[title]
El recordo amb nitidesa: una de les poques imatges que tinc de la meva infància - d’aquelles que no saps si has creat o si són de debò - és el cul d’en Bruce Springsteen amb texans i una gorra vermella, amb un discret 'Born in the USA' estampat a sobre. Ja sabeu de quin vinil us parlo. Devien ser les primeres lletres en anglès que jo, born in Mataró, vaig sentir, i la guitarra i l’harmònica incansables del Boss em transporten directament a petites eufòries quotidianes, a l’esclat de l’hora del vermut i a matins de diumenge jugant al menjador. Glory Days, que diria ell. Era d’esperar que si a això l'hi sumaves l’Estadi Lluís Companys i l’efecte multiplicador de les 58.000 persones, del directe i de la sorpresa li quedés una 'glory night' de manual.
View this post on Instagram
Portàvem tot el dia 'waiting on a sunny day', que diria ell, i els núvols van cedir una estona abans del primer concert d’aquest any a Barcelona i tothom pujava a Montjuïc, amb els braços en forma per fer-los tremolar a ‘Born to Run’, moure’ls amunt i avall a l’inici de ‘Dancing in the dark’, i d’esquerra a dreta quan el Boss ens digués. Ell, per la seva banda, venia amb una senyera penjada a l’escenari i les seves frases en català estudiades: va inaugurar amb un “Com esteu?” amb accent gairebé mallorquí, va seguir amb un “Més alt!” i un “Us estimem!”, i va acabar amb un “Gràcies i bona nit!”. Ja sabem que no hi ha ni focs artificials ni canvis d’outfit (lluïa una armilla amb corbata i camisa), però sí canvis de guitarres, moments de complicitat enèrgica compartint micròfon amb el guitarrista Steven Van Zandt i, en aquest cas, un intercanvi d’harmòniques amb un nen -que sempre fa il·lusió- i un intercanvi d’una harmònica per un pernil - que aprofiti-. Ni rastre dels Obames ni els Spielberg, que van ser a un dels tres concerts que Springsteen va fer l’any passat a la nostra ciutat, però venia amb l’huracà de la seva E Street Band, els espirals saxofònics de Clarence Clemons i tres hores de concert.
Un dels moments més èpics de la nit, que va començar amb ‘Lonesome day’, va ser la cadena entre ‘The promised land’, on es va estrenar amb l’harmònica i ‘Hungry Heart’, que va començar amb el públic afegint-se sol a la música mentre ell saludava als de la primera fila, carismàtic, agraït, encaixada de mans per aquí, picada d’ullet per allà. Un grup del públic que portava samarretes estampades amb la frase “Us estimem” va aconseguir que el Boss n’agafés una, i entre cares de fascinació començava ‘Waiting on a sunny day’. Springsteen va tocar ‘The river’ amb un final esplèndid, la versió dels Commodores de ‘Nightshift’, i un discurs d’en Bruce subtitulat en català sobre el seu amic amb qui va tenir el primer grup de rock va inaugurar ‘Last man standing’. La cosa es va animar amb ‘Because the night’, ‘Wreaking ball’, ‘The rising’ i ‘Badlands’, que predeien un epíleg boig: ‘Born in the USA’, ‘Born to run’ i ‘Dancing in the dark’, el còctel perfecte per acabar amb ‘agulletes’ i l’eufòria pels núvols. No, no estàvem cansats - ens ho va preguntar unes quantes vegades - i ell, amb 74 anys i mitja gira a sobre, semblava que tampoc. Encara quedava aire per un parell de versions: un ‘Twist and shout’ interminable, que si fos per ganes encara hi seríem, i ‘Rockin’ all over the world’.
Abraçades a la seva banda i només quedava ell a l’escenari. Encara tenia alè per cantar un 'I’ll see you in my dreams' memorable. Dissabte fa un segon concert, i per l’efecte 'boomerang' que sembla que en Bruce té amb Barcelona, esperem poder-lo tornar a veure aviat. I sinó, et veurem als nostres somnis, Boss. Gràcies a tu, i bona nit.