè puguem estar junts sense aquesta cosa tan rara de l'amor i de la cura: volem saber que estem junts perquè volem, no perquè em faci falta o ell s'hi senti obligat. Això també parteix del privilegi de poder-me permetre dos sous dignes per als cuidadors.
Com va acceptar que necessitaves un cuidador?
Vaig aprendre a dir que no a les coses quan vaig deixar de poder fer-les. Ho vaig haver d'assumir perquè no hi havia més remei, era igual que tingués orgull o ràbia, això no era important, jo m'havia de poder aixecar. Si no hi ha ningú per aixecar-me del llit, no puc anar al bany. Aquest algú s'acaba convertint en una prolongació meva, estableix una relació íntima de respecte i afecte. És important que sentis que la persona que està amb tu està bé i còmoda, no de mala gana. Hi ha un procés on un aprèn a deixar-se cuidar, però ara jo estic vivint el procés ara de recordar que jo també puc seguir cuidant, encara que em cuidin. 'Hablar no sirve. De nada' parla de jo com a persona cuidada, però 'Nuestras flores abiertas' parla del meu jo cuidador, que troba un alter ego músic, (Em dic) Sebastián, i establim una relació de cures mútues. Tots dos tenim una necessitat de la veu d'un altre.
Com has anat canviant el relat de la teva malaltia des que la vas fer pública?
Jo visc la malaltia des de la sort d'estar molt ben envoltat, a una casa bonica i a una ciutat còmoda. La Seguretat Social m'ha donat una cadira elèctrica, tinc una feina on ningú no em qüestiona res ni m'obliguen a una productivitat… he anat explicant-ho segons he anat vivint-ho. He intentat no convertir-me en un referent de qualsevol persona malalta. Odio aquesta pornografia de superació. Jo estic bé, somric i m'ho passo bé perquè tinc molta sort, soc un privilegiat, tinc condicions materials i molt d'amor al meu voltant, però no soc exemple de res. Si jo ho odiés tot i estigués enfadadíssim amb el meu cos, seria igual de legítim. Aquesta cosa que hem de ser víctimes perfectes, no. Jo no soc el futur de ningú, tampoc. Quan a algú li diagnostiquim l'Esclerosi Múltiple, jo no soc el fantasma del futur. No passa res per acabar així, de fet no s'acaba així. Jo sempre dic que no “acabes en una cadira de rodes”. Jo estava dirigint 'Maricón Perdido' en una cadira de rodes! Un segueix en una cadira de rodes fins on arribi el terreny adaptat.
De quines maneres t'has relacionat amb la soledat al llarg de la teva vida?
A mi m'encanta la soledat, i per a algú que escriu és fonamental. Però jo en soledat puc fer molt poques coses. Necessito que m'obrin un boli o l'ordinador per posar-me a escriure. Perds intimitat, però també guanyes empatia, i t'adones que quan arriba la malaltia o discapacitat, estàs obligat a ocupar uns marges, i sempre s'hi està millor acompanyat.
Com tens intimitat amb tu mateix ara que estàs amb els cuidadors la majoria del temps?
Quan llegeixo, encara que moltes coses han deixat de ser automàtiques: necessito que m'ajudin a seure, a col·locar el coixí, el llibre, que aquell dia no tingui la mà gaire espàstica perquè pugui passar les pàgines… però la lectura i l'escriptura han esdevingut una forma d'intimitat. Escric amb la mà esquerra quan sempre he estat dretà, i l'endemà em farà mal tot el cos perquè estic en una postura que em força el dolor. Això ho vas aprenent i vas gaudint de les petites estones de solitud. Se te'n va molt la ximpleria, i això està molt bé, també.